Ampolles marbrejades.

Que vinguin a menjar família o amics a casa és freqüent. 

Que durant l'àpat compartim rialles i prenem alguna copeta de vi, també. 

A vegades, l'experiència és tan divertida, intensa i meravellosa que tens ganes de guardar un petit record d'aquell dia, d'aquell moment. 

Què millor que convertir l'ampolla de vidre en un objecte preciós que engalani l'estança i ens recordi els bons moments compartits al seu voltant... 

El procediment és senzill, i només necessitarem una safata, una ampolla, aigua i esmalt d'ungles. 

A la safata hi aboquem aigua i sobre l'aigua hi posem esmalt d'ungles.

Combinem els colors, creuant-los entre ells de manera que apareguin motius diferents. Ens podem ajudar d'un escuradents per a fer-ho. 

Després es posa l'ampolla sobre la capa d'esmalt i es fa rodolar, de manera que reculli la pintura.

Es deixa secar, et voilà!

Un record d'un àpat que ens acompanya, com un secret.

Una ampolla, vestida de colors i rialles.

Aquesta vegada el missatge no és dins... és fora.

Agost del 2015. Set anys.

Si t'ha agradat aquesta entrada, no et pots perdre...

Paper marbrejat amb escuma d'afaitar i colorant alimentari.

Paper marbrejat amb llet, colorant i sabó.

Kintsugi d'estar per casa.

Febrer.

El febrer de la Llum i en Biel vesteix robots i ratetes que escombren l'escaleta.

El meu febrer és per la mimosa.

Un dia, quan estàvem al peu de la paret i el cel era d'aquell blau de nit que encara no esborra les coses, van encendre els fanals i vaig veure que l'arbre que teníem al damunt era una mimosa. Començava a florir i tot el temps de la florida va ser molt bonica: era una mimosa de les bones, de les de poca fulla de color de cendra i molta boleta petita, i cada branca semblava un núvol groc. Perquè hi ha les que ténen la fulla dura i la flor llarga com un cuc, i més fulla que flor. Amb la claror del fanal les branques de la mimosa va semblar que sortissin d'un cel...

Mercè Rodoreda. Aquella paret, aquella mimosa.

Febrer del 2016. Vuit anys.

Si t'ha agradat aquesta entrada, no pots deixar de visitar...

Gener

Calendari 2016 personalitzable

Creant amb mimosa.

Kintsugi d'estar per casa.

Cada objecte té una història.

Feta de bocins de temps, d'històries i moments.

Els objectes envelleixen amb nosaltres.

Cauen, rodolen, es trenquen.

Es trenquen.

I els llencem.

La seva vida útil finalitza en pedaços.

El kintsugi és un art japonès. La traducció literal del seu nom seria "fusteria d'or".

Es tracta de reparar els objectes trencats amb una barreja de resina i pols d'or, posant de relleu les juntes, fent-les visibles, donant-los visibilitat i importància.

Celebrant la seva fragilitat i convertint-la en centre de la seva bellesa.

Evidenciant els punts per on es va trencar en comptes de pretendre amagar-los.

Una esquerda, una cicatriu.

L'art del kintsugi considera que els objectes reparats són més bells que els que no s'han trencat mai.

De fet, qui és que no s'ha trencat mai i ha hagut d'apedaçar-se un xic?

La nostra versió d'estar per casa és simple.

Vam prendre una peça de porcellana trencada, un petit plat.

Vam fer proves, no ens va sortir bé a la primera.

Finalment, un dels experiments va funcionar.

En un dels pedaços a enganxar hi vam posar Super Glue, a l'altre esmalt d'ungles daurat.

Ho vam deixar assecar 24 hores i vaig retirar el sobrant gratant amb un cúter de precisió i un xic d'acetona

Ara tenim un recordatori visible de que tot es pot trencar, però també de que tot es pot arreglar i esdevenir així més valuós.

Celebrant la fragilitat, el dubte, l'error.

Celebrant la paciència, la calma, la resiliència.

Celebrant la fortalesa, el moment i el lloc exactes.

Celebrant la capacitat de renéixer de les pròpies cendres.

Setembre del 2015. 

Si t'ha agradat aquesta entrada potser t'agradarà...

La cicatriu.

Nusos. 

Postals (des)codificades.

Aquest any s'acaba i arriba carregat
d'aquells dies de recolliment, de família, d'amics,
d'aquells àpats regats d'amor, d'humor i de vi,
d'aquelles hores fugaces on les presències i les absències pesen més.

Aquest any s'acaba i el proper gairebé el podem acaronar.

I se'ns insinua
com un secret,
com un misteri,
com una possibilitat.

Aquest any s'acaba i el proper arriba
ple,
sencer
i sense domesticar.

Traginant una bossa que desconeixem i que mica en mica anirem desgranant.

Aquest any que es presenta com una garbuix,
desmesurat,
codificat,
xifrat.

Observem un embolic de traços.
Amb temps, paciència i les eines adequades
potser aprendrem a desxifrar-lo
potser aprendrem a estimar-lo.

En un intent de
fer visible
la possibilitat,
de fer present
la dualitat.

Hores i més proves més tard

per part de petits i gran

(mama, és la tercera prova, i abans he fet una mitja prova...

i què li he de dir jo, si porto tres dies fent proves!)

hem enllestit les postals.

Si us animeu a fer-ne tingueu present que

el color del traç ha de ser suau i de color més clar que el paper de cel·lofana.

Nosaltres hem fet els textos jugant amb blau i rosa,

i hem plastificat pedaços de paper de cel·lofana per a fer uns petits visors.

Que a vegades no entenguis les coses no significa que no tinguin sentit.

I recordeu que el color del vi cristall és el que determina si el got és mig ple o mig buit.

Desembre del 2015. Vuit anys.

Si t'ha agradat aquesta entrada, t'agradarà...

· ales · diy per a volar alt

Paper marbrejat amb llet, colorant i sabó (amb reserves)

El mapa del tresor