#estemderetiro


Després de cinc anys d'activitat ininterrompuda hem fet una petita parada per a omplir els nostres pulmons d'aire fresc i net. Aviat tornarem a donar guerra, no patiu. Mentrestant, podeu seguir-nos a les xarxes on (de tant en tant) ens deixem caure.

dijous, 25 d’agost de 2016

Marea viva.

Dime si aun estás aquí 
Y yo 
Volveré a considerar 
Ser Pacífico y Atlántico 
O aquel Ícaro directo al Sol

Love of Lesbian. Planeador.



Vam fer coincidir la nostra visita a Donostia amb la lluna plena. Un llenguatge cíclic. Marea viva: la Terra, la Lluna i el Sol, alineats. El mar Cantàbric en dansa. La idea era espiar el batec del mar des d’Ondarreta, però els nens se'ns van plantar, just a la Playa de la Concha cap a les cinc, pocs minuts abans de la Plenamar. 

Són nens peix: nena sirena i nen tauró. Necessitaven un bany.
Res millor que viure-ho en carn i onada, vaig pensar.


Ens vam posar a uns metres de la voreta, que havia de pujar. 
Molt mediterranis, nosaltres. 
I vam estrenar el Cantàbric. 
Perquè per a nosaltres era nou. 
I endins, endins, que no cobreix gaire.
Hi ha una baixadeta, però remunta. 
Que els camins de l’aigua són inescrutables. 





Vint minuts i dues llepades d’aigua més tard. 
Les tovalloles amarades. 
Les bosses mullades. 
La roba de recanvi empapada. 
Tu guanyes, Cantàbric. 
1 a 0.



Molt mediterranis, nosaltres.
L’aigua se’ns havia menjat la platja. 
Literalment. 
I per més que ens vam fer enrera, finalment vam capitular.
Vam acabar cedint-li, regalant-li, retornant-li, el seu espai.
Sencer. Ple.
Diàstole.
2 a 0. 



Berenar i un deliciós passeig fins al Peine del Viento.
De tornada, un paisatge nou.
Despentinat, despullat, salvatge i net. 
I lluny, lluny, que encara no cobreix.
Hi ha una baixadeta però remunta.
Que els camins de l’aigua són inescrutables.
La sorra clapejada d’una aigua que mai fins aleshores havíem tocat.
I els pantalons de no-recanvi mullats fins les engonals per les ones mentideres i les baixadetes que no remunten.
3 a 0.








Una visita d’emergència a la primera botigueta que trobem oberta i una pizza després, i és negra nit. 
I semblaria que podríem arribar fins a l’illa de Santa Klara fent un passeig, com estem passant de La Concha a Ondarreta. 
Són dos quarts i escaig de dotze, i el Cantàbric s’ha retirat tímidament. 
Baixamar.
Potser té son, com la lluna, que dorm a la sorra mullada.

Sístole.





El mar està viu. 
El mar batega. 
Sístole. 
Diàstole.
Fa que marxa, però sempre torna.
A per més.
A per més aigua.
A per més moviment.
El batec del mar.
Plenamar, diàstole.
Baixamar, sístole. 

Agost del 2016. Vuit anys, gairebé nou.
els llenguatges de l'aigua

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'agradarà...





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Digues la teva!