#estemderetiro


Després de cinc anys d'activitat ininterrompuda hem fet una petita parada per a omplir els nostres pulmons d'aire fresc i net.
Aviat tornarem a donar guerra, no patiu. Mentrestant, podeu seguir-nos a les xarxes on (de tant en tant) ens deixem caure.

divendres, 18 d’agost de 2017

Barcelona.



Hola, Llum.
Com et va l’estiu?
Com estàs? T’ho has passat bé a Dinamarca? Et va agradar l’avió?
Com està la teva mare? 
Com està el teu pare?
Com es troba el teu germà? Ja es troba millor de la panxa?
I la teva àvia? 

Això és el que hem d’aprendre de la comunitat musulmana.
La meva filla té dues molt bones amigues.
A casa d’una d’elles, la M., són musulmans.
A casa de l’altra, la T., són cristians.
A casa nostra intentem ser agnòstics, però som ateus. Rematadament ateus. 

Totes tres estan de vacances. Cada vegada que es veuen, que es posen en contacte després d’uns dies o que parlen entre elles el primer que fa la seva gran amiga, la M. és preguntar-li a la Llum per tota la família. 
No són preguntes buides. Són preguntes atentes. 
No és un “Què tal?” buit seguit d’un “Bé.” també buit. 
La M. vol saber de debò com estem. Que estem bé. 
Vol tenir cura de la seva amiga tenint cura de les persones que li importen. Vol una resposta a cada una de les preguntes. I potser segons el que li contestis, et farà alguna pregunta més. 
Li demostra a la meva filla que li importa perquè li recorda el que és realment important en la vida: les persones estimades i les experiències que et regala la vida. 
M’agrada sentir a la meva filla parlar amb la seva amiga. M’agrada sentir les seves respostes. 
I m’agrada sentir com gràcies a ella ha après quelcom que en la nostra societat escasseja: prestar atenció real a les persones que t’importen. 
I m’enorgulleix sentir a la meva filla obrint conversa amb els seus amics, siguin quins siguin, amb aquestes mateixes preguntes.

Cada vegada que passen coses com aquesta penso evidentment, en les víctimes i en els afectats. 
I se’m trenca el cor. 
Penso en les persones que havien decidit passar una part del seu temps vital allà. Barcelona. Cambrils.
I de cop i volta, tot es torna espès, fosc, boira.
La meva ciutat. El meu bressol. 
Les seves olors i paisatges des de l'alçada dels meus nou anys. Els que tenen ara els meus fills.
Fa un any i mig els meus fills jugaven sobre el mosaic de Miró. 
A trepitjar els colors, a saltar, a resseguir els camins.
Ells i nosaltres, tots, haurem d'aprendre a viure amb això.

Evidentment que penso en tot això, però no penso només en això, penso també en les persones musulmanes que conec. De totes les edats, procedències...
La meva amiga A., la M. i tota la seva família, que ens ha obert les portes de casa seva, recordo aquell pare que plorant em va dir que havia vingut aquí per a oferir un millor futur a la seva filla perquè havia nascut dona, el noi que cada matí em ven el pa amb un somriure, penso en en D., exparella de la meva mare, recordo les persones amb què em creuo gairebé a diari, amics, coneguts i saludats. 

Hem de parlar més els uns amb els altres.
I, sobretot, parlem amb els nostres fills.
És difícil. Però en dies així hem d’estar junts. Tots. Trencats, però junts.
El món és com és. 
No podem fer veure que no va amb nosaltres. 
No podem deixar els nostres fills, sols, amb totes aquestes preguntes sense resposta.
Perquè les preguntes, se les fan igual.
I encara que nosaltres no tinguem la resposta, és important seure amb ells. 
Mirar-los als ulls. Encara que els nostres estiguin tristos, o negats.
I explicar-los que no hi ha respostes, però que estem allà, igual que ells, infinitament humans, intentant comprendre tot el que no es pot comprendre. Oferint-los l'escalfor dels nostres braços, de la falda, dels llavis i dels cors. Amb la veu i la pell.
I explicar-los que el món no se’n va a la merda, només algunes persones.
Que d'altres en pateixen les conseqüències. A vegades de manera irreversible i devastadora.
Però que al món hi ha moltes més persones generoses que persones amb ganes de fer mal.
I que això ho veiem cada dia, només de sortir al carrer.

Hola, Llum. 
Com estàs tu? 
Com està la teva família? 
Les persones que t’importen? 
Quines experiències t’ha regalat la vida mentre no ens hem vist?

Això és el que hem d’aprendre.
A mi m’ho ha ensenyat una nena de 9 anys.

