#estemderetiro


Després de cinc anys d'activitat ininterrompuda hem fet una petita parada per a omplir els nostres pulmons d'aire fresc i net.
Aviat tornarem a donar guerra, no patiu. Mentrestant, podeu seguir-nos a les xarxes on (de tant en tant) ens deixem caure.

dissabte, 27 d’agost del 2016

L'aigua, constructora.


Les nostres vacances han transcorregut pel nord de la península.
Allà hi plou molt, deuen saber moltes coses sobre l'aigua, vam pensar.
I no anàvem pas errats.
Saber-ne, en saben moltes.
El que no ens podíem imaginar era quines ens explicarien.
Ni que per a aprendre de l'aigua hauríem d'entrar dins la roca.
- On va a parar l'aigua de la pluja?- ens van preguntar.
Al cor d'una muntanya.
A les entranyes de la Serra d'Aralar.
I allà vam descobrir un petit palau construit per l'aigua.
L'aigua, pacient, construint gota a gota.
Per a ningú.
Per a ella mateixa.
Perquè pot.
Aigua, calcita i la poderosa força de la gravetat.
I vam aprendre que les estalactites al principi semblen macarrons. I tenen un forat al mig.
I vam aprendre que les estalagmites són compactes.
I que a vegades, unes i altres es troben, i formen columnes.
I que a vegades no es troben, o que l'aigua forma estanys.
Que a vegades formen orelles d'elefant.
Que dins la muntanya hi ha un microcosmos amb la seva pròpia fauna, avesada a la foscor i la humitat. Que viu en un equilibri perfecte i complet.
Que les entranyes de la Terra són poblades per éssers fantàstics i que l'imaginari popular no té mesura, ni aturador.
























Que la calcita es vesteix amb els colors de la muntanya: verd, marró, taronja, negre.
I que les criatures màgiques seguiran vives mentre algú pensi en elles i pronunciï el seu nom.
Que les entranyes de la Terra són font de fascinació, d'investigació.
Però, sobretot vam aprendre que l'aigua sempre, sempre, continua el seu viatge.
I que aquest viatge acaba a prop nostre.
De la pluja a terra i del terra a la cova.
De la cova al Larraun i del Larraun a l'Arakil.
De l'Arakil a l'Arga, de l'Arga a l'Aragó.
I d'aquest a l'Ebre, per a acabar al mar Mediterrani.
Així que la propera vegada que us banyeu en aigües mediterranies,
i toqueu l'aigua amb les vostres carns,
penseu que una part d'aquesta aigua ha estat construint un palau,
vestint les entranyes d'una muntanya,
gota a gota.

Agost del 2016, vuit anys i mig.
els llenguatges de l'aigua

Si t'ha agradat aquesta entrada no et perdis...

Web oficial de les coves de Mendukilo

Marea viva

dijous, 25 d’agost del 2016

Marea viva.

Dime si aun estás aquí 
Y yo 
Volveré a considerar 
Ser Pacífico y Atlántico 
O aquel Ícaro directo al Sol

Love of Lesbian. Planeador.



Vam fer coincidir la nostra visita a Donostia amb la lluna plena. Un llenguatge cíclic. Marea viva: la Terra, la Lluna i el Sol, alineats. El mar Cantàbric en dansa. La idea era espiar el batec del mar des d’Ondarreta, però els nens se'ns van plantar, just a la Playa de la Concha cap a les cinc, pocs minuts abans de la Plenamar. 

Són nens peix: nena sirena i nen tauró. Necessitaven un bany.
Res millor que viure-ho en carn i onada, vaig pensar.


Ens vam posar a uns metres de la voreta, que havia de pujar. 
Molt mediterranis, nosaltres. 
I vam estrenar el Cantàbric. 
Perquè per a nosaltres era nou. 
I endins, endins, que no cobreix gaire.
Hi ha una baixadeta, però remunta. 
Que els camins de l’aigua són inescrutables. 





Vint minuts i dues llepades d’aigua més tard. 
Les tovalloles amarades. 
Les bosses mullades. 
La roba de recanvi empapada. 
Tu guanyes, Cantàbric. 
1 a 0.



