La taula (aprenent com a mare a respectar el procés i el temps de joc).

A l'espai creatiu de casa hi conviuen dues taules adequades a l'alçada dels nens: la taula d'art i la taula de joc. Sóc cada vegada més conscient que el territori del joc és el terra. En sóc, perquè és el que els meus fills m'han ensenyat (aquí és on us explico que gairebé a diari em repeteixo la frase "el caos no durarà per sempre, només uns anys" com un mantra). Ells volen, poden, prefereixen jugar a terra. D'acord. Ho respecto, ho comprenc. Però els ofereixo  la taula perquè pot acollir el joc que s'allarga en el temps, els processos inacabats. Així, un procés creatiu no ha de finalitzar quan ha arribat el moment de recollir, perquè el procés no finalitza quan nosaltres decidim que és hora de recollir o que han de sopar. El procés finalitza quan l'infant decideix abandonar aquell joc perquè ja li ha aportat el que necessitava en aquell moment. L'infant decideix quan finalitza el joc, en ocasions, només el posposa: per més tard, per demà, per la setmana que ve... A casa, el que es posa a la taula es respecta. Els processos oberts, els materials inespecífics, les propostes curioses... troben el seu lloc a la taula.

Fa poc hem vestit la taula amb un mirall, regal d'una bona amiga. Els meus fills són prou grans i prudents per a no remenar-lo, de manera que no l'hem clavat a la paret i això ens ofereix la possibilitat de moure'l, jugar amb el plànol vertical i horitzontal. El mirall multiplica la realitat, ofereix una nova perspectiva, desdobla l'aprenentatge perquè mostra el que no es veu.

Aquestes són alguns dels jocs que hi han sorgit, la gran majoria a petició seva, alguns a proposta meva, altres vegades la taula queda nua i simplement, recorrem a les cubetes que té a la part inferior. Quan una proposta arriba a la taula, s'hi està durant dies. Més d'una setmana. Fins que decidim canviar-la.

Primerament, us presento la taula. La seva alçada els resulta còmode (fa un any vam posar-li unes potes més altes perquè se'ls havia quedat petita) i és prou àmplia per a jugar-hi tots dos sense molestar-se l'un a l'altre. La taula té tres compartiments, en ells hi ha cubetes amb material. Aquestes cubetes hi són des de fa un any, i el material és fix (tenim un moble amb un altre tipus de materials que sí vaig rotant). A la taula hi tenim Lego, construccions de fusta (actualment desplaçades a un cistell sota la taula) i Playmobils. La intenció primera era que fos un espai per a la construcció, tot i que amb el temps s'ha anat flexibilitzant (i multiplicant) la seva funció.

El joc:

Ciutat de cartró. Inspirada en les ciutats de paper de Made by Joel.

Els escenaris de joc són un dels punts forts de la taula. Permet mantenir-los muntats per poder deixar i reprendre el joc a voluntat.

Un any després, torno a presentar-los la proposta, una de les idees que em van motivar a preparar el material era que servia com a excusa per fer boletes de plastilina i així ajudar els seus dits a agafar força. La idea segueix vigent i és ben acollida.

El joc és deliciós i pausat.

A vegades juguem amb imants i peces metàl·liques. Aleshores, posem una planxa de metall sobre la taula.

Alguns processos de joc, sobretot aquells relacionats amb el fet de construir quelcom, són complexes i requereixen temps perquè es basen en l'assaig-error.

Lego de diferents tamanys.

Combinant peces i aprenent.

Les seves propostes són sempre interessants: construccions i retoladors.

 Pintar les peces de fusta és sempre la millor opció.

Construir sobre el mirall.

La percepció de profunditat es multiplica.

Hi ha persones que pensen que les construccions són per a nens més petits. 

Com més edat, més complexes i elaborades es tornen les seves estructures i, més valuosos són els aprenentatges que construeixen amb elles.

Construir davant el mirall. Tot canvia, la composició pren una magnitud espectacular.

Combinant materials de la natura amb peces de fusta.

Algunes vegades, és necessari situar-se en una posició còmode (i privilegiada).

La tasca de distribuir cada personatge al seu lloc resulta complexa i s'allarga durant dies.

A l'espai creatiu de casa hi passen moltes coses, hi fem molts aprenentatges. És on portem a terme la major part de les propostes creatives i d'experimentació. Però també hi creem joc. Perquè el joc és l'expressió més sublim de la creativitat. Perquè el joc és (m'atreveixo a dir) el llenguatge més potent, el més poderós que té l'infant. Perquè és inherent a la seva condició, perquè és sempre i en tot moment el més adequat al seu moment evolutiu, el que s'ajusta més als seus interessos. Perquè li permet fer i desfer. Perquè li permet equivocar-se. Perquè li permet rectificar (si és que vol). Entrar i sortir. Aprendre i desaprendre. Comunicar, expressar i transmetre.

2011, 2012 i 2013. Tres, quatre i cinc anys.