L’amor és la base.


Agost del 2017.

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'interessarà...


divendres, 23 de juny de 2017

Tocats de flors per Sant Joan.

Escoge un amante que te mire como si quizas fueras magia.
Frida Kahlo


Serà que la senyora Kahlo ha calat fort en aquesta casa. 
Perquè avui ens hem inspirat en els seus tocats de flors per a la nostra proposta per a la nit més curta de l'any. Per a la nit del foc i la màgia. Per a la nit de les bruixes, que fa olor a herbes remeieres i a fogueres, a danses i a records cremats. 

Serà que la Frida ens ha ensenyat lliçons importants...
A estimar sense mesura perquè els sentiments no es poden contenir ni mesurar.
A enamorar i a enamorar-nos (abans que de ningú) de nosaltres mateixes. 
A arriscar-nos i viure sense por (però a vegades amb dolor).

Serà que l'estiu i les flors ens la recorden a cada instant.
Serà que la nit d'avui es presenta plena de màgia.
Serà que la màgia va escassa i quan n'esgarrapes una mica l'has de cuidar.
Així que aquesta nit de foc intentarem buscar-ne una mica, trobar-la, custodiar-la.
Com si fos una flama adormida.























Ens banyarem en la màgia de la nit i amb la boca dolça de fruita confitada, crema i brioix recorrerem els camins de la ciutat amb el cap ple de flors i les mans plenes del foc purificador.

Ens mirarem al mirall i buscarem la màgia en el nostre propi reflex.

I llavors, només llavors, dormirem per a despertar amb aquella llum quasi d'or que existeix i ens visita els matins d'estiu que tenen sabor a son.

Perquè la màgia som nosaltres. I la nostra essència.

*  *  *

Sóc la Llum. A mi aquest taller que hem fet m'ha agradat des d'anar a collir les flors i congelar-me els peus i les cames al rec per collir una floreta preciosa d'un arbre que hi havia a l'altre costat del rec fins a fer la corona. Quan hem començat a fer les corones de flors m'he qudat meravellada... quina pila de models podia fer! M'ha agradat poder-lo fer amb la tieta i la mama passant-ho genial. Costava molt posar la floreta lila de la corona. Sembla fàcil, però no ho és. Es divertit, demana que ho treballis i molt, absolutament molt bonic. Feliç revetlla de Sant Joan.
Llum

*  *  *

Juny del 2017. 9 anys i mig. 

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'agradarà...



aquí trobareu un grapat de cosetes molones per a fer amb flors.

diumenge, 7 de maig de 2017

Carta als meus fills


y a todas estas cosas añado otro dato endemoniado

que estáis creciendo, pero mucho y demasiado

lo que más me asusta es que no puedo retener
ningún momento
ni poder rebobinar
luego encima me disperso

y dejo versos inconexos



Estimats fills meus del meu cor, del meu ventre, de les meves entranyes. 

De la meva son i la meva desvetlla.

De la meva vida i la meva mort.

Sóc una mare imperfecta.

Intento ser la millor mare possible. Us prometo que ho intento. Cada dia ho intento. Intento donar el millor de mi mateixa perquè vosaltres no mereixeu menys que el millor. 

Creieu-me si us dic que tingut bons referents, també imperfectes i, just per això, meravellosos. 

Però fallo. A vegades fallo. 

Contínuament fallo.

A vegades m’equivoco quan interpreto els vostres sentiments, emocions o paraules. A vegades esteu demanant a crits una cosa i jo n’interpreto una altra. A vegades sou tan vosaltres que crec no conèixer-vos suficient i no conec ni un camí ni una drecera que em pugui portar fins al punt on heu arrribat.

A vegades estic trista, espantada o desconcertada. A vegades els adults (i jo, sense gairebé adonar-me’n m’he convertit en una persona adulta) hem d’afrontar situacions que ens preocupen i ens aterren. I no les podem evitar: les hem de mirar a la cara i prendre decisions. Volent o a contracor. I això, a mi, em fa molta més por que baixar les escales a les fosques per a buscar un got d’aigua a mitja nit. 

A vegades estic cansada o absent. Potser per alguna raó concreta que no teniu edat o necessitat de saber o comprendre. Potser per cap raó concreta. Potser perquè els dies apreten i les persones del nostre voltant són, com nosaltres, imperfectes. Potser perquè no he descansat prou o no em trobo bé. 

A vegades vosaltres necessiteu quelcom molt concret i no sabeu com dir-m’ho. A vegades vosaltres em necessiteu i jo estic enfeinada. A vegades jo us necessito i no trobo en vosaltres la complicitat o l’ajuda que us demano de manera quasi desesperada. A vegades m’enfado per coses importants, o per aquelles petites coses de cada dia.