Molt mediterranis, nosaltres.
L’aigua se’ns havia menjat la platja. 
Literalment. 
I per més que ens vam fer enrera, finalment vam capitular.
Vam acabar cedint-li, regalant-li, retornant-li, el seu espai.
Sencer. Ple.
Diàstole.
2 a 0. 



Berenar i un deliciós passeig fins al Peine del Viento.
De tornada, un paisatge nou.
Despentinat, despullat, salvatge i net. 
I lluny, lluny, que encara no cobreix.
Hi ha una baixadeta però remunta.
Que els camins de l’aigua són inescrutables.
La sorra clapejada d’una aigua que mai fins aleshores havíem tocat.
I els pantalons de no-recanvi mullats fins les engonals per les ones mentideres i les baixadetes que no remunten.
3 a 0.








Una visita d’emergència a la primera botigueta que trobem oberta i una pizza després, i és negra nit. 
I semblaria que podríem arribar fins a l’illa de Santa Klara fent un passeig, com estem passant de La Concha a Ondarreta. 
Són dos quarts i escaig de dotze, i el Cantàbric s’ha retirat tímidament. 
Baixamar.
Potser té son, com la lluna, que dorm a la sorra mullada.

Sístole.





El mar està viu. 
El mar batega. 
Sístole. 
Diàstole.
Fa que marxa, però sempre torna.
A per més.
A per més aigua.
A per més moviment.
El batec del mar.
Plenamar, diàstole.
Baixamar, sístole. 

Agost del 2016. Vuit anys, gairebé nou.
els llenguatges de l'aigua

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'agradarà...





dissabte, 6 d’agost del 2016

La paret que somiava ser mar.

Fuera de las rutas en los mapas 

dibujar el mar de nuevo a golpes.





Vaig somniar que era paret.
La pell, de maó,
i un vestit teixit amb heura.

Una vida pètria,
immòbil.
Només
mirar,
observar,
espiar.

I enmig d'aquell somiar
naixia un desig
imperiós,
incontenible
de cridar,
de bategar
de trencar el temps
de trencar l'espai.

El somni del meu cos
ocupant un nou espai
amb un moviment d'anada i vinguda.

El somni del meu cos
jugant a ser onada
amb un moviment creixent i rítmic.

I vaig ser paret.
I vaig ser onada.
I vaig trencar el silenci del moviment.

I després, el cel.


Juliol del 2016, vuit anys i mig.
Els llenguatges de l'aigua. 

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'agradarà...




dilluns, 1 d’agost del 2016

Jugar a ritme de pluja.

Entomarem la dutxa
de totes les canals
i ens inventarem barques
a tots els xorregalls.


Maria-Mercè Marçal, Cançó de pluja.

En aquest enllaç la podeu escoltar 
musicada i cantada deliciosament per Túrnez i Sesé 




L'última tarda del mes de juliol. 
Un juliol dens, intens, 
a voltes inesgotable, 
a voltes inexorable.
Carregat de jocs i gelats.
De cames morenes.
De tupès i cançons. 
D'amics i emocions.
Cal tancar-lo sense deixar enrere
tot el que hem viscut i après.

Celebrem-lo en la seva última tarda.
Amb amics i gelats. 
Amb un cel enteranyinat.
Amb una temperatura amable.
Amb un joc sense hores ni temps.
Amb un aiguat baixat del cel
com un caramel d'aigua.
No fa fred.
Tenim tarda i hores elàstiques.
Tenim els pulmons plens de geosmina i petricor.
Tenim les flors de la calamarsa esperant a ser recollides.
Tenim pressa per viure el temps de la infància.
Que la infància acaba el dia que en veure una bassa
en comptes d'una possibilitat hi veus un entrebanc.



























De l'aigua desbocada i salvatge en una tarda d'estiu.
De l'aigua fent veure que es deixa domesticar en una plaça concreta.
De l'aigua jugant a fet i amagar amb uns infants curiosos.
De gota en gota.
De raig en raig.
De bassa en bassa.
Per canaleres i caminets imaginats.
D'uns infants jugant a ritme de pluja. 
Amb la samarreta amarada i la pell regalimant.

Juliol de 2016. Vuit anys i mig.
Els llenguatges de l'aigua.

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'agradarà...