#estemderetiro


Després de cinc anys d'activitat ininterrompuda hem fet una petita parada per a omplir els nostres pulmons d'aire fresc i net.
Aviat tornarem a donar guerra, no patiu. Mentrestant, podeu seguir-nos a les xarxes on (de tant en tant) ens deixem caure.

dimarts, 28 d’agost del 2012

Escuma d'afaitar de colors.

Ho hem tornat a fer! Ens encanta marranejar amb l'escuma d'afaitar! Tenia pendent repetir l'experiència, considero que repetir processos és bàsic per a l'aprenentatge. Vaig trobar la inspiració, vaig gaudir documentant-me (una mica més). I m'hi vaig llançar! Només veure el pot d'escuma els nens ja frisen. Així que no cal allargar-ho més.

Unes gotes de colorant alimentari.

I una mica d'escuma.

Palets, pinzells i remenar. Quin color sortirà?

A pintar sobre vidre, en vertical.


Remenar i pintar, pintar i remenar. Una part complementa a l'altra.

Igual que ells es complementen l'un a l'altre.

Aquests són els nostres colors.

I aquest és un colibrí (o això diu en Biel).

Amb les mans, amb pinzell...

I amunt!

Uns dies abans els en vaig donar per jugar a la bayera: bigotis, barbes i crestes. "Crema sirena" en diu la Llum. Una de les parts que els agradava més era desfer-la amb aigua. Així que un  cop van decidir que ja en tenien prou, en Biel va demanar-me per barrejar-la amb aigua. Ho va fer, i a més ho va deixar tot ben net.

Vam deixar la creació a la porta uns quants dies. L'endemà mateix vaig trobar la Llum meravellada observant la porta "-Mama... sembla  purpurina..." deia. I  raó no li faltava: l'escuma brillava i pampalluguejava amb la claror del matí. I això és tot. Bé, tot no... que ja hem comprat un altre pot.

Agost del 2012. Quatre anys i mig.

Ens presentem a la 5a. Edició dels Premis Blocs Catalunya, i és que som optimistes de mena! En aquest enllaç us expliquem com podeu votar-nos a nosaltres... o a qui més us agradi. Gràcies!

dissabte, 25 d’agost del 2012

Experimentació amb àloe vera.

No sóc molt bona cuidant les plantes. Crec que alguna vegada ja ho he dit. Això sí, fins a l'àloe vera arribo. És una planta agraïda i molt útil en una casa. Als nens els crida molt l'atenció (entre altres motius, perquè no s'ha de regar gaire). L'altre dia vaig pensar que si bé és cert que el coneixen i saben per a que l'utilitzem, mai els l'havia ofert per a experimentar amb ell. Doncs bé... mai és tard.

Vaig decantar-me per a oferir-los l'Àloe, estris de fusta i estris de metall. Perquè la fusta s'hi adiu, i sobretot perquè la textura de la planta ho permet. I perquè treballar amb metall els encanta, com si els fés sentir més grans. I de fet, ho són.

Tallar.

El tall ens mostre el sèver (saba) de l'àloe.

Clavar.

Tocar.

Gratar utilitzant un estri de fusta. A més, podem comprovar com taca el paper.

El gel de l'àloe, de tacte gelatinós. I el sèver, que és enganxós.

Separant el gel de la cara interna de la fulla.

Gel de l'àloe.

Experimentant diferents maneres de tallar.

Potser així serà més fàcil.

Repetir processos és necessari per a interioritzar l'aprenentatge. Els permet relacionar, elaborar hipòtesis, anticipar, comprovar, contrastar...

Durant el transcurs de les propostes d'experimentació, sovint fan treballar els dits: agafar, aixafar, fer la pinça, subjectar... 

Ens en vam aplicar als cabells i a la pell. La seva olor no va acabar de convèncer als nens. Però la pell va quedar molt suau. La seva manera d'experimentar ha evolucionat. Cada vegada exploren anant més enllà de les qualitats que es poden percebre a primer cop d'ull: ho tallen, ho oloren, ho miren amb lupa, fins i tot en alguna ocasió, han fet algun petit esbós. Comparen, pesen. No en ténen prou amb les sensacions que els proporcionen els seus sentits nus. Ells volen saber més.

