La imaginació obre de vegades
unes ales grans com el cel
en una presó gran com la mà.
Alfred de Musset
unes ales grans com el cel
en una presó gran com la mà.
Alfred de Musset
Per aquest motiu, quan anem a menjar fora (cosa que d'altra banda tampoc passa gaire sovint) no els deixo entretenir-se amb el mòbil a taula mentre esperem. Seria el més fàcil, cert, però no vull que quedin anestesiats i anul·lats, vull que aprenguin a ser i a estar també a taula. Sincerament, em poso nerviosa quan sento gent que afalaga el "bon comportament" dels nens a taula... "bon comportament" que es redueix a deixar passar el temps darrera d'una pantalla, i no molestar, ni cridar, ni existir...
Aquest estiu vam estar uns dies a Itàlia, així que vam fer un petit intensiu en menjar fora (i deliciós, tot sigui dit). En una de les ocasions ens vam colar a la millor pizzeria de Reggio Emilia, i ens vam haver d'esperar una estoneta, així que en previsió de fer més amena l'espera (era força tard, estàvem tots molt cansats i encara ens esperava la visita nocturna a una Sala d'exposicions, com us explico en aquesta entrada) vaig rescatar un xic de washi-tape que duia dins la bossa i vaig llançar un repte: - A veure qui pot fer un retrat a la seva pròpia ma amb una mica de cel·lo maco (que és com li diuen ells)?
Així vam estar omplint els minuts que van separar la nostra entrada en aquell meravellós temple de la pizza fins que les nostres pizzes fumejants van venir a trobar-nos... i sí, crec que són les millors pizzes que hem menjat en la nostra vida (i, creieu-me, que n'hem menjat moltes!).
Així, amb aquest petit exercici de fantasia aplicada sobre la nostra pròpia pell vam estar fent i desfent, pensant i refent. En un primer moment, els dissenys eren molt bàsics esquemàtics, però a mesura que s'anaven engrescant amb la proposta els dissenys s'anaven tornant més complexes. I el moment més interessant va ser quan es va acabar la cinta adhesiva i vam haver de començar a estripar i a tallar els trossos de cinta per a fer créixer el nostre petit projecte.
Agost del 2015. Set anys i tres quarts.
Si t'ha agradat aquesta entrada, no dubtis a investigar...
Les propostes de butxaca van molt i molt bé per a fer més fàcils les esperes, ho tenim claríssim! Gràcies per voler continuar compartint sèrie amb nosaltres.
ResponEliminaM'encanta la idea de fer una cara postissa a la mà i tapar l'autèntica! És tot un "meta retrat" jejeje, "rizar el rizo"... Petons
Seeeeeh! Totalment! Qui vol maquillatge, tenint washi tape? XD
EliminaLes propostes de butxaca són una manera fantàstica i meravellosa de viure creativament quan les quatre acollidores parets de casa nostra no ens acullen, i com diuen els nens, compartir és estimar! Gràcies a tu per proposar-les i per deixar-nos jugar una mica amb el tema!
Petonarros de washi tape!
Moooolt xulo Àngela! M'estreno comentant tot i que com saps fa temps que et llegeixo (pels que no ho sabeu vaig tenir el gust de conèixer l'Àngela interpretant-la en un congrés d'infància de fa un parell d'anys en una ponència magistral); és un propòsit d'any nou que no pot esperar l'any nou ;-) Jo també em resisteixo a les pantalles a les estones d'espera (per cert, va anar bé a RE?) perquè hi ha un milió i mig de coses millors per a fer, però una mica d'inspiració sempre va bé! Aprofito per desitjar-vos a tots una deliciosa entrada d'any nou!
ResponEliminaHola, Alba!
EliminaQuina il·lusió saber de tu!
RE és una meravella, una delícia i vam tenir uns acompanyants de luxe, sense ells no hauria sigut el mateix... se'ns va fer curt, però això només és una excusa per a tornar-hi!
M'alegra saber que passeu per aquí, i que les nostres propostes us inspiren i conviden a fer, és un veritable plaer saber-ho, és la més gran de les finalitats d'aquest blog.
Crec que tot té el seu moment, i les pantalles estan molt bé, però d'una manera diferent... no cal anular la criatura!
Molts petons i desitjo que aquest 2016 que fa poquet que hem estrenat sigui amable i generós amb vosaltres! :-***