ELS LLENGUATGES DE L'AIGUA


Actualment tenim posada la nostra mirada i les nostres mans a l'aigua. Les seves propietats. Les seves formes. La seva essència. La seva composició. El seu cicle. Els seus colors. El seu moviment. El seu sabor. La seva presència. Els seus llenguatges. Les nostres experiències líquides flueixen sota "Els llenguatges de l'aigua". Fluïu amb ells.

dissabte, 24 de setembre de 2016

de l'aigua (en el pinzell de Sorolla)

Some feelings, they can travel too
Oh there it is again, sitting on my chest
Makes it hard to catch my breath
I scramble for the light of change

Wish That You Were Here. Florence + The Machine

Per a la meva Soraya, que coneix i estima Sorolla.


Dir que som els primers en enamorar-nos de l'aigua seria mentir.
Seria com pretendre que som els primers
en passejar els ulls llaminers per la superfície farinosa de la lluna,
en tancar els ulls després d'ensopegar-nos amb aquell glop d'aire salat de vida que ens escup el mar a la cara,
en dibuixar constel·lacions unint imaginàriament pigues amb petons, o pedres amb pals.

L'aigua ha sigut observada i estimada
per tantes mans i tantes mirades,
per ulls oberts com dues preguntes negres i rodones,
per tantes vides, en tants moments,
que es podria dir que parla tantes llengües com persones hi ha al món.

A Sorolla li parlava cada dia,
en el llenguatge de la llum,
del color i del moviment
que bressola la vida en si mateixa
en un anar i venir delicat i incansable.

Sorolla la va estimar.
I la va pintar.
Un dia rere l'altre.
Fins a l'eternitat.
Perquè l'aigua de Sorolla esdevingué eterna
en les seves onades infatigables,
en la seva escuma de merenga,
i en les ales que se't enganxen a la mirada.




























I nosaltres el vam emular.
Vam pintar l'aigua.
Amb la consistència de la mel.
Amb pinzellades com moments.
Amb els somnis desperts.

Agost del 2016. Vuit anys i tres quarts.
els llenguatges de l'aigua.
Vull agraïr al Museu Sorolla que m'hagin permès fer ús de les imatges dels quadres.

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'agradarà...
.

dissabte, 10 de setembre de 2016

L'aigua dansarina.


A tothom li agrada ballar.
Qui més, qui menys, es mou amb certa gràcia.
Fins i tot hi ha qui balla sol.
Fins i tot hi ha qui balla d'amagat.
Fins i tot hi ha qui s'atreveix a ballar en parella.
Fins i tot hi ha qui juga a combinar i coordinar passes i moviments amb altres.
Amb el cor dins, bum-bum, bategant.
Amb el cor dins, bum-bum, acompassant-se.

A l'aigua també li agrada ballar.
Però ho fa millor amb una parella.
Potser perquè compartit sempre tot és més divertit.


En aquesta ocasió convidem a l'aigua a dansar amb un globus.
L'electricitat estàtica n'és el pretext, o la cançó, digues-li com vulguis.
El so silenciós que fa moure a ambdós protagonistes.
L'aigua, el globus.
Una dansa com un estira i arronsa.
Acostar-se, distanciar-se.











Amb el cor dins, bum-bum, bategant.
Amb el cor dins, bum-bum, acompassant-se.
Com un somni en moviment.

Juliol del 2016. Vuit anys i mig. 
els llenguatges de l'aigua

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'agradarà...

Marea viva. 

Teranyines perlades. 

Gel instantani.

Inversió per refracció.

Lab series.



diumenge, 4 de setembre de 2016

El Peine del Viento.




En l'entrada on explico la nostra experiència amb la marea viva, explico que entre bany i bany a la Playa de la Concha per a observar el cicle de la marea vam anar a visitar El peine del Viento, el grup d'escultures que Eduardo Chillida va instal·lar al final de tot de la platja d'Ondarreta.

