#estemderetiro


Després de cinc anys d'activitat ininterrompuda hem fet una petita parada per a omplir els nostres pulmons d'aire fresc i net.
Aviat tornarem a donar guerra, no patiu. Mentrestant, podeu seguir-nos a les xarxes on (de tant en tant) ens deixem caure.

diumenge, 7 de maig de 2017

Carta als meus fills


y a todas estas cosas añado otro dato endemoniado

que estáis creciendo, pero mucho y demasiado

lo que más me asusta es que no puedo retener
ningún momento
ni poder rebobinar
luego encima me disperso

y dejo versos inconexos



Estimats fills meus del meu cor, del meu ventre, de les meves entranyes. 

De la meva son i la meva desvetlla.

De la meva vida i la meva mort.

Sóc una mare imperfecta.

Intento ser la millor mare possible. Us prometo que ho intento. Cada dia ho intento. Intento donar el millor de mi mateixa perquè vosaltres no mereixeu menys que el millor. 

Creieu-me si us dic que tingut bons referents, també imperfectes i, just per això, meravellosos. 

Però fallo. A vegades fallo. 

Contínuament fallo.

A vegades m’equivoco quan interpreto els vostres sentiments, emocions o paraules. A vegades esteu demanant a crits una cosa i jo n’interpreto una altra. A vegades sou tan vosaltres que crec no conèixer-vos suficient i no conec ni un camí ni una drecera que em pugui portar fins al punt on heu arrribat.

A vegades estic trista, espantada o desconcertada. A vegades els adults (i jo, sense gairebé adonar-me’n m’he convertit en una persona adulta) hem d’afrontar situacions que ens preocupen i ens aterren. I no les podem evitar: les hem de mirar a la cara i prendre decisions. Volent o a contracor. I això, a mi, em fa molta més por que baixar les escales a les fosques per a buscar un got d’aigua a mitja nit. 

A vegades estic cansada o absent. Potser per alguna raó concreta que no teniu edat o necessitat de saber o comprendre. Potser per cap raó concreta. Potser perquè els dies apreten i les persones del nostre voltant són, com nosaltres, imperfectes. Potser perquè no he descansat prou o no em trobo bé. 

A vegades vosaltres necessiteu quelcom molt concret i no sabeu com dir-m’ho. A vegades vosaltres em necessiteu i jo estic enfeinada. A vegades jo us necessito i no trobo en vosaltres la complicitat o l’ajuda que us demano de manera quasi desesperada. A vegades m’enfado per coses importants, o per aquelles petites coses de cada dia.

Sóc una mare imperfecta.

Però llavors us miro i us veig com el que sou: éssers independents. Forts. Lluitadors viscerals. Dignes portadors de la resiliència. Desafiants. Valents. Tendres. Amorosos. Rebels. Nobles. Tan grans i tan petits. Lluitant les vostres pròpies batalles interiors i, alhora, afrontant el món que us espera: magnífic i ferotge a la vegada. I em sento tan orgullosa i tan petita a la vegada que sento que els meus pulmons i el meu cor competeixen per ocupar l’espai que hi ha dins la meva caixa toràcica.

I puc dir que mai en la meva vida m’he sentit tan protegida com entre els vostres braços. 



Sóc una mare imperfecta.

Perquè criar-vos és un repte, i un privilegi. I veig que el temps transcorre implacable entre les hores que s’escolen entre els meus dits i les postes de sol que canvien ràpidament d’un paisatge pelat a un paisatge d’un verd profund i espès i de nou comença el cicle. I que allò que em servia ahir, avui ja no serveix. 

Sóc una mare imperfecta.

Per això cada vegada que m’equivoco us demano disculpes. Des del fons del meu cor i sense escassejar paraules. Però sobretot perquè vull que comprengueu que mai fallo a causa o per culpa vostra. Simplement, fallo perquè sóc humana. Igual que vosaltres. 

