Barcelona.

Hola, Llum.

Com et va l’estiu?

Com estàs? T’ho has passat bé a Dinamarca? Et va agradar l’avió?

Com està la teva mare? 

Com està el teu pare?

Com es troba el teu germà? Ja es troba millor de la panxa?

I la teva àvia? 

Això és el que hem d’aprendre de la comunitat musulmana.

La meva filla té dues molt bones amigues.

A casa d’una d’elles, la M., són musulmans.

A casa de l’altra, la T., són cristians.

A casa nostra intentem ser agnòstics, però som ateus. Rematadament ateus. 

Totes tres estan de vacances. Cada vegada que es veuen, que es posen en contacte després d’uns dies o que parlen entre elles el primer que fa la seva gran amiga, la M. és preguntar-li a la Llum per tota la família. 

No són preguntes buides. Són preguntes atentes. 

No és un “Què tal?” buit seguit d’un “Bé.” també buit. 

La M. vol saber de debò com estem. Que estem bé. 

Vol tenir cura de la seva amiga tenint cura de les persones que li importen. Vol una resposta a cada una de les preguntes. I potser segons el que li contestis, et farà alguna pregunta més. 

Li demostra a la meva filla que li importa perquè li recorda el que és realment important en la vida: les persones estimades i les experiències que et regala la vida. 

M’agrada sentir a la meva filla parlar amb la seva amiga. M’agrada sentir les seves respostes. 

I m’agrada sentir com gràcies a ella ha après quelcom que en la nostra societat escasseja: prestar atenció real a les persones que t’importen. 

I m’enorgulleix sentir a la meva filla obrint conversa amb els seus amics, siguin quins siguin, amb aquestes mateixes preguntes.

Cada vegada que passen coses com aquesta penso evidentment, en les víctimes i en els afectats. 

I se’m trenca el cor. 

Penso en les persones que havien decidit passar una part del seu temps vital allà. Barcelona. Cambrils.

I de cop i volta, tot es torna espès, fosc, boira.

La meva ciutat. El meu bressol. 

Les seves olors i paisatges des de l'alçada dels meus nou anys. Els que tenen ara els meus fills.

Fa un any i mig els meus fills jugaven sobre el mosaic de Miró. 

A trepitjar els colors, a saltar, a resseguir els camins.

Ells i nosaltres, tots, haurem d'aprendre a viure amb això.

Evidentment que penso en tot això, però no penso només en això, penso també en les persones musulmanes que conec. De totes les edats, procedències...

La meva amiga A., la M. i tota la seva família, que ens ha obert les portes de casa seva, recordo aquell pare que plorant em va dir que havia vingut aquí per a oferir un millor futur a la seva filla perquè havia nascut dona, el noi que cada matí em ven el pa amb un somriure, penso en en D., exparella de la meva mare, recordo les persones amb què em creuo gairebé a diari, amics, coneguts i saludats. 

Hem de parlar més els uns amb els altres.

I, sobretot, parlem amb els nostres fills.

És difícil. Però en dies així hem d’estar junts. Tots. Trencats, però junts.

El món és com és. 

No podem fer veure que no va amb nosaltres. 

No podem deixar els nostres fills, sols, amb totes aquestes preguntes sense resposta.

Perquè les preguntes, se les fan igual.

I encara que nosaltres no tinguem la resposta, és important seure amb ells. 

Mirar-los als ulls. Encara que els nostres estiguin tristos, o negats.

I explicar-los que no hi ha respostes, però que estem allà, igual que ells, infinitament humans, intentant comprendre tot el que no es pot comprendre. Oferint-los l'escalfor dels nostres braços, de la falda, dels llavis i dels cors. Amb la veu i la pell.

I explicar-los que el món no se’n va a la merda, només algunes persones.

Que d'altres en pateixen les conseqüències. A vegades de manera irreversible i devastadora.

Però que al món hi ha moltes més persones generoses que persones amb ganes de fer mal.

I que això ho veiem cada dia, només de sortir al carrer.

Hola, Llum. 

Com estàs tu? 

Com està la teva família? 

Les persones que t’importen? 

Quines experiències t’ha regalat la vida mentre no ens hem vist?

Això és el que hem d’aprendre.

A mi m’ho ha ensenyat una nena de 9 anys.

L’amor és la base.

Agost del 2017.

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'interessarà...

Jo també em dic Brisa.

Com podem parlar dels atemptats als infants?