Trenta tones d'acer desafiant la gravetat i el batec constant de l'aigua.
Com un recordatori de la lluita de l'espècie humana contra la natura, contra els elements.
El paisatge alterat i modificat en funció de l'acció d'una voluntat personal i individual que pot esdevenir col·lectiva.
I alhora una declaració d'amor de l'ésser humà al mar verge, a les onades indomables, a les marees i els seus ritmes.
Com un recordatori de l'adoració de l'espècie humana vers la natura, vers els elements.


La descoberta, però, per als nens (i per als no tan nens) van ser els tubs, les xemeneies per on s'escolen l'aire i l'aigua, carregats de la força salvatge de les onades.
Potser per inesperades.
Potser perquè tot allò que et permet fer i ser, a més d'observar i sentir, et fa sentir més viu.




Jugar amb les onades d'una manera nova i diferent.
Jugar amb la força de la gravetat, desafiant-la, igual que l'acer sobre la roca i sobre el mar.
Jugar sense rellotge i a ritme d'onada.


La força de l'aigua desplaçant l'aire.
Ocupant el seu espai.
Empenyent-lo amunt.
I just a sobre,
Tu.
Esperant l'onada.
Esperant l'embestida de l'aigua contra la roca.
Eperant la glopada d'aire carregada de l'alè salat del mar..
Amb la pell i la roba esquitxades d'aigua, de vida i de sal.

Agost del 2016. Vuit anys i mig.
els llenguatges de l'aigua

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'agradarà...


dissabte, 27 d’agost de 2016

L'aigua, constructora.


Les nostres vacances han transcorregut pel nord de la península.
Allà hi plou molt, deuen saber moltes coses sobre l'aigua, vam pensar.
I no anàvem pas errats.
Saber-ne, en saben moltes.
El que no ens podíem imaginar era quines ens explicarien.
Ni que per a aprendre de l'aigua hauríem d'entrar dins la roca.
- On va a parar l'aigua de la pluja?- ens van preguntar.
Al cor d'una muntanya.
A les entranyes de la Serra d'Aralar.
I allà vam descobrir un petit palau construit per l'aigua.
L'aigua, pacient, construint gota a gota.
Per a ningú.
Per a ella mateixa.
Perquè pot.
Aigua, calcita i la poderosa força de la gravetat.
I vam aprendre que les estalactites al principi semblen macarrons. I tenen un forat al mig.
I vam aprendre que les estalagmites són compactes.
I que a vegades, unes i altres es troben, i formen columnes.
I que a vegades no es troben, o que l'aigua forma estanys.
Que a vegades formen orelles d'elefant.
Que dins la muntanya hi ha un microcosmos amb la seva pròpia fauna, avesada a la foscor i la humitat. Que viu en un equilibri perfecte i complet.
Que les entranyes de la Terra són poblades per éssers fantàstics i que l'imaginari popular no té mesura, ni aturador.
























Que la calcita es vesteix amb els colors de la muntanya: verd, marró, taronja, negre.
I que les criatures màgiques seguiran vives mentre algú pensi en elles i pronunciï el seu nom.
Que les entranyes de la Terra són font de fascinació, d'investigació.
Però, sobretot vam aprendre que l'aigua sempre, sempre, continua el seu viatge.
I que aquest viatge acaba a prop nostre.
De la pluja a terra i del terra a la cova.
De la cova al Larraun i del Larraun a l'Arakil.
De l'Arakil a l'Arga, de l'Arga a l'Aragó.
I d'aquest a l'Ebre, per a acabar al mar Mediterrani.
Així que la propera vegada que us banyeu en aigües mediterranies,
i toqueu l'aigua amb les vostres carns,
penseu que una part d'aquesta aigua ha estat construint un palau,
vestint les entranyes d'una muntanya,
gota a gota.

Agost del 2016, vuit anys i mig.
els llenguatges de l'aigua

Si t'ha agradat aquesta entrada no et perdis...

Web oficial de les coves de Mendukilo

Marea viva