#estemderetiro


Després de cinc anys d'activitat ininterrompuda hem fet una petita parada per a omplir els nostres pulmons d'aire fresc i net. Aviat tornarem a donar guerra, no patiu. Mentrestant, podeu seguir-nos a les xarxes on (de tant en tant) ens deixem caure.

dijous, 30 de maig de 2013

Dialogant amb l'art.



Últimament, les tardes són plujoses i la penombra que regna a l'exterior és una invitació a jugar amb la llum. Entre la col·lecció de diapositives familiars que custodio, també hi ha una col·lecció d'història de l'art. Les diapositives han adquirit una tonalitat vermellosa, però és un mal menor si tenim en compte que les diapositives tenen més de trenta anys. A mi em sembla fantàstic poder disposar-ne, i poder oferir-los als nens l'experiència de dialogar amb l'art. Un diàleg gràfic, on el llenguatge és el traç.

És en aquest context i a partir d'aquestes reflexions que vaig considerar oferir als nens la oportunitat de crear sobre una creació, que ells mateixos van escollir. D'entre les dotze diapositives que els vaig mostrar (totes elles de Paul Klee) ells van escollir aquesta. Datada a l'etapa final de la seva vida (1938) i titulada Puerto Rico, els va fascinar aquesta obra a la que ells van anomenar des del primer moment "El laberint".

Al principi els va costar posar-se d'acord en què fer. 

La idea creativa d'en Biel es basava en resseguir formes i contorns. Perquè a ell aquestes formes i contorns li suggerien un procés centrat en camins, caminets i dreceres, i el primer estadi del diàleg que havia establert amb l'obra es basava en delimitar i assenyalar les rutes, fer-se-les seves.

El procés de la Llum es centrava en poblar el laberint de personatges com en Totoro, la Mei i la Satsuki, protagonistes de la seva pel·lícula preferida "El meu veí Totoro". Perquè a ella aquestes formes i contorns també li suggerien camins, caminets i dreceres, i el primer estadi del diàleg que ha establert amb l'obra és poblar aquestes vies.

Era una tarda plujosa, i va haver-hi algun petit conflicte que ells mateixos van resoldre. Perquè els punts de vista poden ser diferents i cal defensar les pròpies opinions.

Finalment, van adonar-se que no feia falta que es posessin d'acord en què fer, cadascú podia fer el seu procés, aquests podien conviure i coexistir en l'espai.

I un cop van decidir respectar l'expressió creativa de l'altre, tot va ser fàcil. Perquè en el fons, el fet creatiu de tots dos era convertir l'obra d'art en un joc.

Donar espai a l'altre, observar-lo immers en el procés creatiu és també una manera d'aturar-se a escoltar i llegir l'obra, intentant interpretar-la des de la seva interacció.

Els contorns suggereixen formes que la imaginació vesteix.

Els traços es superposen, les diferents lectures també.

Havent traçat el laberint, se'ns presenta la possibilitat de recórrer-lo. Està plagat de senyals, fletxes, marques.

Algunes senyals indiquen el camí, com aquesta fletxa que ens recorda que a 300 metres cal tombar a la dreta. Però també hi ha senyals que busquen confondre, enganyar i desorientar-nos, cal ser prudents, confiar i desconfiar en la mesura justa.

En el moment de retirar la diapositiva la imatge es presenta nua i crua. El diàleg ha acabat i queda reduït a una lectura que sense rèplica es pot confondre amb un monòleg. Però que no ho ha sigut mai. 


L'art ens necessita, ens demana a crits que el mirem, que el llegim, que l'escoltem. L'art resta inacabat fins que és observat, sentit, interpretat, l'art resta inacabat fins que obté una resposta. Quan ningú l'observa és una obra inerta, adquireix sentit en transmetre, i per a transmetre necessita que algú se li posi al davant. És per això que podem afirmar que l'art necessita de nosaltres per a ésser complet i nosaltres necessitem d'ell per a alimentar-nos i nodrir-nos en un cercle en què ambdues parts s'alimenten mútuament ajudant-se a créixer. 

Maig del 2013. Cinc anys i mig.

diumenge, 26 de maig de 2013

Gak fluorescent.


Abans de res, volia disculpar-me perquè a la recepta del Gak vaig transcriure malament les quantitats, i em consta que alguns de vosaltres ho heu intentat d'anada i de tornada i no us ha acabat de lligar. Bé, la recepta està modificada, però alhora us vull animar a jugar amb les quantitats: si una cosa no us surt a la primera, no us limiteu a llençar-la i maleïr els ossos de qui va escriure la recepta (ja, ja sé que ningú m'ha maleït, és un dir), proveu, modifiqueu, afegiu, treieu... jugueu amb les quantitats! A mi el Gak se'm va resistir, igual que les primeres vegades que vaig intentar fer plastilina, però intent rera intent vas aprenent coses... i això et provoca una sensació tremenda el dia que aconsegueixes que les coses et surtin bé.