Per això, quan us equivoqueu, quan us enfadeu, procuro esperar, pacient, a que us calmeu, reflexioneu i actueu de la manera que considereu adequada. Si m’ho permeteu, us acompanyo en el procés i la reflexió. Perquè vull que comprengueu que tots som aprenents del nostre passat. Simplement falleu perquè sou humans. Igual que jo. 

Sóc una mare imperfecta.

Però he après que el color del vostre somriure és tan diferent cada dia que no es pot ni imaginar, ni predir.

Però he après que l’amor és immens i infinit, i que quan ens mira als ulls, amb la seva mirada neta, ho podem tot. 

Però he aprés que l’amor no és excloent, que hi ha molts tipus d’amor i que es pot estimar a mil persones diferents, de mil maneres diferents totes elles vàlides i capaces de coexistir.

Però he après que a vegades prenem mal, però els petons són la millor cura que existeix per a qualsevol mal (físic i emocional).

Però he après que a vegades podem (i devem) aprendre a mirar-nos als ulls i dir-nos: això m’ha fet mal, això no m’ha agradat, estic ferida o enfadada. Però això no significa que no ens estimem.

I tot això està bé.

Perquè he après que vosaltres sou igual d’imperfectes que jo, i que això us fa meravellosos. Ens fa meravellosos. Perquè just per tot això, sóc una mare perfectament imperfecta. I, per sort, tinc uns fills igual de perfectes que jo en la seva imperfecció.

No oblideu mai qui sou. 
I que us estimo fins al punt del dolor des de la meva imperfecció.

I perquè com va dir la meva mare, la vostra àvia: “A un fill o a una filla no se’l estima molt. A un fill se’l estima TOT.”


La vostra mare, que us estima TOT.


dimecres, 5 d’abril de 2017

La veritable història d'en Jordi, la princesa i el drac.


Sóc una ferma defensora dels contes tradicionals i populars, però també crec que porten implícita una gran càrrega de violència, sexisme i, moltes vegades, por. Els que ens movem en el món educatiu solem donar força voltes a aquestes coses, i des del meu punt de vista (i el de moltes persones que estimo) la meva conclusió és que no tots els contes són adequats per a totes les edats. Si en volem mantenir l'essència, que per alguna raó hi és, hem d'analitzar quin missatge transmeten i a quin públic s'adrecen.

Dit això, amb la llegenda de Sant Jordi ens ho carreguem tot.
Jo la primera.
Perquè sí.
Perquè el meu pare es diu Jordi i, per a més inri, és natural de Montblanc.
Perquè a Montblanc es viu la diada com una gran festa, que és el que és.
Perquè és molt nostrat.
Perquè estimem la diada de Sant Jordi, la nostra festa, plena de l'olor dels llibres i el tacte dels pètals de les roses, plena de l'olor de les roses i el tacte de les pàgines amb la tinta encara fresca.
Perquè és un dia que posa de manifest que els catalans estimem les nostres tradicions però també la cultura.
Perquè tothom és digne de rebre una rosa i un llibre (sí, les dues coses!). Tant de bo aquest dia arribi.

Potser per això, a mi, cada any pels volts de Sant Jordi se'm desperten les mateixes inquietuds entorn a tot el que aquesta llegenda representa per a nosaltres com a societat.

Quin és el paper de la dona? La poruga, la submisa, la que renuncia i s'entrega (la bleda!)?
Quin és el paper dels homes? El Rei (una mica dèspota, tot sigui dit), l'HEROI (així, amb majúscules, i tornem-hi amb els prínceps blaus xulo-piscines).
Quin és el lloc que ocupem els vilatans (A.K.A. ciutadans) humils i treballadors, reduïts a ser simples espectadors d'una tragèdia, de la crònica d'una mort anunciada?
Quin tracte reben els animals, considerats pures mercaderies o possessions, entregats com a moneda de canvi. Visca l'especisme (mode ironia on)!
Quina càrrega de violència, de por, de temor, de terror acompanya la història?
S'ha de matar el drac? O només se l'ha de malferir? O se l'ha d'espantar?