La veritable història d'en Jordi, la princesa i el drac.

Sóc una ferma defensora dels contes tradicionals i populars, però també crec que porten implícita una gran càrrega de violència, sexisme i, moltes vegades, por. Els que ens movem en el món educatiu solem donar força voltes a aquestes coses, i des del meu punt de vista (i el de moltes persones que estimo) la meva conclusió és que no tots els contes són adequats per a totes les edats. Si en volem mantenir l'essència, que per alguna raó hi és, hem d'analitzar quin missatge transmeten i a quin públic s'adrecen.

Dit això, amb la llegenda de Sant Jordi ens ho carreguem tot.
Jo la primera.
Perquè sí.
Perquè el meu pare es diu Jordi i, per a més inri, és natural de Montblanc.
Perquè a Montblanc es viu la diada com una gran festa, que és el que és.
Perquè és molt nostrat.
Perquè estimem la diada de Sant Jordi, la nostra festa, plena de l'olor dels llibres i el tacte dels pètals de les roses, plena de l'olor de les roses i el tacte de les pàgines amb la tinta encara fresca.
Perquè és un dia que posa de manifest que els catalans estimem les nostres tradicions però també la cultura.
Perquè tothom és digne de rebre una rosa i un llibre (sí, les dues coses!). Tant de bo aquest dia arribi.

Potser per això, a mi, cada any pels volts de Sant Jordi se'm desperten les mateixes inquietuds entorn a tot el que aquesta llegenda representa per a nosaltres com a societat.

Quin és el paper de la dona? La poruga, la submisa, la que renuncia i s'entrega (la bleda!)?
Quin és el paper dels homes? El Rei (una mica dèspota, tot sigui dit), l'HEROI (així, amb majúscules, i tornem-hi amb els prínceps blaus xulo-piscines).
Quin és el lloc que ocupem els vilatans (A.K.A. ciutadans) humils i treballadors, reduïts a ser simples espectadors d'una tragèdia, de la crònica d'una mort anunciada?
Quin tracte reben els animals, considerats pures mercaderies o possessions, entregats com a moneda de canvi. Visca l'especisme (mode ironia on)!
Quina càrrega de violència, de por, de temor, de terror acompanya la història?
S'ha de matar el drac? O només se l'ha de malferir? O se l'ha d'espantar?

Tants caps, tants barrets.
I cada casa és un món.
Cada família escull quina versió de la història explica, com l'explica, i de quina manera.

Aquest any, però, he tingut la gran sort de rebre un petit tresor que narra una història un xic diferent.
El llibre és 'La veritable història d'en Jordi, la princesa i el drac', i és una adaptació deliciosament lliure d'Oriol Ponsatí-Murlà d'un poema d'Edmund Spenser titulat The Faerie Queene ('La Reina Fada') publicat per primera vegada l'any 1590, que dóna orígen a la història del cavaller de la Creu Vermella que s'explica al Regne Unit. El llibre és el primer de la col·lecció "La ela geminadeta", i les il·lustracions brutals són a càrrec de Kenneth Russo. Ideal per a infants de totes les edats.

Una història en què el personatge femení és fort, en què el personatge masculí no es veu en l'obligació de salvar a ningú, en que la fera és adorablement ferotge. I no us dic més, que no vull fer de lectora-blogger-spoiler. Haureu d'espavilar-vos a buscar-lo, perquè volarà.

Ha arribat a casa, trencant tots els esquemes i deixant-nos bocabadats.
Perquè nosaltres som rebels d'esperit i trencadors de mena.
Perquè ens agrada tot allò que és rebel i trencador.
Perquè no ens agraden la violència, el sexisme ni l'especisme.
Perquè creiem en la igualtat.
I (sobretot!) perquè mola mil.

Més informació sobre 'La veritable història d'en Jordi, la princesa i el drac' a la pàgina web Edicions de la Ela Geminada.

Abril del 2016.

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'agradarà...

Tresors de paper i tinta.

Llibres per alimentar la creativitat.

Més llibres per alimentar la creativitat.

Encara més llibres per alimentar la creativitat.