Sóc una mare imperfecta.

Però llavors us miro i us veig com el que sou: éssers independents. Forts. Lluitadors viscerals. Dignes portadors de la resiliència. Desafiants. Valents. Tendres. Amorosos. Rebels. Nobles. Tan grans i tan petits. Lluitant les vostres pròpies batalles interiors i, alhora, afrontant el món que us espera: magnífic i ferotge a la vegada. I em sento tan orgullosa i tan petita a la vegada que sento que els meus pulmons i el meu cor competeixen per ocupar l’espai que hi ha dins la meva caixa toràcica.

I puc dir que mai en la meva vida m’he sentit tan protegida com entre els vostres braços. 



Sóc una mare imperfecta.

Perquè criar-vos és un repte, i un privilegi. I veig que el temps transcorre implacable entre les hores que s’escolen entre els meus dits i les postes de sol que canvien ràpidament d’un paisatge pelat a un paisatge d’un verd profund i espès i de nou comença el cicle. I que allò que em servia ahir, avui ja no serveix. 

Sóc una mare imperfecta.

Per això cada vegada que m’equivoco us demano disculpes. Des del fons del meu cor i sense escassejar paraules. Però sobretot perquè vull que comprengueu que mai fallo a causa o per culpa vostra. Simplement, fallo perquè sóc humana. Igual que vosaltres. 

Per això, quan us equivoqueu, quan us enfadeu, procuro esperar, pacient, a que us calmeu, reflexioneu i actueu de la manera que considereu adequada. Si m’ho permeteu, us acompanyo en el procés i la reflexió. Perquè vull que comprengueu que tots som aprenents del nostre passat. Simplement falleu perquè sou humans. Igual que jo. 

Sóc una mare imperfecta.

Però he après que el color del vostre somriure és tan diferent cada dia que no es pot ni imaginar, ni predir.

Però he après que l’amor és immens i infinit, i que quan ens mira als ulls, amb la seva mirada neta, ho podem tot. 

Però he aprés que l’amor no és excloent, que hi ha molts tipus d’amor i que es pot estimar a mil persones diferents, de mil maneres diferents totes elles vàlides i capaces de coexistir.

Però he après que a vegades prenem mal, però els petons són la millor cura que existeix per a qualsevol mal (físic i emocional).

Però he après que a vegades podem (i devem) aprendre a mirar-nos als ulls i dir-nos: això m’ha fet mal, això no m’ha agradat, estic ferida o enfadada. Però això no significa que no ens estimem.

I tot això està bé.

Perquè he après que vosaltres sou igual d’imperfectes que jo, i que això us fa meravellosos. Ens fa meravellosos. Perquè just per tot això, sóc una mare perfectament imperfecta. I, per sort, tinc uns fills igual de perfectes que jo en la seva imperfecció.

No oblideu mai qui sou. 
I que us estimo fins al punt del dolor des de la meva imperfecció.

I perquè com va dir la meva mare, la vostra àvia: “A un fill o a una filla no se’l estima molt. A un fill se’l estima TOT.”


La vostra mare, que us estima TOT.


dimecres, 5 d’abril de 2017

La veritable història d'en Jordi, la princesa i el drac.


Sóc una ferma defensora dels contes tradicionals i populars, però també crec que porten implícita una gran càrrega de violència, sexisme i, moltes vegades, por. Els que ens movem en el món educatiu solem donar força voltes a aquestes coses, i des del meu punt de vista (i el de moltes persones que estimo) la meva conclusió és que no tots els contes són adequats per a totes les edats. Si en volem mantenir l'essència, que per alguna raó hi és, hem d'analitzar quin missatge transmeten i a quin públic s'adrecen.

Dit això, amb la llegenda de Sant Jordi ens ho carreguem tot.
Jo la primera.
Perquè sí.
Perquè el meu pare es diu Jordi i, per a més inri, és natural de Montblanc.
Perquè a Montblanc es viu la diada com una gran festa, que és el que és.
Perquè és molt nostrat.
Perquè estimem la diada de Sant Jordi, la nostra festa, plena de l'olor dels llibres i el tacte dels pètals de les roses, plena de l'olor de les roses i el tacte de les pàgines amb la tinta encara fresca.
Perquè és un dia que posa de manifest que els catalans estimem les nostres tradicions però també la cultura.
Perquè tothom és digne de rebre una rosa i un llibre (sí, les dues coses!). Tant de bo aquest dia arribi.