Agost del 2012. Quatre anys i mig.

Ens presentem a la 5a. Edició dels Premis Blocs Catalunya, i és que som optimistes de mena! En aquest enllaç us expliquem com podeu votar-nos a nosaltres... o a qui més us agradi. Gràcies!

dimecres, 22 d’agost del 2012

Suma i segueix.

L'altre dia estava a l'estudi. Els nens, jugant. Jo, endreçant. Em vaig girar i vaig trobar-me aquesta bonica escena:
En Biel estava sumant. Ell sol, per iniciativa pròpia. Descomposant els números. Sumant-los. Associant-los.

Aquesta escena em va fer recordar un projecte que havia quedat arxivat amb els "Un dia faré...". La caixa sumadora, una idea senzilla i fascinant que va arribar a l'escola gràcies al Dr. Àngel Alsina. I vaig decidir que era el moment. Així que vaig deixar d'endreçar i vaig començar a desendreçar, i he de reconèixer que sóc molt més eficient desendreçant que no pas endreçant. Recordava la idea general, així que l'hem adaptat a les nostres necessitats i possibilitats, a la nostra manera de funcionar. Hem comès alguns petits errors que en breu esperem corregir. Es pot afirmar que és una versió Beta, segurament la revisarem i la modificarem. Però no per aquest motiu deixarem de presentar-vos-la avui.

Una caixa o capsa i alguns objectes per a posar a dins. 
Nosaltres hem escollit una capsa de llumins i algunes xapes de metall.
La capsa, folrada amb washi tape, i hi fem dos forats. Vaig decidir posar cinta també a les xapes (així les podrem reutilitzar més endavant). Unes de més clares, per als números. Unes sense numerar. I unes de diferents per a la desena.

Com que volia treballar també la identificació dels números, vaig decantar-me per fer-ho d'aquesta manera. Però també es pot fer simplement escrivint-ho en un paper a l'hora de fer les sumes (versió que també provarem).

Nombres. Dos de cada.

Amb una tapa de plàstic fem una tarja.

I hi posem els símbols.

Per a guardar-ho, res millor que una vella funda de telèfon.

COM FUNCIONA?

Primer escullen quins números volen sumar, els poden posar a la tarja (o escriure-ho en un paper).
En aquest cas 3+2. Posem les peces corresponents al costat del número.

Introdueixen les peces a la capsa. Tres en un costat, dos en l'altre.

Teories i hipòtesis abans d'obrir la caixa. Obren i...

... compten: cinc peces. Conjunts.

Resolen. 3+2=5

I repetim tantes vegades com vulguem.

És un material senzill. Les primeres vegades se'ls ha d'explicar com utilitzar-lo, però de seguida ho comprenen. Vaig optar per un format petit perquè així ho podem portar amunt i avall.

Agost del 2012. Quatre anys i mig.

Ens presentem a la 5a. Edició dels Premis Blocs Catalunya, i és que som optimistes de mena! En aquest enllaç us expliquem com podeu votar-nos a nosaltres... o a qui més us agradi. Gràcies!

dimecres, 15 d’agost del 2012

L'home del vent.

"L'home del vent" era un petit homenet de fang, barbut i amb una mitja melena. Un personatge que lluitava amb el vent protegint-se'n amb un braç, amb la bufanda voleiant. Crec recordar que estava enfilat sobre un petit turó. Mai li vaig preguntar qui era. "L'home del vent" és un dels records que he rescatat del meu avi. He d'aprendre a recordar-lo com era abans de l'alzheimer: sembla mentida com una malaltia et pot canviar la manera d'entendre i estimar algú. I així com vaig aprendre que "aquell" també era el meu avi, i l'havia d'acceptar i estimar com era aleshores, ara he d'aprendre a recordar com era abans, perquè la malaltia m'ha emmetzinat la memòria. La setmana passada el vam enterrar. Un tio dur, el meu avi. Amorós i carinyós. Dual. Pacient fins a l'infinit. Devot de la meva àvia, capaç d'inventar-li un nou nom només per a tenir una excusa per a poder felicitar-la un dia més cada any. Entre els dos en feien un: ell posava les cames i ella hi posava els ulls. El meu avi, un pagès comptable, o un comptable pagès. Un artista. El meu avi, combatent, ferit, pres, fugitiu. Escapant-se dels camps de refugiats de França. Condemnat a treballs forçats a Àfrica. Escapant-se de l'hospital de Sant Pau per a veure "La alegre divorciada" (entrant al cinema sense pagar degut al seu aspecte lamentable (pijama de l'hospital inclòs)). El meu avi que explicava batalletes de la guerra, d'una guerra que només li va portar gana i metralla al cos. El meu avi que em va explicar la batalla de l'Ebre fins que la vaig entendre (i vaig aprovar l'examen). El que supervisava la dieta del tió, el que feia la millor coca d'espinacs, la millor crema catalana i el gelat de maduixa més espectacular que he menjat mai. Amb un cordill per cinturó i un munt de gomes de pollastre al canell. Lluïnt ametllers i vinyes, menjant pa del dia anterior. Un tio dur fins que el coneixies. 