Tants caps, tants barrets.
I cada casa és un món.
Cada família escull quina versió de la història explica, com l'explica, i de quina manera.

Aquest any, però, he tingut la gran sort de rebre un petit tresor que narra una història un xic diferent.
El llibre és 'La veritable història d'en Jordi, la princesa i el drac', i és una adaptació deliciosament lliure d'Oriol Ponsatí-Murlà d'un poema d'Edmund Spenser titulat The Faerie Queene ('La Reina Fada') publicat per primera vegada l'any 1590, que dóna orígen a la història del cavaller de la Creu Vermella que s'explica al Regne Unit. El llibre és el primer de la col·lecció "La ela geminadeta", i les il·lustracions brutals són a càrrec de Kenneth Russo. Ideal per a infants de totes les edats.






Una història en què el personatge femení és fort, en què el personatge masculí no es veu en l'obligació de salvar a ningú, en que la fera és adorablement ferotge. I no us dic més, que no vull fer de lectora-blogger-spoiler. Haureu d'espavilar-vos a buscar-lo, perquè volarà.

Ha arribat a casa, trencant tots els esquemes i deixant-nos bocabadats.
Perquè nosaltres som rebels d'esperit i trencadors de mena.
Perquè ens agrada tot allò que és rebel i trencador.
Perquè no ens agraden la violència, el sexisme ni l'especisme.
Perquè creiem en la igualtat.
I (sobretot!) perquè mola mil.

Més informació sobre 'La veritable història d'en Jordi, la princesa i el drac' a la pàgina web Edicions de la Ela Geminada.

Abril del 2016.

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'agradarà...

Tresors de paper i tinta.

Llibres per alimentar la creativitat.

Més llibres per alimentar la creativitat.

Encara més llibres per alimentar la creativitat.

dimecres, 8 de març de 2017

8 de març


És 8 de març. 
He llegit de tot. Coses interessants. Interessantíssimes. 
Estupideses. Tonteries. Coses mesquines. Malentesos. 
M'ha arribat el tuf de la misogínia. 
He sentit l'escalfor de la lluita. 
Després de tot, aquí deixo la meva reflexió.
Sóc dona, i sóc treballadora.
Sóc mare, i sóc dona.
Sóc mare, i sóc treballadora.
Sóc més que el temple que representa el meu cos.
Sóc més que els meus ideals reprimits o celebrats.
Sóc més que les meves accions i actituds.
Sóc més que les paraules dites i callades pels meus llavis.
Sóc un petit brot, enmig d’un prat.
Puc celebrar la vida, en totes les facetes. 
Essent dona.
Jo sí puc.
Hi ha moltes que no poden fer-ho.
Aquest és un missatge de solidaritat.
Avui no es celebra res.
Avui es pensa, es reflexiona, es commemora.
Que hi ha dones que han mort reivindicant els seus drets laborals. 
I de la mort no es torna.
Que hi ha dones a qui les lleis no permeten optar a un lloc de treball, o que necessiten el consentiment d’un home de la seva família (pare, germà o marit) per a fer-ho.
Que hi ha dones que cobren menys que els seus companys homes fent la mateixa feina.
Que hi ha dones que són jutjades pel seu físic abans que per les seves capacitats i aptituds quan opten a un lloc de treball.
Que hi ha dones que són esclaves de comentaris despectius associats a la seva condició femenina quan realitzen les tasques que els són encomanades.
Que hi ha dones que senten que han d’escollir entre la seva vida personal i la seva vida professional.
Dius que això no cal reivindicar-ho un dia, però sí cada dia.
Però no ho fem.
Dius que mentre això segueixi passant cada dia serà 8 de març.
És cert.
Serà vuit de març el dia que la conciliació de la vida laboral i familiar deixi de suposar un sacrifici, una broma o una mentida.
Serà vuit de març cada dia que a una dona se la valori pel que fa, pel que pot oferir.
Serà vuit de març el dia que la igualtat salarial sigui una certesa.
Serà vuit de març el dia que ens adonem que no hem de disculpar-nos o de demanar permís pel fet de ser dones.
Serà vuit de març el dia que ningú es consideri més que ningú.
El 8 de març existeix, i cal seguir-lo reivindicant, cridant, des de la racionalitat, però també des de les entranyes.
Una lluita raonada i visceral.
Fent-nos visibles. Des de la sororitat.
També de la mà dels nostres companys, amics i germans que creuen en el feminisme. Perquè el feminisme no va d’anar en contra de ningú. 
Que no et toqui no significa que no passi.
Que et toqui i callis, no significa que no passi.
No estem soles.
Mentre això passi, avui, demà i sempre serà 8 de març.
Però avui, també.

