Barcelona.

Hola, Llum.

Com et va l’estiu?

Com estàs? T’ho has passat bé a Dinamarca? Et va agradar l’avió?

Com està la teva mare? 

Com està el teu pare?

Com es troba el teu germà? Ja es troba millor de la panxa?

I la teva àvia? 

Això és el que hem d’aprendre de la comunitat musulmana.

La meva filla té dues molt bones amigues.

A casa d’una d’elles, la M., són musulmans.

A casa de l’altra, la T., són cristians.

A casa nostra intentem ser agnòstics, però som ateus. Rematadament ateus. 

Totes tres estan de vacances. Cada vegada que es veuen, que es posen en contacte després d’uns dies o que parlen entre elles el primer que fa la seva gran amiga, la M. és preguntar-li a la Llum per tota la família. 

No són preguntes buides. Són preguntes atentes. 

No és un “Què tal?” buit seguit d’un “Bé.” també buit. 

La M. vol saber de debò com estem. Que estem bé. 

Vol tenir cura de la seva amiga tenint cura de les persones que li importen. Vol una resposta a cada una de les preguntes. I potser segons el que li contestis, et farà alguna pregunta més. 

Li demostra a la meva filla que li importa perquè li recorda el que és realment important en la vida: les persones estimades i les experiències que et regala la vida. 

M’agrada sentir a la meva filla parlar amb la seva amiga. M’agrada sentir les seves respostes. 

I m’agrada sentir com gràcies a ella ha après quelcom que en la nostra societat escasseja: prestar atenció real a les persones que t’importen. 

I m’enorgulleix sentir a la meva filla obrint conversa amb els seus amics, siguin quins siguin, amb aquestes mateixes preguntes.

Cada vegada que passen coses com aquesta penso evidentment, en les víctimes i en els afectats. 

I se’m trenca el cor. 

Penso en les persones que havien decidit passar una part del seu temps vital allà. Barcelona. Cambrils.

I de cop i volta, tot es torna espès, fosc, boira.

La meva ciutat. El meu bressol. 

Les seves olors i paisatges des de l'alçada dels meus nou anys. Els que tenen ara els meus fills.

Fa un any i mig els meus fills jugaven sobre el mosaic de Miró. 

A trepitjar els colors, a saltar, a resseguir els camins.

Ells i nosaltres, tots, haurem d'aprendre a viure amb això.

Evidentment que penso en tot això, però no penso només en això, penso també en les persones musulmanes que conec. De totes les edats, procedències...

La meva amiga A., la M. i tota la seva família, que ens ha obert les portes de casa seva, recordo aquell pare que plorant em va dir que havia vingut aquí per a oferir un millor futur a la seva filla perquè havia nascut dona, el noi que cada matí em ven el pa amb un somriure, penso en en D., exparella de la meva mare, recordo les persones amb què em creuo gairebé a diari, amics, coneguts i saludats. 

Hem de parlar més els uns amb els altres.

I, sobretot, parlem amb els nostres fills.

És difícil. Però en dies així hem d’estar junts. Tots. Trencats, però junts.

El món és com és. 

No podem fer veure que no va amb nosaltres. 

No podem deixar els nostres fills, sols, amb totes aquestes preguntes sense resposta.

Perquè les preguntes, se les fan igual.

I encara que nosaltres no tinguem la resposta, és important seure amb ells. 

Mirar-los als ulls. Encara que els nostres estiguin tristos, o negats.

I explicar-los que no hi ha respostes, però que estem allà, igual que ells, infinitament humans, intentant comprendre tot el que no es pot comprendre. Oferint-los l'escalfor dels nostres braços, de la falda, dels llavis i dels cors. Amb la veu i la pell.

I explicar-los que el món no se’n va a la merda, només algunes persones.

Que d'altres en pateixen les conseqüències. A vegades de manera irreversible i devastadora.

Però que al món hi ha moltes més persones generoses que persones amb ganes de fer mal.

I que això ho veiem cada dia, només de sortir al carrer.

Hola, Llum. 

Com estàs tu? 

Com està la teva família? 

Les persones que t’importen? 

Quines experiències t’ha regalat la vida mentre no ens hem vist?

Això és el que hem d’aprendre.

A mi m’ho ha ensenyat una nena de 9 anys.

L’amor és la base.

Agost del 2017.

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'interessarà...

Jo també em dic Brisa.

Com podem parlar dels atemptats als infants?