Vaig escollir alguns estris i eines per a treballar el fang, petxines i escuradents. Després els vaig deixar escollir a ells i la seva tria em va sorprendre i entusiasmar a parts iguals, jo mai hauria pensat en clicks, para-sols i tisores (com a mínim no per a treballar el fang).

Tallar el fang requereix traça. El millor és fer-ho amb fil.

Una dama que es protegeix del sol.

I un pirata que fa el cim.


En Biel prefereix treballar els volums.

I la Llum les textures.

La textura en si és un suggeriment: una serp.


Clavant banderoles. Indicant el camí del vent.

I tisores.

Una família de tisores en primer pla, una escena de clicks en segon terme.

Com a homenatge al meu avi, a l'home del vent, he posat unes quantes banderoles sobre la taula, fetes amb escuradents i washi-tape. Perquè les banderoles indiquen el camí del vent, com si el vent marqués un camí a algun lloc. Perquè malgrat que jo no crec en "llocs", sé que ell sí hi creia. Per si li fés falta. I d'aquesta manera s'ha desbordat la creativitat... i els records: les seves mans fortes i morenes de treballar la terra: al tros cultivant-la, sobre la taula esculpint-la. Sempre he estimat les mans de les persones pel que saben fer. Potser també gràcies a les seves mans, que em van ensenyar que es poden fer coses meravelloses.

 Agost del 2012. Quatre anys i  mig.
Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'interessarà...



Ens presentem a la 5a. Edició dels Premis Blocs Catalunya, i és que som optimistes de mena! En aquest enllaç us expliquem com podeu votar-nos a nosaltres... o a qui més us agradi. Gràcies!

diumenge, 12 d’agost del 2012

Dibuixant en pedres de vidre.

Totes les superfícies són "pintables". Només hem de fer-nos algunes preguntes: Volem que el resultat sigui permanent o reversible? Volem pintar per a aconseguir una estètica determinada o com a joc? Volem embrutar molt o poc? Volem jugar a despintar? I després de fer-nos aquestes preguntes, podem posar-nos mans a l'obra. Hem tornat a la taula de llum. Amb unes pedres de vidre, uns permanents i una mica d'alcohol s'aconsegueix un efecte molt vistós. Ara hi és... i ara ja no.

Cal un traç segur per a que el retolador pinti.

Amb una mà pintem, amb l'altra subjectem.

 
:-D

  
En afegir-hi unes gotes d'alcohol el dibuix desapareix.

Abans de desaparèixer, cada pedra ens obsequia amb unes formes capricioses.

Dos caps pensen millor que un.

I en un moment d'èxtasi creatiu en Biel pinta amb dos retoladors a la vegada.

Si dibuixem en ambdues cares l'efecte es multiplica.

Apilonant les pedres els dibuixos es barregen, s'engrandeixen, es deixen entreveure.

Muntanyetes.

I dibuixos en l'alcohol. També hi havia bales de vidre.

Mostra.

Com  podeu veure, jo m'hi he sumat. Algunes pedres les he pintat jo, d'altres ells. L'alcohol és un material que requereix supervisió, però obre un món de possibilitats.

Agost del 2012. Quatre anys i mig. 

Ens presentem a la 5a. Edició dels Premis Blocs Catalunya, i és que som optimistes de mena! En aquest enllaç us expliquem com podeu votar-nos a nosaltres... o a qui més us agradi. Gràcies!