#estemderetiro


Després de cinc anys d'activitat ininterrompuda hem fet una petita parada per a omplir els nostres pulmons d'aire fresc i net.
Aviat tornarem a donar guerra, no patiu. Mentrestant, podeu seguir-nos a les xarxes on (de tant en tant) ens deixem caure.

dimarts, 23 de juliol del 2013

Sigues generós i *viu intensament.



Quan penjo un *viu intensament només hi penjo la imatge, perquè el maridatge entre la imatge i el text que l'acompanya parla per si sol. I poques vegades explico coses de la meva vida personal, però avui faré una excepció, perquè l'ocasió s'ho val, perquè m'ha tocat la fibra, i perquè en tinc ganes.


Recordo acompanyar els meus pares quan anaven a donar sang quan era nena, ho recordo com a quelcom natural i bonic. La primera vegada que vaig donar sang devia tenir uns vint anys, i em feien pànic les agulles. Jo "només" acompanyava a una amiga, donant habitual. Però un cop allà vaig saber que la meva sang era molt preuada perquè era poc habitual, i vaig donar-ne. Aquella primera vegada vaig perdre la por a les agulles. Després d'aquella vegada, en van venir unes poques més. Després l'embaràs i l'arribada de dos bebès. Tot es va tornar més complicat, començant per la logística de la llar. De tant en tant hi pensava, però mai trobava el moment per acostar-m'hi.

Aviat farà tres anys vaig viure una experiència que em va canviar la vida. Em van extirpar les amígdales, una intervenció que es considera senzilla i que poques vegades presenta complicacions. Però  es va complicar, vaig patir una hemorràgia, vaig necessitar una segona operació, i vaig necessitar sang. Recordo com n'estava d'espantada, i recordo despertar-me amb la pulsereta al canell. Banc de Sang. En recordar-ho encara m'emociono. La sang d'una altra persona corre per les meves venes. M'alimenta i batega amb força dins el meu cor quan m'emociono. Com ara. Només puc dir que sento gratitud, un sentiment immens i inabastable.

Aquell moment va marcar un punt d'inflexió. Vaig prendre algunes decisions importants per a mi, entre elles cuidar molt més la meva alimentació, abraçar el vegetarianisme... i just un any després d'aquell "toc d'atenció" vaig decidir crear aquest bloc, obrir un camí per compartir tot el que tinc per explicar a tot aquell qui em vulgui llegir.

Després de l'operació vaig necessitar prendre ferro durant més d'un any, m'havia fos les reserves i no m'atrevia a donar (segurament tampoc hauria pogut), tinc tendència a tenir anèmia, així que no em vaig acostar al banc de sang. Després, el de sempre... la inèrcia, la rutina, el dia a dia... Fins que l'altre dia em va arribar a través de la xarxa la notícia que faltava sang. Faltava 0-. La meva. I mentre dinàvem vaig explicar als meus fills aquesta petita història i a la tarda em van acompanyar a l'hospital a donar sang.

Així que des d'aquest petit espai que pretén ser un espai per a compartir, us animem a compartir allò que tots tenim. Un gest que representa molt poc per als qui el fem, però que és vital.

8 comentaris:

  1. Jo també sóc donant. I també em fan por les agulles :) Sempre miro cap a un altre costat quan em punxen, però allà estic.
    Només no hi he anat quan he estat embarassada, però quan veig "el bus" m'hi acosto.
    I he necessitat dues transfusions, una al cap de poc de néixer i l'altra amb el primer part, que es va complicar una vegada ja estava a l'habitació amb la nena...
    És d'aquelles coses que no em plantejo perquè ho faig. Ho veig tan "normal" que hauria de ser habitual...

    Molt maco l'escrit!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, hauria de ser l'habitual però moltes vegades la pròpia inèrcia (aquella que t'empeny a posposar-ho tot) i la rutina no acompanyen la voluntat... jo també miro cap a un altre costat, però de debò, Roser, si vaig "sobreviure" a l'embaràs, això no és res!
      Un petó gegant!

      Elimina
  2. Jo no pus ser donant per una medicació que m'he de prendre , la qual cosa em sap greu. Els meus pares van haver de rebre sang diverses vegades, a causa d'operacions quirúrgiques i és quelcom que em fa sentir molt agraïda. També recordo, de petita, anant a acompanyar ma mare a donar-ne i em passa com a tu, és un record molt especial, molt maco.

    Gràcies per recordar-nos l'importància que té aquest gest!

    una abraçada guapa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cada cas és un món, i hi ha persones que no podeu donar... per això és encara més important que les persones que sí ho podem fer en siguem conscients i siguem valents.
      Un petó gegant!

      Elimina
  3. Enhorabona per recordar-nos la importància d'aquest gest!!!
    Jo tinc un problema no filiat que em provoca hemorràgies: en treure'm les amígdales, com a tu, en el part, en les higienes dentals... sempre he de portar coagulants a la bossa per si de cas.
    És precisament aquest problema el que no em permet ser donant. Em sap molt de greu!
    Espero que aquells que si poden siguin solidaris.
    Una forta abraçada
    Carme

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, és justament per això que és important que tothom faci el que està al seu abast. Per això m'he decidit a explicar una de tantes històries. Poc més puc fer que donar i animar la gent a donar.
      Un petó gegant.

      Elimina
  4. Gràcies per aquest trosset de vida íntima que ens regales amb el teu escrit... i per la sang que dones... i pels moments de felicitat que ens ofereixes amb les activitats que proposes al blog... Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a vosaltres per dedicar-me el vostre temps. L'escrit i la sang són només el gest, el que és important és que la gent prengui consciència. I quan a les propostes... això és d'anada i de tornada!

      Elimina

Digues la teva!