#estemderetiro


Després de cinc anys d'activitat ininterrompuda hem fet una petita parada per a omplir els nostres pulmons d'aire fresc i net.
Aviat tornarem a donar guerra, no patiu. Mentrestant, podeu seguir-nos a les xarxes on (de tant en tant) ens deixem caure.

dilluns, 27 de febrer del 2012

Capturar la vida, aturar el temps.

És la passió per a atresorar aquells instants màgics el que ha empès a la humanitat a immortalitzar tot el que ens envolta. Perquè si aquests moments no són màgics, ho acaben esdevenint. Amb els anys les fotografies adquireixen el poder d'afectar el nostre estat anímic, de despertar records adormits. Perquè fins i tot la imatge més quotidiana i vulgar adquireix un caire gairebé romàntic. Perquè allò que tan ens agradava potser ja no ens agrada, perquè ens entendreix el record d'algú que no hi és, perquè la roba i el cabells ens avergonyeixen, perquè ens costa reconèixer-nos en aquell posat tan forçat o tan natural, perquè la textura i el color són delicats, perquè per tots aquests motius quedem exposats d'una manera gairebé grollera.

Ens agrada la bellesa, la busquem i quan la trobem pretenem capturar-la. A mi, per més que m'ho expliquin tècnica i científicament, considero que la fotografia és màgica, i estic quasi segura que per a la Llum i en Biel també ho deu ser, sinó, difícilment m'explico la seva passió per la fotografia. Adoren les càmeres, i malgrat el que pugui semblar, el que més els agrada és estar darrera de la càmera. Buscar alguna cosa interessant per a fotografiar, engegar la càmera, enquadrar, disparar i gaudir de la imatge. Al principi tenien tendència a enfocar de molt a prop (massa per al macro i tot), i poc a poc han anat allunyant-se i buscant enquadraments més originals. Els seus objectes preferits van ser els primers en quedar plasmats. Més endavant, s'hi van afegir algunes escenes quotidianes per a arribar, finalment, al retrat. Aquesta és una petita mostra de com ha evolucionat la seva tècnica fotogràfica.


Una de les vint-i-pico fotografies que va fer en Biel d'aquest objecte. Aquesta és de les més ben enquadrades i enfocades. Deixant de banda aspectes estètics, cal reconèixer que remenar una càmera amb unes mans i uns dits tan menuts té mèrit. (By Biel)

Una altra fotografia. Aquesta totalment desenquadrada i desenfocada. Malgrat tot, la composició hi és present, si bé no es fa evident, però va canviar l'objecte de lloc diverses vegades buscant la llum i l'enquadrament adequats (al seu parer). (By Biel)

Escena en moviment. És important remarcar com una bona il·luminació rebaixa el temps d'exposició i redueix el desenfocament per moviment. (By Biel)

Escena de moviment. Retratant el joc de la seva germana. En aquesta fotografia el desenfocament és degut al pols del fotògraf. (By Biel)

Escena. L'enquadrament és notable. (By Biel)

Els peus! I qui no s'ha fotografiat mai els peus? (By Biel)

Aquest passat estiu, en Biel va demanar un vano de l'Spiderman, difícil de trobar. Així que li vaig proposar que se'l fés ell mateix, i ho va fer. Un cop acabat, va demanar al seu pare que li sostingués i el va fotografiar. Només va fer-ne dues fotografies, totes dues ben enquadrades i definides. I sort que les va fer, perquè el vano es va trencar al cap d'un parell de dies! (By Biel)

Escena quotidiana: son pare dinant. Fotografia ben enquadrada i enfocada. (By Llum)

Retrat: en Biel posant per a la seva germana. Forma part d'una sèrie de deu fotografies. (By Llum)

Fotografia de l'Alexandra, la osseta de la Llum. Primeríssim pla. Desenfoc per proximitat. (By Llum)

Retrat familiar: en Biel amb el tiet. (By Llum)

Gairebé totes les fotografies són extretes d'una sèrie, d'una seqüència. Poques vegades fan un retrat i apaguen la càmera: quan cau a les seves mans solen aprofitar l'ocasió,  i què voleu que us digui, a mi em resulta molt divertit agafar la càmera per a buidar-la i descobrir seqüències de fotografies, veure com un accepta fer de model de l'altre, em fa partícip de la seva complicitat. I perquè veure el món a través d'una òptica els ensenya a buscar i a mirar, a enquadrar i a enfocar, a capturar la vida i a aturar el temps.

Agost del 2011 - Febrer del 2012. Entre tres anys i mig i quatre.

dissabte, 25 de febrer del 2012

Tècnica mixta.

