En Dedito.

Eres tú. Si puedo escapar, es con la mente.

Love of Lesbian. Belice

Jo recollia la cuina i en Biel m'estava explicant coses que li agraden molt, que el fascinen.
I després, quan era de camí cap a rentar-se les dents, ha tornat.

Mama, jo tinc un joc que és una mica com un secret.
En veritat no és un secret, però només ho sap en Carles.
És la meva joguina més antiga.
Vull dir, que des que era microscòpic jo tenia mans, no? Doncs llavors ja tenia dits.
I ja tenia en Dedito.
Però encara no hi jugava.
Amb ell vaig començar a jugar-hi fa molt de temps, potser quan feia P5.
I ara ja ha passat molts nivells.
Està a punt d'aconseguir una armadura de foc daurada.
I quan la tingui podrà fer moltes altres coses.
No és que no en sàpiga fer moltes.
Camina per les parets, els vidres i els poms de les portes.
Pot caminar, pot saltar.
Si jo nedo, ell buceja.
I si faig així (aixeca la mà enlaire) vola, mama.
Pot volar.
És la meva joguina més antiga, jugo amb ella quan m'avorreixo.
A vegades quan estic a casa, a vegades quan estic a l'escola.
A vegades quan estic al cotxe, llavors m'imagino que salta del sostre d'un cotxe al d'un altre.
Quan anem d'excursió o anem a passejar per la natura, aleshores és un gran dia per a ell.
Perquè té la oportunitat de descobrir coses noves, coses diferents.
Té una família (mostra els altres dits de la mà).
Un pare, una mare i una germana.
Els ha recuperat fa poc, vénen d'una altra dimensió i són diferents d'ell.
En Dedito camina amb dos cames, però ells van a peu coix.
També té uns amics (mostra els dits de l'altra mà) però a vegades jugo a que són enemics.
Quan vull que sigui més fort, s'ajunta amb tots els seus amics, així (entrellaça les dues mans) i fan el súper puny, i així poden avançar més nivells.
Junts poden avançar més nivells.
I avui aconseguirà l'armadura de foc daurada.
Serà un gran dia per a en Dedito.

Jo he recollit com he pogut la meravella de narració que ha sortit de la seva boca.

L'he recollit però he intentat no vestir-la, no alterar-la. Tot el que dic en aquest text ha sortit de la seva boca. En la mesura del possible he intentat respectar les paraules que ell ha utilitzat i que jo recordo.  L'ordre dels factors no altera el producte, diuen.

Però ho heu de saber... No li fa justícia. No és textual. No és literal. Era pura emoció i poesia.

Vull agraïr a en Biel la seva immensa generositat per haver-me donat permís per a compartir aquesta bonica història, per recordar-me a mi mateixa que els nens només necessiten una cosa per a jugar: imaginació.

Vida meva, espero que un dia, quan siguis gran, ho llegeixis i ho gaudeixis tant com ho he fet avui jo.

Novembre del 2015. Vuit anys.

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'agradarà...

Retrat d'un home madur amb una orella verda.

Reanomenant les parts de la cara.

Autoretrat en lego

Ahir a la tarda, després de dinar a casa de la meva mare els nens ens van proposar de jugar una partida a "Lego i temps fora" (si no coneixeu el joc, trobareu l'enllaç al peu de l'entrada). Després d'un parell de rondes, vaig observar la tendència a construïr de manera tridimensional, i em vaig proposar crear quelcom el més pla possible... i em va semblar una bona excusa per a vincular el lego amb el retrat.

Així que amb quinze peces escollides i en només tres minuts vaig crear un petit prototip del meu autoretrat. Fortament condicionada per les meves eleccions preses sota pressió, vaig decidir posar-hi imaginació, i va resultar un procés divertit: sí, podria haver sigut més pla, totalment pla... però les normes estan per a trencar-les (sobretot si me les he autoimposat jo!); sí, podria haver sigut més fidel a la realitat... i menys també; i sí, gairebé no l'acabo en tres minuts.

El vaig presentar a la resta de jugadors i vam estar parlant de les múltiples avantatges i possibilitats que ens oferiria anar amb un autoretrat pel carrer, sobretot tenint en compte que els llavis són d'una coneguda actriu. El retrat té una nansa que facilita el seu transport, i la nansa té dos petits forats que actuen com a orificis nasals i li permeten respirar. Com podeu veure, malgrat no sortir en el títol de la peça, aquesta és la part més important de l'obra. Hi ha qui li va voler trobar semblances amb el "Retrat de Mae West que pot utilitzar-se com a apartament surrealista", de Dalí. Hi ha qui va elogiar l'elecció de color de cabell, ja vàlida per a una edat més avançada. Hi ha qui va preguntar si, en un bar, les consumicions les pagaria ella o les pagaria jo.

Després, fora de concurs, el vaig retocar, el vaig millorar, vaig canviar i afegir algunes peces. Vaig moure els forats del nas, li vaig posar i treure pigues, vaig dotar-la amb ulls giratoris, i li vaig canviar el nas, els cabells, el pentinat.

