#estemderetiro


Després de cinc anys d'activitat ininterrompuda hem fet una petita parada per a omplir els nostres pulmons d'aire fresc i net.
Aviat tornarem a donar guerra, no patiu. Mentrestant, podeu seguir-nos a les xarxes on (de tant en tant) ens deixem caure.

dilluns, 31 d’agost del 2015

Retrat d'un home madur amb una orella verda.



Un uomo maturo con un orecchio acerbo
Un giorno sul diretto Capranica-Viterbo
vidi salire un uomo con un orecchio acerbo.
Non era tanto giovane, anzi era maturato,
tutto, tranne l'orecchio, che acerbo era restato.
Cambiai subito posto per essergli vicino
e poter osservare il fenomeno per benino.
"Signore, - gli dissi - dunque lei ha una certa età:
di quell'orecchio verde che cosa se ne fa" ?
Rispose gentilmente: "Dica pure che son vecchio.
Di giovane mi è rimasto soltanto quest'orecchio.
E' un orecchio bambino, mi serve per capire
le cose che i grandi non stanno mai a sentire:
ascolto quel che dicono gli alberi, gli uccelli,
le nuvole che passano, i sassi, i ruscelli,
capisco anche i bambini quando dicono cose
che a un orecchio maturo sembrano misteriose."
Così disse il signore con un orecchio acerbo
quel giorno sul diretto Capranica-Viterbo.
Gianni Rodari.

Un home madur amb una orella verda
Un dia al tren que va a Capranica-Viterbo
vaig veure pujar un home amb una orella verda.
No era gaire jove, de fet havia madurat,
tot, a excepció de l’orella, que verda havia quedat.
Em vaig canviar ràpidament de lloc per a acostar-me-li
i poder observar el fenòmen ben observat.
“Senyor, - li vaig dir - vostè té ja una certa edat;
digui’m, aquesta orella verda, li és d’alguna utilitat?”
Em va respondre amablement: “Pots dir que sóc persona vella,
 de jove m’ha quedat només aquesta orella.
És una orella d’infant, em serveix per interpretar
les coses que els grans no s’aturen a escoltar:
escolto què és el que diuen els arbres, els ocells,
els núvols que passen, les pedres, els rierols,
entenc també als infants quan diuen coses
que a una orella madura semblen misterioses.”
Això va dir el senyor amb una orella verda
aquell dia, al tren que va a Capranica-Viterbo.
Gianni Rodari. (Traducció d'Àngela Bosch)


Una de les maneres d'acostar-nos a les orelles ha sigut a través d'aquest petit i meravellós conte-poema que el gran Gianni Rodari va escriure. Partint de la versió original en italià i consultant diferents traduccions a diferents llengües m'ho vaig passar en gran fent-ne una traducció lliure i gens pretensiosa (agraïré qualsevol suggeriment per a millorar-la ^ ^). Un dels divertiments en narrar-la amb els nens ha sigut el buscar topònims que lliguin amb verda, si bé en la versió escrita m'he decidit per a respectar els noms que donava l'autor al text original. Així el nostre tren a vegades viatja a Fontcoberta, a Userda (tot i que és un poble imaginari), a Rasquera, a Susqueda o a Tordera... 

Així que he preguntat als nens si els agradaria retratar al senyor madur amb l'orella verda i ells, fortament motivats per l'alegria de la descoberta d'aquesta meravella, de seguida s'hi han engrescat. No podia ésser de cap altra manera: ens hem decidit a partir de l'orella verda. Pintant la nostra orella amb pintura verda i estampant-la sobre paper hem establert el punt de partida per al nostre retrat.




















La Llum ha dibuixat a un senyor madur fent incís en la seva capacitat per a escoltar les meravelles que sovint passen desaparcebudes als adults.

Després de fer i desfer molts esbossos, d'enfadar-se i frustar-se perquè el seu dibuix no s'assemblava a la imatge mental que ell s'havia fet, finalment en Biel ha desestimat aquesta primera idea i ha dibuixat un senyor-calavera amb l'orella verda. Orgullós de la seva creació, l'ha penjat al capçal del llit.

I jo... jo m'he centrat en l'aspecte extern del senyor madur: el seu barret, les seves pestanyes i, sobretot, el seu bigoti.

Tres processos diferents i únics a partir d'una mateixa idea, d'un mateix concepte i d'un mateix punt de partida.

Agost del 2015. Set anys i tres quarts.

Si t'ha agradat aquesta entrada, segur que t'agradarà...




diumenge, 30 d’agost del 2015

Les orelles.





L'orella es comunica a través de moltes venes amb un mini-cervell que està sobre les celles. Allà és on s'escolten les coses.
Biel, 7 anys i tres quarts.

Si t'ha agradat aquesta entrada, segur que t'agradarà...

Els ulls.

El nas.

Els llavis.

divendres, 28 d’agost del 2015

Retrats Land Art



Una de les propostes que ha tingut més força i personalitat aquest estiu que ens hem centrat en el retrat és la de fer composicions amb el retrat en ment.

Fer una composició és un treball creatiu que ens mostra un ampli ventall de processos i relacions entre ells, però també ens permet explorar i allargar el procés creatiu durant llarga estona, mastegant-lo, retocant-lo, posposant-lo, definint-lo i perfilant-lo, reprenent-lo més tard... Una composició es fa amb objectes que esdevenen significatius i importants simplement pel fet de ser utilitzats... o amb objectes que són prou significatius i importants com per a ser utilitzats, perquè ningú pot saber on comença i on acaba la màgia d'un objecte o material, la bellesa és als ulls de qui mira, diuen.

