de l'aigua (en el pinzell de Sorolla)

Some feelings, they can travel too
Oh there it is again, sitting on my chest
Makes it hard to catch my breath
I scramble for the light of change

Wish That You Were Here. Florence + The Machine

Per a la meva Soraya, que coneix i estima Sorolla.

Dir que som els primers en enamorar-nos de l'aigua seria mentir.
Seria com pretendre que som els primers
en passejar els ulls llaminers per la superfície farinosa de la lluna,
en tancar els ulls després d'ensopegar-nos amb aquell glop d'aire salat de vida que ens escup el mar a la cara,
en dibuixar constel·lacions unint imaginàriament pigues amb petons, o pedres amb pals.

L'aigua ha sigut observada i estimada
per tantes mans i tantes mirades,
per ulls oberts com dues preguntes negres i rodones,
per tantes vides, en tants moments,
que es podria dir que parla tantes llengües com persones hi ha al món.

A Sorolla li parlava cada dia,
en el llenguatge de la llum,
del color i del moviment
que bressola la vida en si mateixa
en un anar i venir delicat i incansable.

Sorolla la va estimar.
I la va pintar.
Un dia rere l'altre.
Fins a l'eternitat.
Perquè l'aigua de Sorolla esdevingué eterna
en les seves onades infatigables,
en la seva escuma de merenga,
i en les ales que se't enganxen a la mirada.

I nosaltres el vam emular.

Vam pintar l'aigua.

Amb la consistència de la mel.

Amb pinzellades com moments.

Amb els somnis desperts.

Agost del 2016. Vuit anys i tres quarts.

els llenguatges de l'aigua.

Vull agraïr al Museu Sorolla que m'hagin permès fer ús de les imatges dels quadres.

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'agradarà...

.

La paret que somiava ser mar.

Aigua pentintant el reflex d'un arbre.