dimecres, 25 febrer de 2015

Reinventant els camins quotidians.


Creativitat és sinònim de pensament divergent, és a dir, capaç de trencar contínuament els esquemes de l’experiència. 
Exercicis de fantasia. Gianni Rodari.

Els humans som animals de costums, els canvis ens espanten i ens atrauen a parts iguals. Però tots sabem que és fora de la nostra zona de comfort on passa la màgia.

Un dels meus exercicis quotidians preferits per a trencar la monotonia és investigar i inventar nous camins quotidians. Tots i cadascun de nosaltres realitzem petits trajectes a diari: el camí cap a la fleca, cap a l'escola, cap a la feina... Bé, l'exercici que us proposo avui és intentar passar per un camí diferent. Camí diferent, sensacions diferents, vivències diferents. És una manera de redescobrir el món més proper.


A vegades jugo i faig el mateix camí que de costum però només canvio un carrer, l'últim carrer. A vegades jugo i faig un camí totalment diferent des del principi. A vegades només canvio de vorera, i ho veig tot des de l'altra banda. A vegades jugo i intento calcular per on aniria si hagués seguit un camí diferent, i imagino múltiples trajectòries, o em creuo amb una hipotètica jo mateixa. A vegades jugo i intento quantificar el nombre de camins més o menys directes que hi ha entre dos punts. A vegades jugo i m'empesco trajectes deliberadament llargs, per a allargar el plaer d'escoltar aquella cançó.

Si us animeu a provar-ho només us donaré dos consells:
· gestioneu bé el temps (no intenteu fer aquest exercici si aneu tard, no en gaudireu i passareu més estona patint i pendents del rellotge que no pas explorant
· estigueu atents a allò que és meravellós

Amb els nens també ho fem, però l'altre dia ho vam convertir en joc, en dos jocs...

JOC PRIMER

Crea un patró a terra i explora físicament els trajectes que t'ofereix. Moviment i desplaçament real.




JOC SEGON

Dibuixa dos punts, traça diferents camins s'encreuin encara que no els uneixin (com les rutes del transport públic) i proposa'ls explorar les possibilitats que presenten si només hi ha un sentit de desplaçament. Després, afegeix la possiblitat de desplaçar-te en els dos sentits i observa com es multipliquen les opcions. Moviment i desplaçament hipotètic.




El més divertit és investigar les possibilitats que la nostra ment desestima d'entrada. Rutes massa llargues o que suposen desfer i refer part del camí. Aquests exercicis, però, ens poden ajudar a prendre consciència no només del lloc que ocupem i de com ens movem, sinó del també del nostre entorn. Aprendre a observar amb ulls nous allò que ens envolta. Aprendre a beure'ns el cel, els núvols, els balcons i els colors canviants d'arbres, branques i fulles. Traçar noves rutes i creuar-nos amb persones diferents. I només d'aquesta manera podrem redescobrir el lloc que ocupem i podrem esdevenir veritablement lliures (o tafaners). 

Febrer del 2015. Set anys.

Si us ha agradat aquesta entrada no dubteu a visitar...


divendres, 6 febrer de 2015

Escultures de filferro, cartró i washi-tape.



Coneixeu la regla màgica dels tres elements? És molt senzilla: dóna a un infant tres tipus de materials diferents, allunya't i dóna-li temps. Et voilà! Sembla ser que la combinació de tres materials exerceix un poder fascinador sobre l'infant i altament motivador: ofereix opcions sense ofergar-lo en possibilitats.

Fa uns dies vaig rescatar unes peces de cartró que m'havien cridat l'atenció per la seva forma i el seu gruix. M'encanta el cartró: és un material fantàstic. Veient el gruix de les peces vaig pensar que seria fantàstic per a clavar-hi coses... i, pensava, que aquestes coses es puguin embellir d'alguna manera... vaig tenir clar que volia oferir filferro juntament amb el cartró ja des del minut zero, però com hi posava el toc alegre, vistós, acolorit? Llanes de colors? Granadura? Perles hama? I al final vaig obrir el calaix dels celos i allà els tenia, mirant-me i somrient-me amb ganes. Sí. Ja tenia el tercer element.

La resta, és un passeig creatiu carregat d'idees, intensitat, reptes i possibilitats.





















La lectura de les imatges m'explica alguns secrets:

· Que en Biel es va esforçar molt per a aconseguir tallar el filferro. El que no m'expliquen les imatges és que, finalment, va descobrir que unes tenalles tallen molt millor que les altres.

· Que la Llum va dedicar els primers cinc minuts a crear un disseny sobre paper, un esbós del que volia que fós la seva creació. El que no m'expliquen les imatges és quan va tardar en desestimar-lo i crear quelcom totalment diferent... per si ho voleu saber: menys de cinc minuts.

· Que el procés d'en Biel va ser tan complex que va requerir de la participació de la seva germana en repetides ocasions. El que no m'expliquen les imatges és que ella, pacientment, a cada requeriment va deixar de treballar en la seva peça per a col·laborar en la creació de la d'en Biel... tot i que no sempre ho va fer de bona gana. Però ho va seguir fent.

· Que la Llum va dedicar molta estona a crear una estructura estable: fer, desfer, refer. El que no m'expliquen les imatges és que també es va dedicar a desmuntar una peça de cartró i que va quedar fascinada per la bellesa del cartró corrugat.

· Que en Biel va gaudir molt clavant, clavant i tornant a clavar el filferro i fent-lo atravessar el cartró. El que no m'expliquen les imatges és que també hi va haver moments en què la frustració i la ràbia el van acompanyar... i tampoc m'expliquen que ell no es va deixar vèncer i va seguir treballant.

