#estemderetiro


Després de cinc anys d'activitat ininterrompuda hem fet una petita parada per a omplir els nostres pulmons d'aire fresc i net. Aviat tornarem a donar guerra, no patiu. Mentrestant, podeu seguir-nos a les xarxes on (de tant en tant) ens deixem caure.

dissabte, 8 d’agost de 2015

Autoretrat en lego


Ahir a la tarda, després de dinar a casa de la meva mare els nens ens van proposar de jugar una partida a "Lego i temps fora" (si no coneixeu el joc, trobareu l'enllaç al peu de l'entrada). Després d'un parell de rondes, vaig observar la tendència a construïr de manera tridimensional, i em vaig proposar crear quelcom el més pla possible... i em va semblar una bona excusa per a vincular el lego amb el retrat.

Així que amb quinze peces escollides i en només tres minuts vaig crear un petit prototip del meu autoretrat. Fortament condicionada per les meves eleccions preses sota pressió, vaig decidir posar-hi imaginació, i va resultar un procés divertit: sí, podria haver sigut més pla, totalment pla... però les normes estan per a trencar-les (sobretot si me les he autoimposat jo!); sí, podria haver sigut més fidel a la realitat... i menys també; i sí, gairebé no l'acabo en tres minuts.

El vaig presentar a la resta de jugadors i vam estar parlant de les múltiples avantatges i possibilitats que ens oferiria anar amb un autoretrat pel carrer, sobretot tenint en compte que els llavis són d'una coneguda actriu. El retrat té una nansa que facilita el seu transport, i la nansa té dos petits forats que actuen com a orificis nasals i li permeten respirar. Com podeu veure, malgrat no sortir en el títol de la peça, aquesta és la part més important de l'obra. Hi ha qui li va voler trobar semblances amb el "Retrat de Mae West que pot utilitzar-se com a apartament surrealista", de Dalí. Hi ha qui va elogiar l'elecció de color de cabell, ja vàlida per a una edat més avançada. Hi ha qui va preguntar si, en un bar, les consumicions les pagaria ella o les pagaria jo.

Després, fora de concurs, el vaig retocar, el vaig millorar, vaig canviar i afegir algunes peces. Vaig moure els forats del nas, li vaig posar i treure pigues, vaig dotar-la amb ulls giratoris, i li vaig canviar el nas, els cabells, el pentinat.

El que us mostro a continuació són tres estadis del mateix retrat: la versió beta, la versió metamorfòsica i la versió 2.0 o final, però no definitiva, perquè potser demà la refaig.

Retrat portàtil de mi mateixa en mi major (amb els llavis d'Scarlett Johansson). Versió beta.



Retrat portàtil de mi mateixa en mi major (amb els llavis d'Scarlett Johansson). Versió metamorfòsica amb piga i en ple procés de transformació.


Retrat portàtil de mi mateixa en mi major (amb els llavis d'Scarlett Johansson). Versió 2.0.


Avui us he volgut parlar d'un procés meu, on els nens en són actors secundaris, per un motiu molt senzill: només nedant en el procés creatiu esdevindrem creatius. Només comprometent-nos amb el que fem ens hi vincularem fins que formi part de la nostra pròpia essència. Per aquest motiu, us he volgut parlar de què estic fent jo per a comprometre'm amb el retrat i la fantasia, els eixos que aquest estiu els nens i jo hem escollit com a eixos vertebradors dels nostres processos creatius. I aquest n'és un petit exemple.

I no em negareu que he quedat molt afavorida! És el que té un autoretrat: que no pots parar fins que et veus increïblement bé.
 ;-)

Agost del 2015.

 Si vols saber-ne més...

2 comentaris:

  1. Molt divertits aquests autoretrats, i les pigues, estupendes! Això de que sigui portàtil i que pugui pagar les factures és una idea genial, ho aconseguireu? Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això espero! Que pagui, si hi ha fons o no... ja serà cosa seva!
      :-·)

      Elimina

Digues la teva!