8 de març del 2017. 36 anys i uns dies

Si t'ha agradat aquesta entrada potser t'agradarà...

Jo també em dic Brisa.

dijous, 29 de desembre de 2016

Cap d'any sonor.

No vuela quien tiene alas
Sino quien tiene un cielo

Elvira Sastre


2016

Una radial.
El meu melic.
El teu melic.
Un grapat de forats a les entranyes
com perdigons,
funcionant com un sol buit.

Un parell d’ales arrancades
i en el seu lloc
dos abismes profunds 
clavant-se fins al moll de l’os
com dues portes obertes,
impúdiques i grotesques.

Agafar la por i tallar-la fineta.
I, llesca a llesca, devorar-la sencera.
Passant-la amb paciència per cada dent.
Gaudint-la i patint-la.
Ennuegant-me però sense parar d’empassar.

Armar-me de valor.
En un gest de confiança cega
o d’estupidesa suprema
saltar al buit.
Confiant només en les mans alienes que em subjecten
(que les meves han de servir per parar el cop
quan les dels altres em fallin).

Estavellant-me contra el terra
o contra la teva pell
que ara per ara és el mateix.

Caminar sense defallir.
Encara que em tremolin les cames i els genolls
amb la certesa que 
només es neix un cop
no viuré més vida que aquesta
i vull fer-ho a mans plenes.

Enterrar el 2016
Amb tots els honors
Amb tots els dolors
Amb tots els horrors

Enterrar el 2016 
Fent molt de soroll

I donar la benvinguda al 2017
Amb un somriure que digui
- Hola, cabró. 
Aquí em tens.
Puc fer el que vulgui amb tu. 
Vine,
que de les nostres respiracions
en farem música. 

*  *  *

Celebrar la fi d’un any i l’inici d’un altre té un punt naïf.
Ens fem propòsits, preguntes i 
(com que ens espanten) 
les amaguem sota la música i les reguem bé d’alcohol.

Ens sentim poderosos i vulnerables a la vegada.
Ens adonem que estem sols enmig del silenci del cosmos.

Per a trencar aquest silenci, 
res millor que el dringueig dels cascavells.

Escultures, corones, collars o braçalets.
Que el so trenqui el silenci i esdevingui companyia.

Així neix la nostra proposta per a enterrar el 2016 i estrenar el 2017.












Per a rebre’l i celebrar-lo
Sonorament
Amb tots els honors
Amb tots els dolors

Amb tots els horrors.

Desembre del 2016.

Si t'ha agradat aquesta entrada potser t'agradarà...



dissabte, 19 de novembre de 2016

standby (me)

Tendrá que haber un camino,
habrá un camino
que me lleve,
que me lleve donde pueda estar.



Sempre hi ha un després. 


Un netejar el que s'ha embrutat. 


Un recollir el que s'ha trencat. 


Un escombrar les runes. 


És necessari per poder recomençar. 


Donar-nos fins a la sacietat. 


Buidar-nos del tot. 