Carta als meus fills

y a todas estas cosas añado otro dato endemoniado

que estáis creciendo, pero mucho y demasiado

lo que más me asusta es que no puedo retener

ningún momento

ni poder rebobinar

luego encima me disperso

y dejo versos inconexos

Love of Lesbian. Los males pasajeros.

Estimats fills meus del meu cor, del meu ventre, de les meves entranyes. 

De la meva son i la meva desvetlla.

De la meva vida i la meva mort.

Sóc una mare imperfecta.

Intento ser la millor mare possible. Us prometo que ho intento. Cada dia ho intento. Intento donar el millor de mi mateixa perquè vosaltres no mereixeu menys que el millor. 

Creieu-me si us dic que tingut bons referents, també imperfectes i, just per això, meravellosos. 

Però fallo. A vegades fallo. 

Contínuament fallo.

A vegades m’equivoco quan interpreto els vostres sentiments, emocions o paraules. A vegades esteu demanant a crits una cosa i jo n’interpreto una altra. A vegades sou tan vosaltres que crec no conèixer-vos suficient i no conec ni un camí ni una drecera que em pugui portar fins al punt on heu arrribat.

A vegades estic trista, espantada o desconcertada. A vegades els adults (i jo, sense gairebé adonar-me’n m’he convertit en una persona adulta) hem d’afrontar situacions que ens preocupen i ens aterren. I no les podem evitar: les hem de mirar a la cara i prendre decisions. Volent o a contracor. I això, a mi, em fa molta més por que baixar les escales a les fosques per a buscar un got d’aigua a mitja nit. 

A vegades estic cansada o absent. Potser per alguna raó concreta que no teniu edat o necessitat de saber o comprendre. Potser per cap raó concreta. Potser perquè els dies apreten i les persones del nostre voltant són, com nosaltres, imperfectes. Potser perquè no he descansat prou o no em trobo bé. 

A vegades vosaltres necessiteu quelcom molt concret i no sabeu com dir-m’ho. A vegades vosaltres em necessiteu i jo estic enfeinada. A vegades jo us necessito i no trobo en vosaltres la complicitat o l’ajuda que us demano de manera quasi desesperada. A vegades m’enfado per coses importants, o per aquelles petites coses de cada dia.

Sóc una mare imperfecta.

Però llavors us miro i us veig com el que sou: éssers independents. Forts. Lluitadors viscerals. Dignes portadors de la resiliència. Desafiants. Valents. Tendres. Amorosos. Rebels. Nobles. Tan grans i tan petits. Lluitant les vostres pròpies batalles interiors i, alhora, afrontant el món que us espera: magnífic i ferotge a la vegada. I em sento tan orgullosa i tan petita a la vegada que sento que els meus pulmons i el meu cor competeixen per ocupar l’espai que hi ha dins la meva caixa toràcica.

I puc dir que mai en la meva vida m’he sentit tan protegida com entre els vostres braços. 

Sóc una mare imperfecta.

Perquè criar-vos és un repte, i un privilegi. I veig que el temps transcorre implacable entre les hores que s’escolen entre els meus dits i les postes de sol que canvien ràpidament d’un paisatge pelat a un paisatge d’un verd profund i espès i de nou comença el cicle. I que allò que em servia ahir, avui ja no serveix. 

Sóc una mare imperfecta.

Per això cada vegada que m’equivoco us demano disculpes. Des del fons del meu cor i sense escassejar paraules. Però sobretot perquè vull que comprengueu que mai fallo a causa o per culpa vostra. Simplement, fallo perquè sóc humana. Igual que vosaltres. 

Per això, quan us equivoqueu, quan us enfadeu, procuro esperar, pacient, a que us calmeu, reflexioneu i actueu de la manera que considereu adequada. Si m’ho permeteu, us acompanyo en el procés i la reflexió. Perquè vull que comprengueu que tots som aprenents del nostre passat. Simplement falleu perquè sou humans. Igual que jo. 

Sóc una mare imperfecta.

Però he après que el color del vostre somriure és tan diferent cada dia que no es pot ni imaginar, ni predir.

Però he après que l’amor és immens i infinit, i que quan ens mira als ulls, amb la seva mirada neta, ho podem tot. 

Però he aprés que l’amor no és excloent, que hi ha molts tipus d’amor i que es pot estimar a mil persones diferents, de mil maneres diferents totes elles vàlides i capaces de coexistir.

Però he après que a vegades prenem mal, però els petons són la millor cura que existeix per a qualsevol mal (físic i emocional).