El que us mostro a continuació són tres estadis del mateix retrat: la versió beta, la versió metamorfòsica i la versió 2.0 o final, però no definitiva, perquè potser demà la refaig.

Retrat portàtil de mi mateixa en mi major (amb els llavis d'Scarlett Johansson). Versió beta.

Retrat portàtil de mi mateixa en mi major (amb els llavis d'Scarlett Johansson). Versió metamorfòsica amb piga i en ple procés de transformació.

Retrat portàtil de mi mateixa en mi major (amb els llavis d'Scarlett Johansson). Versió 2.0.

Avui us he volgut parlar d'un procés meu, on els nens en són actors secundaris, per un motiu molt senzill: només nedant en el procés creatiu esdevindrem creatius. Només comprometent-nos amb el que fem ens hi vincularem fins que formi part de la nostra pròpia essència. Per aquest motiu, us he volgut parlar de què estic fent jo per a comprometre'm amb el retrat i la fantasia, els eixos que aquest estiu els nens i jo hem escollit com a eixos vertebradors dels nostres processos creatius. I aquest n'és un petit exemple.

I no em negareu que he quedat molt afavorida! És el que té un autoretrat: que no pots parar fins que et veus increïblement bé.
 ;-)

Agost del 2015.

 Si vols saber-ne més...

Lego i temps fora.

La coreografia de l'acte creatiu.

 Don't stop until you're proud. 

L'altre dia en Biel i jo vam pintar una petita peça en un acte col·laboratiu. Crear junts no sempre és fàcil: cal predisposició a acceptar l'acció de l'altre sobre la pròpia acció, cal compenetració i disposició a mantenir aquesta predisposició i aquesta compenetració fins que ambdues parts estiguin orgulloses del que han fet.

Durant el procés em vaig sentir fascinada per com es movia en Biel, i em vaig fer a un costat, em vaig retirar i em vaig dedicar a observar els seus moviments. Es movia d'un costat, a l'altre. Pujava, baixava, s'ajupia i s'estirava. S'enfilava, es girava, es regirava, gesticulava. I de cop i volta, vaig adonar-me que el que feia era dansar. No li calia música ja que el que vestia les seves accions era l'acció generada. 

I tant era si utilitzava un pinzell, un rodet o si en prescindia i utilitzava els dits, les mans o pintava directament a raig. En el seu moviment hi havia bellesa, coordinació, decisió. Perquè l'acte creatiu es nodreix de les decisions que contínuament es prenen durant el procés de creació. I perquè les seves decisions partien de la total llibertat de moviment.

Enmig de la intensitat del moment viscut, vaig recollir algunes idees i reflexions que vaig compartir a instagram:

Dansant al voltant de l'obra. Al seu davant. Durant el seu naixement. Creixent, creant. Jugant amb l'espai i el moviment. Ocupant l'espai i emplenat-lo. Vivint-lo. El procés creatiu és poesia visual. El procés creatiu és un joc.

Maig del 2015. Set anys.

Si t'ha agradat aquesta reflexió, t'agradarà...

Descalços en l'art, el cos, el moviment. 

Art i identitat. - Cultureta.

circuits d'aigua · a l'estil animal ·

Aquest estiu vaig llançar-vos una invitació a jugar amb l'art efímer i el moviment: els circuits d'aigua. En aquesta ocasió, hem donat un petit tomb a la proposta i l'hem vestit d'animals!

Aprofitant les formes i els traçats de la pista de bàsquet hem fet i desfet animals i animalons, i els nens i servidora ens vam dedicar a explorar les seves possibilitats de joc: recórrer les línies marcades pedalant més fort, frenant...

Un peu a l'expressió. Un peu a l'art urbà. Un peu al joc motriu.

Crear, observar com les creacions canvien, s'esvaeixen i s'evaporen, i jugar a afegir-hi detalls, o esperar que desapareguin... jugar a resseguir els traçats, córrer, saltar, pedalar, impulsar-se... una proposta senzilla que recuperem amb l'arribada del bon temps.

Si us ha agradat aquesta proposta, no podeu deixar de llegir...

Reinventant els camins quotidians.

Descalços en l'art, el cos, el moviment.

Circuits d'aigua. Entre l'art efímer i el joc motriu.

El mètode sense pedals. + 1 proposta creativa de joc motriu.

Dibuixos amb aigua a terra. O la bellesa com a qualitat efímera.

El tacte del graffiti.

Anem sempre amunt i avall. Amb pressa, de pressa, a fer això, a fer allò, ràpid... no hi ha temps per a aturar-se a mirar, a escoltar, a tocar... Tocar. Tocar aquell acte íntim i proper. Toquem allò que ens agrada, que tenim a l'abast, que ens atrau. Toquem i percebem una textura, una temperatura, una firmesa concretes. Toquem malgrat que la norma és no tocar. No molestis, no parlis, no toquis, NO TOQUIS!