Dit això, us deixo una nova recepta de Gak, aquesta vegada... fluorescent! Vam prendre com a base la recepta que van donar al programa Dinàmiks i li vam fer algunes petites modificacions... En comptes de mesurar volums, pesarem els ingredients, així que necessitareu una balança de cuina, utilitzant la balança el procés es simplifica, i per a nens que comencen a conèixer els números i quantitats és una bona manera de calcular. En tractar-se d'aigua fluorescent, degut a que desconec la toxicitat de la tinta, nosaltres vam utilitzar recipients que tenim destinats a fer experiments i al joc, i que no utilitzem a la cuina. 

Els ingredients i les quantitats: per a fer la barreja a) 100gr. de cola blanca i 100gr. d'aigua calenta per a fer la barreja b) 50gr. d'aigua calenta i 5gr. de midó (jo en vaig acabar utilitzant uns 20gr. perquè amb 5gr. no em lligava). 

Elaborem la barreja a) barrejant 100gr. de cola blanca amb 100 gr. d'aigua calenta (vaig escalfar aigua fluorescent al bany maria).

Després elaborem la barreja b) amb 50 gr. d'aigua i 5 gr. de midó, remenem fins que el midó es desfaci, i aboquem la barreja b) a la barreja a). Remenem, remenem, remenem fins que lligui. 

Si no lliga, elaborem una nova barreja b) amb menys aigua i més midó que l'anterior i l'aboquem de nou a la barreja a). 

Repetim tantes vegades com sigui necessari. A nosaltres se'ns va acabar l'aigua groga i vam continuar amb una resta d'aigua taronja que ens va sobrar quan vam fer les flors fluorescents.

Després de remenar, remenar, i remenar... va lligar! Ara era el moment de comprovar que era fluorescent!

Sí! L'esclat d'emoció va ser màxim.

Arribats a aquest moment, el joc va esdevenir el centre de la tarda.

Estirar, aixafar...

Tallar...

Subjectar (a dures penes)...

Pressionar...

Dins els gots i les tasses fa "pedorretes"...

Fer-ne composicions, estirar-la, fer-la anar d'un costat a l'altre...

I fer-ne lletres, i de les lletres, paraules (encara que siguin inventades, segurament, aquestes són les millors).

Al contrari del que pugui semblar, el joc amb Gak és molt net, és un material que es pot trossejar en mil trossets i en recollir-los torna a lligar. Jo sempre prenc la precaució de rentar bé amb una mica d'aigua i sabó els materials que hem fet servir per a jugar-hi (per allò de la higiene i tal).

L'elisabetsalie del fantàstic bloc Manetes i cosetes em va contactar i casualment vam descobrir que totes dues havíem presentat la proposta del Gak fluorescent als nostres fills i estàvem preparant l'entrada, així que ens vam posar d'acord i vam decidir publicar-les alhora. Us convido a descobrir també la seva experiència que és plena de màgia (n'ha fet de 4 colors diferents!!!), no us la podeu perdre!

Maig del 2013. Cinc anys i mig.

dijous, 23 de maig de 2013

Adhesius casolans.



Hi ha coses petites i senzilles que t'alegren la vida. Hi ha coses petites i senzilles que et pots fer tu mateix. Vols uns adhesius amb alguns dels personatges de les teves pel·lícules preferides? No importa que no en trobis perquè te'ls pots fer tu mateix!

Adhesiu per folrar els llibres, retoladors permanents, guillotina i tisores.

Dibuixar. Aquest és en Càlcifer (de la pel·lícula "El castell ambulant" una de les meves pelis preferides).

Retallar.

Guardar.

 Conillets nocturns.

De la pel·lícula "El meu veí Totoro".

Roses...
  
Grosses.

I personatges fantàstics, com la Satsuki.

Afegint-los a la col·lecció d'enganxines (l'àlbum d'enganxines és un antic àlbum de fotos, es poden treure i posar, aquesta fantàstica idea me la va prestar la meva veïna!)

Tallant amb la guillotina.

La Llum mostra orgullosa la seva enganxina.

L'ambient és relaxat i tranquil.
 
Jo també em vaig animar i vaig fer alguns bigotis!

Vaig descobrir aquesta proposta de la mà del fabulós bloc "The artful Parent". Una proposta oberta a la creativitat, a l'expressió. Una idea d'aquelles que de tan senzilles que són, són fabuloses... només cal que se't acudeixi fer-ho! 