Avui us mostraré una de les primeres vegades que vaig documentar què feien els nens a casa. Aquesta no va ser la primera vegada que experimentaven: abans de llançar-nos a la pintura (crec que aquesta era aquarel·la) prèviament vam experimentar amb iogurt, puré de pastanaga... aliments que serveixen per a obrir la porta a la descoberta de sensacions visuals i plàstiques, però que l'infant en la seva globalitat rep i analitza amb tot el seu cos, a través de tots els sentits. Aliments perquè no els poden fer mal quan ho ingereixin (la boca és la primera manera d'analitzar i interpretar el món: distingeix textures, sabors, temperatura, rigidesa, sabors...). Documentar, fotografiar, m'ajuda a donar-los espai i temps, m'obliga a centrar-me en acompanyar-los sense interferir, m'ajuda a observar-los i interpretar algunes parcel·les de la seva persona, alhora que requereix un exercici de reflexió, previ, durant el transcurs de l'observació i posterior (tria, selecció, què es mostra, com i perquè). Què volem documentar, com i quan. Per què, per a qui. Quin tipus de fotografia busquem. Volem fotografiar textures? Accions? La utilització concreta d'un material o unes eines? La llum és adequada? L'espai, l'enquadrament? Aconseguir que la fotografia mostri i sintetitzi l'essència del que volem mostrar, i acompanyar-ho amb un text o una explicació.

 Aquest dia vaig oferir-los ceres: fàcils d'agafar, d'aguantar, deixen un rastre visible sense fer molta força. Són ideals per a nens petits. Traç d'escombrat. La fotografia reflecteix el moviment.

   
La transició d'un moment evolutiu a un altre és gradual i plena de matisos, els moments es barregen, s'alternen, es complementen. Segments de recta, mostren direccionalitat, per tant, intenció. La fotografia mostra el rastre que deixa la cera.

La postura ha de facilitar el moviment lliure i espontani. Llegir el seu llenguatge corporal ens pot ajudar a interpretar, encaminar i orientar.

Abocar-se sobre la superfície, sobre la pròpia acció mostra interès i concentració. Buscar la bellesa en una imatge senzilla. Sembla fàcil, però no ho és: l'enquadrament, la llum, la composició... no és fàcil fotografiar infants tan petits.

A vegades la temptació és massa gran. Abans d'explicar-li que la paret és millor no pintar-la (que pot pintar el paper), vaig voler immortalitzar el moment.

Pintant... amb les mans plenes de pintura, el joc esdevé més manipulatiu i experimental.

Pintat. Fotografiar l'acció, com aguanta la safata i el color que esquitxa el paper.

I, finalment, estripen el paper. Cadascú fa el que vol amb les seves obres.

La tècnica mixta, la que dóna títol a l'entrada, no és només per la combinació de tècniques que els nens fan servir, també és pel fet que us volia explicar una mica què em mou a documentar el que els meus ulls copsen.

Abril del 2009. Gairebé un any i mig.

dilluns, 13 de febrer del 2012

Automaquillatge.

Als infants els agrada emmirallar-se. Poden passar llarga estona davant un mirall, observant el seu reflex en una cullera o unes ulleres... Des de diferents perspectives observen la imatge que els retorna el mirall, assagen cares, expressions, gesticulen, parlen, i encara més, aquest mirall els ajuda a tenir cura de la seva higiene personal i, per extensió, esdevé una poderosa eina per a la formació de la seva autoimatge i el coneixement del propi cos (l'adquisició de l'esquema corporal i la lateralitat). En Biel em va demanar que es volia pintar la cara, la Llum s'hi va afegir més tard.

És exactament el que sembla: l'Spiderman!

Davant del mirall, maquillant-se.

Amb cura i paciència, dibuixant teranyines sobre la pell.

Concentració màxima!

La Llum vol ser una gateta.

I els gatets ténen bigotis!

Després de rentar bé la cara, hi tornem!

Es va pintar un arc de Sant Martí. I per més que nosaltres no els puguem veure, dins el seu cap era ple de colors!

La gateta, ben contenta!

Compartint espais. Servidora us saluda ;-D

Febrer del 2012. Quatre anys.

diumenge, 12 de febrer del 2012

Farina de taronja.

Ens encanten les taronges, sobretot el seu suc! I a més, fan tan bona olor... així que hem fet una mica de farina de taronja per a experimentar. L'experimentació al meu entendre ha de ser lliure, considero que els materials i eines que els oferim ja condicionen el curs dels descobriments. En les nostres mans recau la responsabilitat que aquest condicionament sigui en positiu i els proporcioni un ampli ventall de possiblitats, que els orienti més que no pas els limiti. És important restar sempre a la seva disposició (sense intervenir ni interferir) i romandre atents a les seves idees i demandes en el transcurs de les sessions. Observar com interactuen amb el material, com empren els estris, com utilitzen les eines, ens proporcionarà un munt d'informació valuosa en si, i útil per al desenvolupament de les properes sessions, que ens facilitarà establir els criteris per a posteriors seleccions de material.