I, després, rentar-nos les mans, amb les mànigues ben arromangades. 


Oblidant les ganes de trencar-ho tot per no haver de netejar-ho, per poder emmirallar-nos i aguantar-nos la mirada amb les mans distretes subjectant els cabells a l'alçada de la nuca. 


I agafar aire nou. 


Per mastegar-lo i escopir-lo amb regust a magrana, a caqui, o a llorer. 


I escopir de ple en la pena, sense importar si es pròpia o aliena. 


I només després, dormir. 


Per recomençar. 


Estem en standby. 


Però seguim vius i respirant. 


And it feels so good.


Novembre del 2016. 
Carregant piles.


dimarts, 15 de novembre de 2016

nou

La vida es domingo,
canción sin fin,
noche de estrellas,
y un rato en el jardín.
Dije para mí.
Allí.
Y eso fue la bienvenida.





El número nou. Precedint la desena. Espiant-la i anticipant-la.
El nou com a novetat, com a possibilitat i com a incertesa.
L'hora d'entrar a l'escola. Amb petons a les portes i els cabells recollits.
La taula del nou, amb tots els seus trucs, peculiaritats i curiositats.
Una quantitat concreta, mesurada en volum, encabida al palmell de la mà.
La nou del coll, prominent i sensual.
El nou cargolant-se sobre si mateix com les branques d'un arbre inquiet.
El fruit de la noguera, replegant-se com un cervellet.
L'olor d'un llibre acabat d'obrir i ensumat amb els ulls clucs.

Són només nou possibilitats del nou.
I, entremig, tot el que cap entre totes i cada una d'elles.
De bo i de dolent.
D'alegre i de trist.
De nu i de vestit.
De ple i de buit.
De possible i d'impossible.
De camins i d'abismes.
De riures i plors.
De vell i de nou.
El nou com un any de canvis, de novetats i possibilitats.
On viureu moments per cridar, per riure, per plorar i per esperar.

Però sobretot el nou,
com un diumenge etern, d'estrelles i jardins.
Y eso fue la bienvenida.
Pel regal que em vau fer fa nou anys convertint-me en mare.


15 de Novembre del 2016. 

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'agradarà...




dissabte, 15 d’octubre de 2016

Domar l'aigua.

You have to catch the waves
And move in ways
That make you
'Cause you are
The greatest project
Heal the scars
Forget the subject
Ring your eye
And feel the blood
Rushing



Nen coneix aigua,
la mira,
l'observa,
i com que el que veu li agrada,
dansa amb ella.

Estudiar-ne el moviment
per a convertir-lo en un diàleg
encadenant-lo amb el següent
acollint
la sincronia,
el moment,
l'alè
i l'acció.

Un patró que es repeteix,
com un bucle etern
on l'aigua lleugera,
s'enfila de puntetes fins dalt de tot
només per a deixar-se caure en picat 
confiada,
decidida,
inconscient
en un acte de valentia
o d'estupidesa infinita.

I el cos guiat pel moviment de les mans
donant-li forma
de fulla, de gla o de llavor,
recollint-la de terra
per llençar-la enlaire de nou
amb força
i observar l'espectacle de la davallada
acostant la mirada a l'alçada de la cresta
esperant l'impacte.















I després,
el mar
vestit d'onades
deixant-se domar
per la lliçó observada
en unes mans entrenades
una tèbia nit italiana d'estiu.







Amb aquesta entrada
que relata el moment en que el nostre projecte sobre els llenguatges de l'aigua va néixer
una nit d'estiu qualsevol
posem fi a aquest projecte.
Deixem moltes coses per explicar,
però la urgència d'un nou projecte ens mena a desconnectar un xic,
a buidar els pulmons d'aigua, 
a omplir-los d'aire,
a carregar-nos i així retornar vius, líquids i sencers.

Agost del 2015. Set anys i mig.
els llenguatges de l'aigua

Si t'ha agradat aquesta entrada, t'agradarà...