#estemderetiro


Després de cinc anys d'activitat ininterrompuda hem fet una petita parada per a omplir els nostres pulmons d'aire fresc i net.
Aviat tornarem a donar guerra, no patiu. Mentrestant, podeu seguir-nos a les xarxes on (de tant en tant) ens deixem caure.

dissabte, 27 d’agost de 2016

L'aigua, constructora.


Les nostres vacances han transcorregut pel nord de la península.
Allà hi plou molt, deuen saber moltes coses sobre l'aigua, vam pensar.
I no anàvem pas errats.
Saber-ne, en saben moltes.
El que no ens podíem imaginar era quines ens explicarien.
Ni que per a aprendre de l'aigua hauríem d'entrar dins la roca.
- On va a parar l'aigua de la pluja?- ens van preguntar.
Al cor d'una muntanya.
A les entranyes de la Serra d'Aralar.
I allà vam descobrir un petit palau construit per l'aigua.
L'aigua, pacient, construint gota a gota.
Per a ningú.
Per a ella mateixa.
Perquè pot.
Aigua, calcita i la poderosa força de la gravetat.
I vam aprendre que les estalactites al principi semblen macarrons. I tenen un forat al mig.
I vam aprendre que les estalagmites són compactes.
I que a vegades, unes i altres es troben, i formen columnes.
I que a vegades no es troben, o que l'aigua forma estanys.
Que a vegades formen orelles d'elefant.
Que dins la muntanya hi ha un microcosmos amb la seva pròpia fauna, avesada a la foscor i la humitat. Que viu en un equilibri perfecte i complet.
Que les entranyes de la Terra són poblades per éssers fantàstics i que l'imaginari popular no té mesura, ni aturador.
























Que la calcita es vesteix amb els colors de la muntanya: verd, marró, taronja, negre.
I que les criatures màgiques seguiran vives mentre algú pensi en elles i pronunciï el seu nom.
Que les entranyes de la Terra són font de fascinació, d'investigació.
Però, sobretot vam aprendre que l'aigua sempre, sempre, continua el seu viatge.
I que aquest viatge acaba a prop nostre.
De la pluja a terra i del terra a la cova.
De la cova al Larraun i del Larraun a l'Arakil.
De l'Arakil a l'Arga, de l'Arga a l'Aragó.
I d'aquest a l'Ebre, per a acabar al mar Mediterrani.
Així que la propera vegada que us banyeu en aigües mediterranies,
i toqueu l'aigua amb les vostres carns,
penseu que una part d'aquesta aigua ha estat construint un palau,
vestint les entranyes d'una muntanya,
gota a gota.

Agost del 2016, vuit anys i mig.
els llenguatges de l'aigua

Si t'ha agradat aquesta entrada no et perdis...

Web oficial de les coves de Mendukilo

Marea viva

2 comentaris:

Digues la teva!