Sigues generós i *viu intensament.

Quan penjo un *viu intensament només hi penjo la imatge, perquè el maridatge entre la imatge i el text que l'acompanya parla per si sol. I poques vegades explico coses de la meva vida personal, però avui faré una excepció, perquè l'ocasió s'ho val, perquè m'ha tocat la fibra, i perquè en tinc ganes.


Recordo acompanyar els meus pares quan anaven a donar sang quan era nena, ho recordo com a quelcom natural i bonic. La primera vegada que vaig donar sang devia tenir uns vint anys, i em feien pànic les agulles. Jo "només" acompanyava a una amiga, donant habitual. Però un cop allà vaig saber que la meva sang era molt preuada perquè era poc habitual, i vaig donar-ne. Aquella primera vegada vaig perdre la por a les agulles. Després d'aquella vegada, en van venir unes poques més. Després l'embaràs i l'arribada de dos bebès. Tot es va tornar més complicat, començant per la logística de la llar. De tant en tant hi pensava, però mai trobava el moment per acostar-m'hi.

Aviat farà tres anys vaig viure una experiència que em va canviar la vida. Em van extirpar les amígdales, una intervenció que es considera senzilla i que poques vegades presenta complicacions. Però  es va complicar, vaig patir una hemorràgia, vaig necessitar una segona operació, i vaig necessitar sang. Recordo com n'estava d'espantada, i recordo despertar-me amb la pulsereta al canell. Banc de Sang. En recordar-ho encara m'emociono. La sang d'una altra persona corre per les meves venes. M'alimenta i batega amb força dins el meu cor quan m'emociono. Com ara. Només puc dir que sento gratitud, un sentiment immens i inabastable.

Aquell moment va marcar un punt d'inflexió. Vaig prendre algunes decisions importants per a mi, entre elles cuidar molt més la meva alimentació, abraçar el vegetarianisme... i just un any després d'aquell "toc d'atenció" vaig decidir crear aquest bloc, obrir un camí per compartir tot el que tinc per explicar a tot aquell qui em vulgui llegir.

Després de l'operació vaig necessitar prendre ferro durant més d'un any, m'havia fos les reserves i no m'atrevia a donar (segurament tampoc hauria pogut), tinc tendència a tenir anèmia, així que no em vaig acostar al banc de sang. Després, el de sempre... la inèrcia, la rutina, el dia a dia... Fins que l'altre dia em va arribar a través de la xarxa la notícia que faltava sang. Faltava 0-. La meva. I mentre dinàvem vaig explicar als meus fills aquesta petita història i a la tarda em van acompanyar a l'hospital a donar sang.

Així que des d'aquest petit espai que pretén ser un espai per a compartir, us animem a compartir allò que tots tenim. Un gest que representa molt poc per als qui el fem, però que és vital.