Però he après que a vegades podem (i devem) aprendre a mirar-nos als ulls i dir-nos: això m’ha fet mal, això no m’ha agradat, estic ferida o enfadada. Però això no significa que no ens estimem.

I tot això està bé.

Perquè he après que vosaltres sou igual d’imperfectes que jo, i que això us fa meravellosos. Ens fa meravellosos. Perquè just per tot això, sóc una mare perfectament imperfecta. I, per sort, tinc uns fills igual de perfectes que jo en la seva imperfecció.

No oblideu mai qui sou. 

I que us estimo fins al punt del dolor des de la meva imperfecció.

I perquè com va dir la meva mare, la vostra àvia: “A un fill o a una filla no se’l estima molt. A un fill se’l estima TOT.”

La vostra mare, que us estima TOT.

L'home del vent.

"L'home del vent" era un petit homenet de fang, barbut i amb una mitja melena. Un personatge que lluitava amb el vent protegint-se'n amb un braç, amb la bufanda voleiant. Crec recordar que estava enfilat sobre un petit turó. Mai li vaig preguntar qui era. "L'home del vent" és un dels records que he rescatat del meu avi. He d'aprendre a recordar-lo com era abans de l'alzheimer: sembla mentida com una malaltia et pot canviar la manera d'entendre i estimar algú. I així com vaig aprendre que "aquell" també era el meu avi, i l'havia d'acceptar i estimar com era aleshores, ara he d'aprendre a recordar com era abans, perquè la malaltia m'ha emmetzinat la memòria. La setmana passada el vam enterrar. Un tio dur, el meu avi. Amorós i carinyós. Dual. Pacient fins a l'infinit. Devot de la meva àvia, capaç d'inventar-li un nou nom només per a tenir una excusa per a poder felicitar-la un dia més cada any. Entre els dos en feien un: ell posava les cames i ella hi posava els ulls. El meu avi, un pagès comptable, o un comptable pagès. Un artista. El meu avi, combatent, ferit, pres, fugitiu. Escapant-se dels camps de refugiats de França. Condemnat a treballs forçats a Àfrica. Escapant-se de l'hospital de Sant Pau per a veure "La alegre divorciada" (entrant al cinema sense pagar degut al seu aspecte lamentable (pijama de l'hospital inclòs)). El meu avi que explicava batalletes de la guerra, d'una guerra que només li va portar gana i metralla al cos. El meu avi que em va explicar la batalla de l'Ebre fins que la vaig entendre (i vaig aprovar l'examen). El que supervisava la dieta del tió, el que feia la millor coca d'espinacs, la millor crema catalana i el gelat de maduixa més espectacular que he menjat mai. Amb un cordill per cinturó i un munt de gomes de pollastre al canell. Lluïnt ametllers i vinyes, menjant pa del dia anterior. Un tio dur fins que el coneixies. 


Vaig escollir alguns estris i eines per a treballar el fang, petxines i escuradents. Després els vaig deixar escollir a ells i la seva tria em va sorprendre i entusiasmar a parts iguals, jo mai hauria pensat en clicks, para-sols i tisores (com a mínim no per a treballar el fang).

 

Tallar el fang requereix traça. El millor és fer-ho amb fil.

 

Una dama que es protegeix del sol.

 

I un pirata que fa el cim.

 

En Biel prefereix treballar els volums.

 

I la Llum les textures.

La textura en si és un suggeriment: una serp.

 

Clavant banderoles. Indicant el camí del vent.

 

I tisores.

 

Una família de tisores en primer pla, una escena de clicks en segon terme.

Com a homenatge al meu avi, a l'home del vent, he posat unes quantes banderoles sobre la taula, fetes amb escuradents i washi-tape. Perquè les banderoles indiquen el camí del vent, com si el vent marqués un camí a algun lloc. Perquè malgrat que jo no crec en "llocs", sé que ell sí hi creia. Per si li fés falta. I d'aquesta manera s'ha desbordat la creativitat... i els records: les seves mans fortes i morenes de treballar la terra: al tros cultivant-la, sobre la taula esculpint-la. Sempre he estimat les mans de les persones pel que saben fer. Potser també gràcies a les seves mans, que em van ensenyar que es poden fer coses meravelloses.

 Agost del 2012. Quatre anys i  mig.

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'interessarà...

El que els meus fills m'han ensenyat sobre la mort.

· fang · color i olor

Ens presentem a la 5a. Edició dels Premis Blocs Catalunya, i és que som optimistes de mena! En aquest enllaç us expliquem com podeu votar-nos a nosaltres... o a qui més us agradi. Gràcies!