Pintant amb fulles de pi.

Després del gran èxit que van tenir les nostres branquetes de pi amb la plastilina, vaig pensar que no mereixien ser flor d'un dia, així que vaig pensar que podia resultar interessant presentar-les als nens d'una manera totalment diferent. I això vaig fer. Estic convençuda (cada vegada més) que el secret per a fer les coses del dret és afinar la mirada. Observar a les persones i saber què demanen, què necessiten. I el mateix criteri es pot aplicar als objectes. I això vaig fer amb les branques. Ben mirades, són pinzells. Pinzells naturals.

 

Curiosament, ells que sempre decideixen pintar sobre blanc, en aquesta ocasió van decidir dibuixar sobre el full mentre jo preparava la pintura i els "pinzells".

 

Presentació.

 

La Llum pretén acolorir el somriure de la seva nova amiga.

 

En Biel pinta l'ànec.

 

Pintar no resulta una tasca fàcil, aquest pinzell no és una eina precisa.

 

"Mira, mama: són flames."

 

El traç és imprecís. I precíós.

 

Al cap d'una estona em van demanar pinzells "de debò". Requerien un traç més precis.

 

En algun moment, en Biel va prendre la determinació de regalar-se al plaer de la pintura, oblidant el seu primer impuls d'acolorir les formes dibuixades.

 

Estadi intermig.

 

Pintava donant petits cops amb suavitat.

 

Un cor de foc.

 Una noia de pintura, feliç en el seu món de colors.

 Però fins i tot les noies de pintura necessiten amigues en qui confiar. Sobretot si porten una bonica faldilla de volants.

La natura entra a casa, ens embolcalla i ens regala una vegada més una experiència única i inigualable. Saber veure més enllà, saber cedir a l'impuls, saber escoltar el que les noies de pintura necessiten. I actuar en conseqüència.

Desembre del 2012. Cinc anys.