Abril del 2013. Cinc anys.

dimarts, 21 de maig de 2013

Temps de flors amb ulls d'infant.


La nostra visita al temps de flors ha quedat immortalitzada en un recull de fotografies que han fet els nens. Els vaig proposar capturar allò que més els agradés de l'exposició, i ells van acollir la proposta amb il·lusió. Armats amb la nostra càmera de fotos (càmera resistent, submergible i resistent als cops) ens vam encaminar a l'exposició. Abans d'arribar-hi ja havien fet gairebé una vintena de fotografies. El que veureu és tan sols una petita mostra del que van fotografiar, una vintena de fotografies que he escollit entre les més de vuitanta fotografies que van fer, algunes les he escollit per el que mostren, d'altres perquè malgrat no estar ben enfocades, la seva composició és bonica, o l'enquadrament m'ha resultat curiós... i d'altres simplement perquè m'han cridat l'atenció. Benvinguts al temps de flors a través dels ulls (i les mans) de la Llum i en Biel.

Abans d'arribar estaven molt emocionats. Aquesta foto és part d'una seqüència de fotos que li va fer la Llum a en Biel mentre ell saltava i feia animalades de camí cap a l'exposició.

En Biel volia fotografiar la Catedral.

La Llum va quedar fascinada per aquestes flors fetes amb globus. Els va fer un munt de fotografies.

Detall del mateix aparador. L'enquadrament mostra detalladament el que a ella li cridava l'atenció: les textures.

El pont, les ombres, els arbres... i "la caixa" que sura que és el que en Biel volia fotografiar i que en realitat és feta de maons, suposo que deu ser una espècie de dipòsit.

 
Des del mateix punt que la fotografia anterior, en Biel va capturar Sant Feliu. La composició em sembla deliciosa!

Es va seguir girant i va fotografiar, de nou, la Catedral (i les cases de l'Onyar).

Lleugerament desenfocada degut a l'escassa il·luminació de l'indret, però entranyable i vibrant, aquesta fotografia la va fer la Llum.

Flors de patchwork fotografiades per la Llum. Llàstima que algunes composicions estaven un xic deteriorades o malmeses. Em sorprèn que la gent sigui tan poc respectuosa.

I la bicicleta, vista des de la seva perspectiva, es veu més majestuosa. Fotografia de la Llum.

Aquesta fotografia és de la Llum, del muntatge que hi havia a les escales que donen accés a la Plaça dels Jurats. Hi van passar una estoneta divertida pescant lletres i noms entre flors i nassos. 
Del muntatge "Sortir-se'n" no en van voler fer cap fotografia, van quedar molt impactats tan per el muntatge com per la història.

En aquesta instal·lació, la Llum fa uns dies s'ho va passar molt bé pintant flors, és el que més recordava. Lamentablement, estava malmesa però això no els va privar de jugar-hi una bona estona, donar voltes i voltes i més voltes.

Quan es va amb nens, ja se sap... espais exteriors i alguna corredissa.

 
Als Jardins de John Lennon hi vam fer la troballa de la tarda: una caseta de ganxet que va fer les delícies dels nens (i també dels qui els acompanyavem). La fotografia és d'en Biel els nens només van fer una foto de l'exterior i no s'aprecia la delicadesa del muntatge (hi havia molt més que la caseta), però jo sí en vaig fer... us les ensenyaré una altra estona.

Un refugi on descansar, on meravellar-se i on admirar.

Un espai que va acollir llarga estona el joc dels petits, i que va fascinar a tots els grans que van passar per allí.

Ple de detalls.

 
Des d'aquest bloc vull agraïr a la gent del Grup de la llana de Girona que hagin creat quelcom viu, que invita a entrar-hi i a gaudir-ne independentment de l'edat, tot i que per als més petits i per a tots aquells que anàvem amb nens va esdevenir EL LLOC. El lloc on parar, descansar, jugar, descarregar i agafar forces per continuar. La Llum i en Biel hi van muntar el seu particular restaurant, i van cuinar força estona.

Vam veure alguns interiors, també. Aquesta foto la va fer la Llum, hi havia aigua i reprimia les ganes de posar-hi la mà... potser per això la foto li va quedar moguda.

I quan enfilàvem el camí cap a casa, una última parada per fer una foto a la Cocollona que van pintar durant l'anterior edició del Milestone Project i que ens recorda que aquest esdeveniment que omple la ciutat d'art i cultura (de nou) s'acosta.

Va ser divertit arribar a casa i buidar la càmera. Veure les fotos, escollir, comentar, parlar i recordar. A ells els va ajudar a recordar l'exposició, el que van veure i sentir. És una experiència que tornarem a repetir.

Maig del 2013. Cinc anys i mig.