Composicions-retrat n'hem fet diverses aquest estiu, però em centraré en una en concret que vam anomenar Terri Terraman Jessica. Quant al nom... bàsicament ens vam jugar l'ordre dels noms proposats per tots tres a cara o creu amb una moneda que vam trobar-nos allà, no hi ha més. El mot Terri ve de Terra però també és un homenatge al riu Ter. El mot Terraman ajunta el concepte anterior amb el mot anglès Man (home), com en un intent d'anomenar-lo home de terra. El mot Jessica, és un nom escollit en honor a el personatge d'una pel·lícula d'animació que durant un temps, va tenir un gran èxit a casa.

La idea va néixer després de jugar amb el fang i l'aigua del rierol, quan vam trobar una petita clariana, amb algunes fulles. Recordant la frase de la Llum que relacionava la forma dels ulls amb les fulles, de seguida va sorgir la idea de considerar aquelles fulles com a ulls, i van esdevenir el punt de partida per a la composició. Diuen que els retrats sempre es comencen pels ulls... perquè si aquests no surten bé no paga la pena continuar i més val recomençar de nou.

La resta del procés: un salt d'aigua. Una petita però constant ampliació, una contínua modificació i reajustament de la idea. Afegir i treure, buscar i rebuscar entre les pedres, els pals i les fulles aquells objectes amb una forma més adient per a la imatge mental que s'havia fet cadascú de nosaltres, però d'altra banda, aprendre a col·laborar i treballar plegats en un projecte que a mesura que va avançant guanya en complexitat.

De la composició més senzilla on els mateixos peus o un tros de canya fa de boca, al debat col·lectiu sobre la conveniència de que llueixi pestanyes, dents, ullals de vampir, o sobre quina hauria de ser la forma dels llavis.


















Compartir un temps. Un espai. Una idea. Un projecte.

Vincular-se emocionalment amb el temps. L'espai. La idea. El projecte.

Ara sabem que hi ha un ésser anomenat Terri Terraman Jessica que habita entre el riu Ter i el rierol de la Cabanya (que és com anomenem a aquest lloc, malgrat no hi ha cap cabanya). Sabem que té unes pestanyes generoses i que en determinats moments li creix un ullal de vampir. Sabem que li agrada la vida vora el riu i que li importa més aviat poc la moda. Sabem que té una vida interior rica i que és tan feliç allà que no somia amb tenir cames per a marxar cap a una altra banda.

Juliol del 2015. Set anys i mig.

Si t'ha agradat aquesta proposta t'agradarà...










diumenge, 23 d’agost del 2015

Els llavis.

"Cap llavi crema com els vermells de l´amor meva quan dóna el bes."
Joan Salvat-Papasseit. Fragment de La carn fa carn.



FORMA I COLOR. L'EMPREMTA: EL PETÓ.

La forma i el color dels llavis són peculiars i característics. 
Si hi ha una manera de capturar-ne la forma és a través de la seva empremta: el petó. 
Davant la impossibilitat de capturar el color junt amb la seva forma, ens aproximarem al color dels llavis de diferents maneres: barrejar colors en la recerca d'un color similar, observar el color d'alguns pintallavis i com aquest color llueix sobre els propis llavis, escollir colors i observar els que emprem  per a dibuixar alguns llavis i exposar algunes de les seves qualitats sobre la paret de pissarra...

LA FORMA: REPRESENTACIÓ.

Dibuix esquemàtic d'uns llavis després de la seva observació.

Llavis petits i llavis grans. Boca petita i boca gran.

Molts llavis. Plens i buits de color.

EL COLOR: APROXIMACIÓ.

Recerca del color dels llavis a partir de la barreja de diferents colors: groc, rosa, lila i taronja. 
Pintura sobre paper d'alumini.

Utilització del color creat per a pintar uns llavis sobre una mini-tela muntada sobre un bastidor.

Els llavis imaginats. Els llavis perfilats.

L'EMPREMTA: EL PETÓ.

Pintallavis sobre els llavis.

Petó sobre mini-tela amb bastidor.

L'empremta dels llavis és el petó.

COL·LECCIÓ DE COLORS I FORMES DELS LLAVIS.

Col·lecció de llavis, petons, pintura i pintallavis sobre tela.

Col·lecció de petons sobre mirall.

Col·lecció de possibles colors dels llavis. Colors imaginats, aproximats, possibles, colors reals i alguns dels colors que es poden lluïr. L'observació dels nens ha sigut que el més semblant era el guix inferior.

QUALITATS DELS LLAVIS.

Els llavis són flonjos, tous, de color taronja vermellós i el superior té la forma de 2 volcans. Si bé les qualitats que els nens han observat amb més cura són les visibles (forma i color) també n'han observat d'altres més tàctils o sensorials, com la tovor o flonjor; quedant la mobilitat en un pla més discret.

(A vegades els llavis s'amaguen darrera els bigotis... serà la timidesa una altra de les seves qualitats?).

Agost del 2015. Set anys i tres quarts.

Si t'ha agradat aquesta entrada, t'agradarà...