Primer retirem la part que hagi quedat de la polpa, perquè retarda l'assecat i es floreix amb facilitat. 
A més, a l'hora de triturar-ho per a fer la farina, la seva textura és massa enganxosa.

Posem les peles de taronja a assecar sobre un radiador. Qui diu taronja, diu mandarina, llimona, llima... Al cap d'un dia ja éren seques, però ho vam fer uns quants dies, per a tenir una quantitat suficient de taronja.

Les peles seques. És un bon moment per a parlar dels canvis que ha experimentat la pela de la taronja, que ha passat de ser tova a dura, flexible a rígida, suau a aspre... a més, fan bona olor i sonen en picar-les!

 
Jugant amb les peles.

Composicions que representen el sol.

I això és una hamburguesa! 

Després, les hem fet miques.

Esmicolar requereix destresa i paciència.

Retirem el caluix de la taronja, costa molt de trinxar.

A la picadora...

...i vinga!

Costa una mica de trinxar-ho tot, així que amb l'ajuda d'un colador, separem la taronja que està més trinxada.

Amb la que ja és pols comencen a jugar. La resta, la seguirem trinxant.

En Biel construeix un mur contra la paret. El recipient és transparent, això li permet veure el resultat de les seves accions des de totes les perspectives. De nou, defenso els recipients transparents per a l'experimentació.  

Omplint amb l'ajuda d'embuts.

Abocant d'un recipient a un altre. Aquest embut permet veure per fora com cau allò que hi aboquem, sempre que el col·loquem bé.

Finalment, hem acabat per baixar la caixa a terra, així hi arriben millor.

Una magdalena!

I el plaer de tocar.

I a més que ens ho hem passat d'allò més bé, casa nostra fa una olor deliciosa!

Febrer del 2012. Quatre anys.


dissabte, 11 de febrer del 2012

La panera dels tresors.

Aquestes sessions amb la panera dels tresors són (crec) el primer que vaig documentar amb els nens, més enllà dels seus avanços i la nostra vida quotidiana, la primera aproximació al que acabaria desembocant en aquest bloc (diguem-ne deformació professional). Vull aclarir, d'entrada, que el text que presenta la proposta és elaborat a partir de diferents escrits que trobareu als llibres i a les pàgines a les que faig referència a baix, amb algunes petites aportacions personals. Es tracta de la panera dels tresors: joguines fortuïtes, la màgia dels objectes. Una proposta que va idear, desenvolupar i compartir Elinor Goldschmied.

Des que l’infant neix i possiblement abans, des del ventre de la mare, té una necessitat d’aprendre, nodrir-se de l’exterior, explorar, manipular, conèixer, créixer i madurar. Nosaltres, els adults, hauríem d’estar atents a les necessitats dels infants, hauríem d’acompanyar-los en el seus aprenentatges, hauríem de restar atents tant a allò que fan, com a la manera com ho fan i al motiu per què ho fan, proporcionant elements, materials i espais que ajudin a l'infant a créixer en un entorn potencialment ric en estímuls, proporcionant materials que els facin pensar, anar més enllà, materials que els obliguin a experimentar, descobrir, plantejar-se hipòtesis, buscar solucions, manipular, observar, construir i destruir...

La panera dels tresors és un cistell de vímet on posem objectes de la vida quotidiana escollits amb molta cura perquè l’infant els toqui, percebi el seu pes, la seva temperatura, les olors... estimula el pensament i la coordinació ull-mà-boca... és una activitat de concentració, exploració i atenció... es tracta de redescobrir el joc que al llarg de generacions han practicat els infants dins de casa seva. Per tant, hi podem posar objectes que no siguin perillosos, que no es trenquin amb facilitat i que l’infant no es pugui empassar.

És una activitat pensada per a infants d'entre 6 i 12-15 mesos, que s'aguanten asseguts sols, que encara no caminen però que poden moure's per a agafar els objectes que els cridin l'atenció. A partir del moment que l'infant camina ja és moment d'iniciar-se en el joc heurístic.