8 de març

És 8 de març. 
He llegit de tot. Coses interessants. Interessantíssimes. 
Estupideses. Tonteries. Coses mesquines. Malentesos. 
M'ha arribat el tuf de la misogínia. 
He sentit l'escalfor de la lluita. 
Després de tot, aquí deixo la meva reflexió.
Sóc dona, i sóc treballadora.
Sóc mare, i sóc dona.
Sóc mare, i sóc treballadora.
Sóc més que el temple que representa el meu cos.
Sóc més que els meus ideals reprimits o celebrats.
Sóc més que les meves accions i actituds.
Sóc més que les paraules dites i callades pels meus llavis.
Sóc un petit brot, enmig d’un prat.
Puc celebrar la vida, en totes les facetes. 
Essent dona.
Jo sí puc.
Hi ha moltes que no poden fer-ho.
Aquest és un missatge de solidaritat.
Avui no es celebra res.
Avui es pensa, es reflexiona, es commemora.
Que hi ha dones que han mort reivindicant els seus drets laborals. 
I de la mort no es torna.
Que hi ha dones a qui les lleis no permeten optar a un lloc de treball, o que necessiten el consentiment d’un home de la seva família (pare, germà o marit) per a fer-ho.
Que hi ha dones que cobren menys que els seus companys homes fent la mateixa feina.
Que hi ha dones que són jutjades pel seu físic abans que per les seves capacitats i aptituds quan opten a un lloc de treball.
Que hi ha dones que són esclaves de comentaris despectius associats a la seva condició femenina quan realitzen les tasques que els són encomanades.
Que hi ha dones que senten que han d’escollir entre la seva vida personal i la seva vida professional.
Dius que això no cal reivindicar-ho un dia, però sí cada dia.
Però no ho fem.
Dius que mentre això segueixi passant cada dia serà 8 de març.
És cert.
Serà vuit de març el dia que la conciliació de la vida laboral i familiar deixi de suposar un sacrifici, una broma o una mentida.
Serà vuit de març cada dia que a una dona se la valori pel que fa, pel que pot oferir.
Serà vuit de març el dia que la igualtat salarial sigui una certesa.
Serà vuit de març el dia que ens adonem que no hem de disculpar-nos o de demanar permís pel fet de ser dones.
Serà vuit de març el dia que ningú es consideri més que ningú.
El 8 de març existeix, i cal seguir-lo reivindicant, cridant, des de la racionalitat, però també des de les entranyes.
Una lluita raonada i visceral.
Fent-nos visibles. Des de la sororitat.
També de la mà dels nostres companys, amics i germans que creuen en el feminisme. Perquè el feminisme no va d’anar en contra de ningú. 
Que no et toqui no significa que no passi.
Que et toqui i callis, no significa que no passi.
No estem soles.
Mentre això passi, avui, demà i sempre serà 8 de març.
Però avui, també.

8 de març del 2017. 36 anys i uns dies

Si t'ha agradat aquesta entrada potser t'agradarà...

Jo també em dic Brisa.

Jo també em dic Brisa.

"Hi havia una mare que no tenia llet i el nen plorava de gana dia i nit. Quan es rendia de tant plorar, s’adormia i ella l’escalfava amb el seu cos. Les mantes que tenien encara estaven xopes d’aquells dies tan dolents de febrer. Quan sortia el sol, enterrava el nadó a la sorra fins a deixar-ne fora només el caparró. La sorra li feia de manta.
Però al cap d’uns dies el nen es va morir de fred i de gana. Jo estava embarassada i només de pensar que el meu fill naixeria en aquell infern ja em desesperava.
Després d’unes setmanes, a la barraca d’infermeria del camp vaig trobar la senyora Elisabeth o, més ben dit, ella em va trobar a mi. Em va proposar de parir en una maternitat situada a Elna, allà mateix, al Rosselló. 
El dia que va néixer el meu fill a la sala de parts de la Maternitat, no em vaig poder reprimir les llàgrimes.
Tothom es pensava que plorava d’emoció, però només jo sabia que plorava pel nen enterrat a la sorra d’Argelers."

Mercè Domènech (Portbou, 2004).

Quan va acabar la guerra civil, el meu avi va estar en un camp de refugiats a França fins que, un bon dia, va cavar per sota l'alambrada i se'n va escapar. Crec que va ser una decisió encertada, d'altra manera qui sap quin hauria estat el seu destí. Aleshores, els camps de refugiats depenien gairebé de manera exclusiva de la bona voluntat dels governants de torn del país d'acollida, i l'escenari mundial era convuls i canviant, marcat fortament per alguns totalitarismes i la imminent explosió de la Segona Guerra Mundial.