Potser per això, a mi, cada any pels volts de Sant Jordi se'm desperten les mateixes inquietuds entorn a tot el que aquesta llegenda representa per a nosaltres com a societat.

Quin és el paper de la dona? La poruga, la submisa, la que renuncia i s'entrega (la bleda!)?
Quin és el paper dels homes? El Rei (una mica dèspota, tot sigui dit), l'HEROI (així, amb majúscules, i tornem-hi amb els prínceps blaus xulo-piscines).
Quin és el lloc que ocupem els vilatans (A.K.A. ciutadans) humils i treballadors, reduïts a ser simples espectadors d'una tragèdia, de la crònica d'una mort anunciada?
Quin tracte reben els animals, considerats pures mercaderies o possessions, entregats com a moneda de canvi. Visca l'especisme (mode ironia on)!
Quina càrrega de violència, de por, de temor, de terror acompanya la història?
S'ha de matar el drac? O només se l'ha de malferir? O se l'ha d'espantar?

Tants caps, tants barrets.
I cada casa és un món.
Cada família escull quina versió de la història explica, com l'explica, i de quina manera.

Aquest any, però, he tingut la gran sort de rebre un petit tresor que narra una història un xic diferent.
El llibre és 'La veritable història d'en Jordi, la princesa i el drac', i és una adaptació deliciosament lliure d'Oriol Ponsatí-Murlà d'un poema d'Edmund Spenser titulat The Faerie Queene ('La Reina Fada') publicat per primera vegada l'any 1590, que dóna orígen a la història del cavaller de la Creu Vermella que s'explica al Regne Unit. El llibre és el primer de la col·lecció "La ela geminadeta", i les il·lustracions brutals són a càrrec de Kenneth Russo. Ideal per a infants de totes les edats.






Una història en què el personatge femení és fort, en què el personatge masculí no es veu en l'obligació de salvar a ningú, en que la fera és adorablement ferotge. I no us dic més, que no vull fer de lectora-blogger-spoiler. Haureu d'espavilar-vos a buscar-lo, perquè volarà.

Ha arribat a casa, trencant tots els esquemes i deixant-nos bocabadats.
Perquè nosaltres som rebels d'esperit i trencadors de mena.
Perquè ens agrada tot allò que és rebel i trencador.
Perquè no ens agraden la violència, el sexisme ni l'especisme.
Perquè creiem en la igualtat.
I (sobretot!) perquè mola mil.

Més informació sobre 'La veritable història d'en Jordi, la princesa i el drac' a la pàgina web Edicions de la Ela Geminada.

Abril del 2016.

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'agradarà...

Tresors de paper i tinta.

Llibres per alimentar la creativitat.

Més llibres per alimentar la creativitat.

Encara més llibres per alimentar la creativitat.

dimecres, 8 de març de 2017

8 de març


És 8 de març. 
He llegit de tot. Coses interessants. Interessantíssimes. 
Estupideses. Tonteries. Coses mesquines. Malentesos. 
M'ha arribat el tuf de la misogínia. 
He sentit l'escalfor de la lluita. 
Després de tot, aquí deixo la meva reflexió.
Sóc dona, i sóc treballadora.
Sóc mare, i sóc dona.
Sóc mare, i sóc treballadora.
Sóc més que el temple que representa el meu cos.
Sóc més que els meus ideals reprimits o celebrats.
Sóc més que les meves accions i actituds.
Sóc més que les paraules dites i callades pels meus llavis.
Sóc un petit brot, enmig d’un prat.
Puc celebrar la vida, en totes les facetes. 
Essent dona.
Jo sí puc.
Hi ha moltes que no poden fer-ho.
Aquest és un missatge de solidaritat.
Avui no es celebra res.
Avui es pensa, es reflexiona, es commemora.
Que hi ha dones que han mort reivindicant els seus drets laborals. 
I de la mort no es torna.
Que hi ha dones a qui les lleis no permeten optar a un lloc de treball, o que necessiten el consentiment d’un home de la seva família (pare, germà o marit) per a fer-ho.
Que hi ha dones que cobren menys que els seus companys homes fent la mateixa feina.
Que hi ha dones que són jutjades pel seu físic abans que per les seves capacitats i aptituds quan opten a un lloc de treball.
Que hi ha dones que són esclaves de comentaris despectius associats a la seva condició femenina quan realitzen les tasques que els són encomanades.
Que hi ha dones que senten que han d’escollir entre la seva vida personal i la seva vida professional.
Dius que això no cal reivindicar-ho un dia, però sí cada dia.
Però no ho fem.
Dius que mentre això segueixi passant cada dia serà 8 de març.
És cert.
Serà vuit de març el dia que la conciliació de la vida laboral i familiar deixi de suposar un sacrifici, una broma o una mentida.
Serà vuit de març cada dia que a una dona se la valori pel que fa, pel que pot oferir.
Serà vuit de març el dia que la igualtat salarial sigui una certesa.
Serà vuit de març el dia que ens adonem que no hem de disculpar-nos o de demanar permís pel fet de ser dones.
Serà vuit de març el dia que ningú es consideri més que ningú.
El 8 de març existeix, i cal seguir-lo reivindicant, cridant, des de la racionalitat, però també des de les entranyes.
Una lluita raonada i visceral.
Fent-nos visibles. Des de la sororitat.
També de la mà dels nostres companys, amics i germans que creuen en el feminisme. Perquè el feminisme no va d’anar en contra de ningú. 
Que no et toqui no significa que no passi.
Que et toqui i callis, no significa que no passi.
No estem soles.
Mentre això passi, avui, demà i sempre serà 8 de març.
Però avui, també.