La panera ideal és rodona perquè així arriben amb facilitat als diferents objectes, d'uns 35cm de diàmetre i d'uns 8cm d'alçada. L'assortiment idoni és aproximadament d'una seixantena d'objectes, que han de ser nets (l'infant se'ls durà a la boca ja que és la primera via de coneixement i exploració). Cal tenir cura de presentar la panera d'una manera atractiva, amb els objectes ben distribuïts. Alguns d’aquests materials poden ser:

• Objectes de la natura: pinyes petites, pedres, closques de coco, carbasses seques, castanyes grans, pomes grans, pedra tosca, trossos grans de suro, pinyols grossos de fruita (préssec, alvocat...), nous grosses, esponja natural, llimona, poma, magrana, cargols de mar i petxines, escorça d'arbre, taps de suro...

• Objectes de materials naturals: pilotes de llana, cistells petits, flauta de canya, alfombreta de ràfia, raspall d'ungles de fusta, brotxa de maquillatge, sacs d’olor, brotxa d’afaitar, pedra “pómez”...

• Objectes de fusta: capses petites, timbalet, sonalls, castanyoles, xiulet de bambú, botons de colors enfilats, cubs-daus-cilindres, anelles de cortina, mà de morter, pinça d'estendre, cullerots, cullera de mel, ou de sargir, argolla de tovalló,raspalls, plats, culleres...


• Objectes metàl•lics: culleres, batedor d'ous, flamera, trompeta de joguina, motlles de pastisseria, embuts, harmònica petita, xiulet, joc de picarols, triangle, colador de te, trossos de cadena, pot d'infusions, campanetes, joc de claus, caixes petites...

• Objectes de roba, goma, paper, cartró, vidre, plàstic...: Moneders, pilotes, tubs de goma, nina de drap, pilota de tennis, pilota de golf, pilota de plàstic dur i de goma, funda d'ulleres, un tap de banyera amb cadena, anelles de cafetera, cremallera, llibreta petita d'espiral, capses de cartró, paper de vidre, paper de cel·lofana, cons i tubs de cartró, bobina de fil, morter, ampolletes de perfum, prismes de vidre, mirallet, collaret de boles, pots de cosmètica, llimes d'ungles, cintes de ras...
 


Podeu afegir-hi qualsevol altre objecte que no sigui una joguina i no resulti perillós per a l'infant.

El propòsit d’aquesta col·lecció d’objectes és despertar al màxim els sentits:
• Tacte: forma, textura, pes i temperatura a través del descobriment de la mà...
• Olor: objectes amb diferents olors, bosses d'olor, d'herbes aromàtiques, d'infusió...
• Gust: podem posar algunes fruites fresques, assecades...
• Oïda: el so, la percussió, la fricció, el cruixit i l’absència de so o silenci...
• Vista: color, dimensió, forma, lluminositat, brillantor...

En nens i nenes tan petits, la capacitat per a mantenir l'atenció és d'entre quinze i vint-i-cinc minuts. El cistell es col·loca a terra, al seu abast. L’ambient és de calma i serenor, i hem de restar atents al joc de l’infant observant-lo sense intervenir però mostrant-nos sempre disponibles, observant quins són els seus interessos, anar renovant el material que es malmeti, substituint el material que no desperti l’interès de l’infant i rentant els objectes sempre que es consideri necessari. L'adult no intervé en l'activitat, qui la porta a terme és l'infant, l'adult és present com a punt de referència però no com a participant.

El cistell a l'abast, ells dos ben relaxats i concentrats.

Esforçant-se per a agafar allò que vol.

Tacte i temperatura de la fusta. Forma i color.

La boca és la primera font de coneixement i d'exploració. Portar-se els objectes a la boca els proporciona un munt d'informació molt valuosa.

Agafar. És un gest aparentment senzill, però que requereix coordinació entre la mà i l'ull. El control del propi cos s'adquireix seguint un patró que s'anomena cèfalo-caudal i pròximo-distal. Això vol dir de dalt a baix i del centre cap a l'exterior.

Dins. Uns dels primers conceptes matemàtics.

A què saben les plomes?

Agafar, manipular: observar i coordinar.

Investigar, explorar, descobrir, provar, conntrastar. I relacionar allò que s'ha descobert amb els coneixements ja existents, aquesta és la base de l'aprenentage significatiu.

Textures, tamanys, temperatures... informacions que arriben al cap a través dels sentits.

I alegria!


Més informació:
- El joc de la descoberta. Tere Majem i Pepa Òdena. Col·lecció Temes d'in-fàn-ci-a núm. 22, Associació de Mestres Rosa Sensat.
- Educar l'infant a l'escola bressol. Elinor Goldschmied. Col·lecció Temes d'in-fàn-ci-a núm. 31, Associació de Mestres Rosa Sensat.
- http://www.xtec.es/~ccols/panera/panera.htm

Juliol, agost, setembre del 2008. Vuit, nou i deu mesos.