Allà hi plou molt, deuen saber moltes coses sobre l'aigua, vam pensar.
I no anàvem pas errats.
Saber-ne, en saben moltes.
El que no ens podíem imaginar era quines ens explicarien.
Ni que per a aprendre de l'aigua hauríem d'entrar dins la roca.
- On va a parar l'aigua de la pluja?- ens van preguntar.
Al cor d'una muntanya.
A les entranyes de la Serra d'Aralar.
I allà vam descobrir un petit palau construit per l'aigua.
L'aigua, pacient, construint gota a gota.
Per a ningú.
Per a ella mateixa.
Perquè pot.
Aigua, calcita i la poderosa força de la gravetat.
I vam aprendre que les estalactites al principi semblen macarrons. I tenen un forat al mig.
I vam aprendre que les estalagmites són compactes.
I que a vegades, unes i altres es troben, i formen columnes.
I que a vegades no es troben, o que l'aigua forma estanys.
Que a vegades formen orelles d'elefant.
Que dins la muntanya hi ha un microcosmos amb la seva pròpia fauna, avesada a la foscor i la humitat. Que viu en un equilibri perfecte i complet.
Que les entranyes de la Terra són poblades per éssers fantàstics i que l'imaginari popular no té mesura, ni aturador.
I que les criatures màgiques seguiran vives mentre algú pensi en elles i pronunciï el seu nom.
Que les entranyes de la Terra són font de fascinació, d'investigació.
Però, sobretot vam aprendre que l'aigua sempre, sempre, continua el seu viatge.
I que aquest viatge acaba a prop nostre.
De la pluja a terra i del terra a la cova.
De la cova al Larraun i del Larraun a l'Arakil.
De l'Arakil a l'Arga, de l'Arga a l'Aragó.
I d'aquest a l'Ebre, per a acabar al mar Mediterrani.
Així que la propera vegada que us banyeu en aigües mediterranies,
i toqueu l'aigua amb les vostres carns,
penseu que una part d'aquesta aigua ha estat construint un palau,
vestint les entranyes d'una muntanya,
gota a gota.
Agost del 2016, vuit anys i mig.
els llenguatges de l'aigua
Si t'ha agradat aquesta entrada no et perdis...
Web oficial de les coves de Mendukilo
Marea viva