Les guerres són horribles, les seves conseqüències, devastadores i de manera directa o indirecta afecten a milers de persones. Alguns, persones sense ètica, consciència ni escrúpols, se'n lucren. Es lucren del patiment i el dolor aliè. Negocien amb les necessitats humanes, venen armament... Per sort, en aquest món també hi ha altres presones. Persones que lluiten per a millorar les condicions de vida de la població desplaçada. Persones com la Montse Barba, que em va contactar de part del Comitè Català de l'ACNUR per a explicar-me el projecte "Jo em dic Brisa, i tu?".

El projecte té la finalitat de sensibilitzar als infants sobre el fet migratori inherent a les guerres, sobre la situació que viu la població civil d'un país en conflicte. Igualment, permet als infants conèixer millor l'existència i les tasques que desenvolupa l'ONU i, més concretament, l'ACNUR, en la seva tasca d'atenció directa als desplaçats.

Em va semblar una bonica iniciativa, així que vam decidir participar-hi. No és la primera vegada que els meus fills senten a parlar de la paraula GUERRA. Per sort o per desgràcia, la coneixen perquè a casa parlem de l'actualitat, parlem del passat de la nostra família... i la guerra sembla ser inherent a l'ésser humà. A l'escola, també l'han treballat a partir del DENIP, així que d'una o altra manera, vam parlar-ne d'una manera senzilla i entenedora per a ells.

Llegint el conte "L'ametller no va poder fugir". L'hem utilitzat com a eix per a la reflexió i el debat.

ACNUR va posar a la nostra disposició un material magnífic que ens ha permès parlar i reflexionar de manera conjunta. Hem parlat i reflexionat sobre l'exili, l'asil... Si us interessa saber més, o descarregar-vos el material contacteu amb educacio@eacnur.org o consulteu el seu web.

També ens hem apropat a la guerra d'una manera més vivencial. Per a fer-ho, hem pres com a eix la guerra civil, perquè la seva empremta encara és visible a la ciutat. Les ciutats encara guarden records de la guerra, i crec fermament que ha de ser així.

Vam visitar el refugi antiaèri de la ciutat. Vam llegir sobre la guerra, sobre com la població va haver de marxar, abandonar les seves llars i fugir. Entre ells, el meu avi.

Vam observar el Guernica de Picasso. En vam parlar, vam debatre. Vam buscar-hi elements, vam parlar de les sensacions que ens despertava. 

Ja per a acabar, i com a nota per a l'esperança... A la ciutat de Girona, l'entrada del Refugi Antiaèri dels Jardins de la Infància, sobresurt del terra, i crea una pendent. Després de la guerra, sobre el refugi, s'hi van construir els jardins, i un parc. Al terra del parc, una llosa amb un fragment de l'article de Carles Rahola "Refugis i Jardins", un dels tres articles pels quals va ser condemnat a mort que havia sigut publicat el febrer del 38 al diari l'Autonomista. Però el més meravellós no és això. El més meravellós és que, i es pot constatar observant el joc de les criatures al parc, els infants de la ciutat utilitzen la rampa de l'entrada al refugi com a tobogan. Abandonen el parc, que té un tobogan, per a fer-ho. I tots ho fan. I és sanador, i és terapèutic, i és poètic perquè potser és això el que el mateix Rahola proclamava quan parlava de "nous Jardins de la Infància, sense plànyer-hi res per als infants...". Tant de bo algun dia, tots els refugis esdevinguin espais per al joc.

Nosaltres ja hi hem participat, en la modalitat de foto. Si us animeu, teniu temps fins al dia 16 de maig. Quan acabi el concurs actualitzaré l'entrada, i si teniu curiositat per a saber què han escollit la Llum i en Biel, i per què... a més, ja sabeu que sóc d'intervenir més aviat poc en les seves decisions!

I si en voleu saber més...

Pàgina del Comitè Català de l'ACNUR (informació sobre la seva tasca, tallers i projectes de conscienciació)

Bases del concurs "Jo em dic Brisa, i tu?" i materials complementaris. - Comitè Català de l'ACNUR

El bloc de la Brisa. - Bloc del Comite Català de l'ACNUR 

Contacteu amb educacio@eacnur.org / 93 301 20 35 

Guerres i conflictes actius a data d'avui - Wikipedia. 

Guernica (quadre) de Pablo Picasso - Viquipèdia

Vídeo sobre la Malala, la nena activista. - Info K