D'entre totes les coses que està prohibit tocar, una. D'entre totes les coses que està prohibit tocar, l'art. L'art no es toca. No es pot tocar. Es trenca, es malmet, es gasta.

L'art urbà ens ofereix la possibilitat de trencar aquesta norma, portser perquè l'art urbà en si mateix trenca totes les normes. Tocar. Perquè tenim dits, tenim mans, tenim pell... i volem tocar. Però sobretot perquè podem tocar.

A través del tacte podem establir un diàleg amb l'art. Si podem resseguir els traços, podem traçar les formes i podem palpar els colors; podrem vincular-nos a una peça, podrem reproduïr els gestos que l'artista ha utilitzat. Potser justament d'aquesta manera, un graffiti esdevé una provocació: no a nivell social, sinó a nivell íntim i personal. No tan sols ens explica una història, podem recrear el seu procés de creació.

Acostar-se a escoltar la peça, amb els ulls oberts, amb els ulls tancats, tocar-la, resseguir-ne els traços, tocar els colors, el tacte de la paret sota el gruix de pintura, el tacte de la pintura, observar la gradació de color, observar com la temperatura de la peça varia entre el dia i la nit (o entre l'exposició al sol a l'ombra), aixecar la vista enlaire per a abastar-ho tot, passejar els dits, estirar-se per a tocar la part alta, saltar per a arribar més amunt, acaronar el text, allunyar-se per a observar... Tocar i sentir l'art. El tacte de l'art. Sentir i escoltar la seva poètica, el seu batec. El batec del graffiti. El tacte del graffiti.

Juliol del 2011, quatre anys; Desembre  del 2014 i Març del 2015, set anys.

Si t'ha agradat aquesta entrada no et pots perdre...

Descalços en l'art, el cos, el moviment. 

Dansant el contorn de la ciutat · entre llums de colors ·

Reinventant els camins quotidians.

Creativitat és sinònim de pensament divergent, és a dir, capaç de trencar contínuament els esquemes de l’experiència. 

Exercicis de fantasia. Gianni Rodari.

Els humans som animals de costums, els canvis ens espanten i ens atrauen a parts iguals. Però tots sabem que és fora de la nostra zona de comfort on passa la màgia.

Un dels meus exercicis quotidians preferits per a trencar la monotonia és investigar i inventar nous camins quotidians. Tots i cadascun de nosaltres realitzem petits trajectes a diari: el camí cap a la fleca, cap a l'escola, cap a la feina... Bé, l'exercici que us proposo avui és intentar passar per un camí diferent. Camí diferent, sensacions diferents, vivències diferents. És una manera de redescobrir el món més proper.

A vegades jugo i faig el mateix camí que de costum però només canvio un carrer, l'últim carrer. A vegades jugo i faig un camí totalment diferent des del principi. A vegades només canvio de vorera, i ho veig tot des de l'altra banda. A vegades jugo i intento calcular per on aniria si hagués seguit un camí diferent, i imagino múltiples trajectòries, o em creuo amb una hipotètica jo mateixa. A vegades jugo i intento quantificar el nombre de camins més o menys directes que hi ha entre dos punts. A vegades jugo i m'empesco trajectes deliberadament llargs, per a allargar el plaer d'escoltar aquella cançó.

Si us animeu a provar-ho només us donaré dos consells:
· gestioneu bé el temps (no intenteu fer aquest exercici si aneu tard, no en gaudireu i passareu més estona patint i pendents del rellotge que no pas explorant
· estigueu atents a allò que és meravellós

Amb els nens també ho fem, però l'altre dia ho vam convertir en joc, en dos jocs...

JOC PRIMER

Crea un patró a terra i explora físicament els trajectes que t'ofereix. Moviment i desplaçament real.

JOC SEGON

Dibuixa dos punts, traça diferents camins s'encreuin encara que no els uneixin (com les rutes del transport públic) i proposa'ls explorar les possibilitats que presenten si només hi ha un sentit de desplaçament. Després, afegeix la possiblitat de desplaçar-te en els dos sentits i observa com es multipliquen les opcions. Moviment i desplaçament hipotètic.

El més divertit és investigar les possibilitats que la nostra ment desestima d'entrada. Rutes massa llargues o que suposen desfer i refer part del camí. Aquests exercicis, però, ens poden ajudar a prendre consciència no només del lloc que ocupem i de com ens movem, sinó del també del nostre entorn. Aprendre a observar amb ulls nous allò que ens envolta. Aprendre a beure'ns el cel, els núvols, els balcons i els colors canviants d'arbres, branques i fulles. Traçar noves rutes i creuar-nos amb persones diferents. I només d'aquesta manera podrem redescobrir el lloc que ocupem i podrem esdevenir veritablement lliures (o tafaners). 

Febrer del 2015. Set anys.

Si us ha agradat aquesta entrada no dubteu a visitar...

Mapa sonor d'un matí de diumenge.

El catàleg d'olors. Un busca i troba olfactiu. * descarregable gratuït *.