· Que la Llum va centrar tota la seva energia i atenció (si més no la que tenia mentre no participava en la peça d'en Biel) en la seguretat de la Cinta (la conilleta Ja-Cinta). El que no m'expliquen les imatges és que deu minuts més tard, estaven muntats al cotxe, i la Cinta estrenava la seva cadireta per al cotxe.

· Que la peça de la Llum ha esdevingut quelcom molt concret, tangible i útil. Que la peça d'en Biel està en constant canvi i evolució. El que no m'expliquen és el que han après mentre ho feien.

Així que ja ho veieu: les imatges parlen, i expliquen una història que no és falsa, però que tampoc és del tot certa. No és que no sigui la realitat, sinó que és una versió parcial de la realitat. Així que no us creieu res del que us explico i creieu-vos-ho tot: la realitat, com les escultures de cartró, filferro i washi-tape és bella, canviant i mal·leable.

Gener del 2015. Set anys.

Si t'ha agradat aquesta entrada no deixis de visitar...

4 propostes creatives amb filferro

· fang · color i olor

Easy Art for Kids: Wire Sculpture - Babble Dabble Do

Wire Sculptures for Kids with Buttons, Beads & Feathers. - The Artful Parent.

dimarts, 27 gener de 2015

· nines DIY · amb pinces i washi tape


Avui la idea que us vull presentar és molt senzilla: es tracta de convidar els nens a fer-se unes petites nines amb algunes pinces de la roba i una mica de washi tape. Només amb pinces, retoladors permanents i una mica de washi tape la creativitat es desborda i ho vesteix tot.

Un cop fetes les nines, per a jugar-hi vam treure una safata de petits tresors naturals i la resta... és màgia.
















La màgia de transformar un objecte quotidià no és la única motivació: pren rellevància la idea de crear un personatge des de zero, atribuint-li característiques úniques i pròpies, definint la seva identitat i la seva personalitat... i a aquesta màgia li hem d'afegir encara el valor quasi d'ídol que adquireix la figura en ésser creada des del plaer creatiu plàstic i per al plaer creatiu lúdic.

Gener del 2015. Set anys.

Si us ha agradat aquesta proposta no deixeu de visitar...




diumenge, 18 gener de 2015

Prendre la flama.


En alguna ocasió els nens havien manifestat el seu interès pel foc. A mi, la veritat, m’espantava la idea. Dubtes, pors... però era un interès lleuger i intermitent, que no em desvetllava. En un breu període van coincidir en el temps alguns factors que van revifar l’interès dels meus fill aquest element: una visita al Lluèrnia (el festival de la llum i el foc d’Olot), el seu aniversari carregat d’espelmes… I va tornar la por. Fins que vaig trobar algunes reflexions i alguns articles com aquest que em van fer veure-ho tot d’una altra manera. 






El foc, atrau i fascina als infants. Així doncs, em va semblar molt més assenyat presentar-los el foc als nens, parlar-ne i proporcionar-los indicacions de seguretat, que no pas obviar el tema, fer veure que mirava cap a un altre costat i potser trobar-me amb alguna sorpresa més endavant. Al meu entendre, aquesta presentació havia d’incloure permetre’ls manipular el foc d’alguna manera, per a donar una sortida supervisada a la seva curiositat.

Una tarda freda i plujosa de desembre vaig retirar les cortines de davant de la finestra i, amb els vidres esquitxats per l’aigua freda de la pluja, vaig decidir permetre als meus fills prendre llumins i encendre espelmes. Els vaig recollir el cabell, vaig explicar-los de manera clara els perills del foc i vaig recordar-los que els infants no han de trastejar amb foc o amb objectes inflamables sense la supervisió d’un adult. Vaig mostrar-los que la superfície estava allunyada de teixits, que són altament inflamables, vaig explicar-los els riscos, que el foc creix amb rapidesa i facilitat, i vaig recordar-los que les cremades són doloroses (ambdós han patit alguna cremada lleu: la Llum amb una bengala una nit de Sant Joan i en Biel es va esquitxar amb oli). Després, junts, vam crear una espècie de petit altar. Hi vam disposar pots de vidre amb espelmes, una safata amb sal, pinzells i alguns còdols. Vam apagar la llum de l'estança. Vam encendre llumins i espelmes. I la màgia del foc es va fer: la llum de les flames es reflexava en les petites gotes que traçaven curses als vidres. La cera es consumia i la seva olor impregnava l'ambient, barrejant-se amb l'olor dels llumins. El llenguatge del foc, la llengua de la flama. La poètica de l'efímer.










És només confrontant els temors que aquests es superen. És només exercint la responsabilitat que hom esdevé responsable. És només gestionant els riscos que s'aprèn a ésser previngut. 

Després d’aquesta experiència no han demanat de tornar-hi. Guardo els llumins (i els encenedors) fora del seu abast (i del seu coneixement), tot i que sé que els meus fills, que ara ténen set anys, són suficientment assenyats per a no fer-ne ús. No tracto de convèncer ningú ni d’encoratjar ningú a deixar jugar els seus fills amb foc, si algú ho interpreta d’aquesta manera és que no he sabut explicar-me amb claredat. Si algú es decideix a fer-ho, és per la seva motivació pròpia, és pel seu propi compte i risc. Simplement, es tracta de tancar un cercle, de donar sortida a una curiositat, minimitzant els riscos. 

Desembre del 2014. Set anys.

Si us ha agradat aquesta reflexió, no dubteu a llegir...