8 de març del 2017. 36 anys i uns dies

Si t'ha agradat aquesta entrada potser t'agradarà...

Jo també em dic Brisa.

dijous, 29 de desembre de 2016

Cap d'any sonor.

No vuela quien tiene alas
Sino quien tiene un cielo

Elvira Sastre


2016

Una radial.
El meu melic.
El teu melic.
Un grapat de forats a les entranyes
com perdigons,
funcionant com un sol buit.

Un parell d’ales arrancades
i en el seu lloc
dos abismes profunds 
clavant-se fins al moll de l’os
com dues portes obertes,
impúdiques i grotesques.

Agafar la por i tallar-la fineta.
I, llesca a llesca, devorar-la sencera.
Passant-la amb paciència per cada dent.
Gaudint-la i patint-la.
Ennuegant-me però sense parar d’empassar.

Armar-me de valor.
En un gest de confiança cega
o d’estupidesa suprema
saltar al buit.
Confiant només en les mans alienes que em subjecten
(que les meves han de servir per parar el cop
quan les dels altres em fallin).

Estavellant-me contra el terra
o contra la teva pell
que ara per ara és el mateix.

Caminar sense defallir.
Encara que em tremolin les cames i els genolls
amb la certesa que 
només es neix un cop
no viuré més vida que aquesta
i vull fer-ho a mans plenes.

Enterrar el 2016
Amb tots els honors
Amb tots els dolors
Amb tots els horrors

Enterrar el 2016 
Fent molt de soroll

I donar la benvinguda al 2017
Amb un somriure que digui
- Hola, cabró. 
Aquí em tens.
Puc fer el que vulgui amb tu. 

*  *  *

Celebrar la fi d’un any i l’inici d’un altre té un punt naïf.
Ens fem propòsits, preguntes i 
(com que ens espanten) 
les amaguem sota la música i les reguem bé d’alcohol.

Ens sentim poderosos i vulnerables a la vegada.
Ens adonem que estem sols enmig del silenci del cosmos.

Per a trencar aquest silenci, 
res millor que el dringueig dels cascavells.

Escultures, corones, collars o braçalets.
Que el so trenqui el silenci i esdevingui companyia.

Així neix la nostra proposta per a enterrar el 2016 i estrenar el 2017.












Per a rebre’l i celebrar-lo
Sonorament
Amb tots els honors
Amb tots els dolors

Amb tots els horrors.

Desembre del 2016.

Si t'ha agradat aquesta entrada potser t'agradarà...



dissabte, 19 de novembre de 2016

standby (me)

Tendrá que haber un camino,
habrá un camino
que me lleve,
que me lleve donde pueda estar.



Sempre hi ha un després. 


Un netejar el que s'ha embrutat. 


Un recollir el que s'ha trencat. 


Un escombrar les runes. 


És necessari per poder recomençar. 


Donar-nos fins a la sacietat. 


Buidar-nos del tot. 


I, després, rentar-nos les mans, amb les mànigues ben arromangades. 


Oblidant les ganes de trencar-ho tot per no haver de netejar-ho, per poder emmirallar-nos i aguantar-nos la mirada amb les mans distretes subjectant els cabells a l'alçada de la nuca. 


I agafar aire nou. 


Per mastegar-lo i escopir-lo amb regust a magrana, a caqui, o a llorer. 


I escopir de ple en la pena, sense importar si es pròpia o aliena. 


I només després, dormir. 


Per recomençar. 


Estem en standby. 


Però seguim vius i respirant. 


And it feels so good.


Novembre del 2016. 
Carregant piles.