#estemderetiro


Després de cinc anys d'activitat ininterrompuda hem fet una petita parada per a omplir els nostres pulmons d'aire fresc i net.
Aviat tornarem a donar guerra, no patiu. Mentrestant, podeu seguir-nos a les xarxes on (de tant en tant) ens deixem caure.

dijous, 29 de desembre del 2016

Cap d'any sonor.

No vuela quien tiene alas
Sino quien tiene un cielo

Elvira Sastre


2016

Una radial.
El meu melic.
El teu melic.
Un grapat de forats a les entranyes
com perdigons,
funcionant com un sol buit.

Un parell d’ales arrancades
i en el seu lloc
dos abismes profunds 
clavant-se fins al moll de l’os
com dues portes obertes,
impúdiques i grotesques.

Agafar la por i tallar-la fineta.
I, llesca a llesca, devorar-la sencera.
Passant-la amb paciència per cada dent.
Gaudint-la i patint-la.
Ennuegant-me però sense parar d’empassar.

Armar-me de valor.
En un gest de confiança cega
o d’estupidesa suprema
saltar al buit.
Confiant només en les mans alienes que em subjecten
(que les meves han de servir per parar el cop
quan les dels altres em fallin).

Estavellant-me contra el terra
o contra la teva pell
que ara per ara és el mateix.

Caminar sense defallir.
Encara que em tremolin les cames i els genolls
amb la certesa que 
només es neix un cop
no viuré més vida que aquesta
i vull fer-ho a mans plenes.

Enterrar el 2016
Amb tots els honors
Amb tots els dolors
Amb tots els horrors

Enterrar el 2016 
Fent molt de soroll

I donar la benvinguda al 2017
Amb un somriure que digui
- Hola, cabró. 
Aquí em tens.
Puc fer el que vulgui amb tu. 

*  *  *

Celebrar la fi d’un any i l’inici d’un altre té un punt naïf.
Ens fem propòsits, preguntes i 
(com que ens espanten) 
les amaguem sota la música i les reguem bé d’alcohol.

Ens sentim poderosos i vulnerables a la vegada.
Ens adonem que estem sols enmig del silenci del cosmos.

Per a trencar aquest silenci, 
res millor que el dringueig dels cascavells.

Escultures, corones, collars o braçalets.
Que el so trenqui el silenci i esdevingui companyia.

Així neix la nostra proposta per a enterrar el 2016 i estrenar el 2017.












Per a rebre’l i celebrar-lo
Sonorament
Amb tots els honors
Amb tots els dolors

Amb tots els horrors.

Desembre del 2016.

Si t'ha agradat aquesta entrada potser t'agradarà...



dissabte, 19 de novembre del 2016

standby (me)

Tendrá que haber un camino,
habrá un camino
que me lleve,
que me lleve donde pueda estar.



Sempre hi ha un després. 


Un netejar el que s'ha embrutat. 


Un recollir el que s'ha trencat. 


Un escombrar les runes. 


És necessari per poder recomençar. 


Donar-nos fins a la sacietat. 


Buidar-nos del tot. 


I, després, rentar-nos les mans, amb les mànigues ben arromangades. 


Oblidant les ganes de trencar-ho tot per no haver de netejar-ho, per poder emmirallar-nos i aguantar-nos la mirada amb les mans distretes subjectant els cabells a l'alçada de la nuca. 


I agafar aire nou. 


Per mastegar-lo i escopir-lo amb regust a magrana, a caqui, o a llorer. 


I escopir de ple en la pena, sense importar si es pròpia o aliena. 


I només després, dormir. 


Per recomençar. 


Estem en standby. 


Però seguim vius i respirant. 


And it feels so good.


Novembre del 2016. 
Carregant piles.


dimarts, 15 de novembre del 2016

nou

La vida es domingo,
canción sin fin,
noche de estrellas,
y un rato en el jardín.
Dije para mí.
Allí.
Y eso fue la bienvenida.





El número nou. Precedint la desena. Espiant-la i anticipant-la.
El nou com a novetat, com a possibilitat i com a incertesa.
L'hora d'entrar a l'escola. Amb petons a les portes i els cabells recollits.
La taula del nou, amb tots els seus trucs, peculiaritats i curiositats.
Una quantitat concreta, mesurada en volum, encabida al palmell de la mà.
La nou del coll, prominent i sensual.
El nou cargolant-se sobre si mateix com les branques d'un arbre inquiet.
El fruit de la noguera, replegant-se com un cervellet.
L'olor d'un llibre acabat d'obrir i ensumat amb els ulls clucs.

Són només nou possibilitats del nou.
I, entremig, tot el que cap entre totes i cada una d'elles.
De bo i de dolent.
D'alegre i de trist.
De nu i de vestit.
De ple i de buit.
De possible i d'impossible.
De camins i d'abismes.
De riures i plors.
De vell i de nou.
El nou com un any de canvis, de novetats i possibilitats.
On viureu moments per cridar, per riure, per plorar i per esperar.

Però sobretot el nou,
com un diumenge etern, d'estrelles i jardins.
Y eso fue la bienvenida.
Pel regal que em vau fer fa nou anys convertint-me en mare.


15 de Novembre del 2016. 

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'agradarà...




dissabte, 15 d’octubre del 2016

Domar l'aigua.

You have to catch the waves
And move in ways
That make you
'Cause you are
The greatest project
Heal the scars
Forget the subject
Ring your eye
And feel the blood
Rushing



Nen coneix aigua,
la mira,
l'observa,
i com que el que veu li agrada,
dansa amb ella.

Estudiar-ne el moviment
per a convertir-lo en un diàleg
encadenant-lo amb el següent
acollint
la sincronia,
el moment,
l'alè
i l'acció.

Un patró que es repeteix,
com un bucle etern
on l'aigua lleugera,
s'enfila de puntetes fins dalt de tot
només per a deixar-se caure en picat 
confiada,
decidida,
inconscient
en un acte de valentia
o d'estupidesa infinita.

I el cos guiat pel moviment de les mans
donant-li forma
de fulla, de gla o de llavor,
recollint-la de terra
per llençar-la enlaire de nou
amb força
i observar l'espectacle de la davallada
acostant la mirada a l'alçada de la cresta
esperant l'impacte.















I després,
el mar
vestit d'onades
deixant-se domar
per la lliçó observada
en unes mans entrenades
una tèbia nit italiana d'estiu.







Amb aquesta entrada
que relata el moment en que el nostre projecte sobre els llenguatges de l'aigua va néixer
una nit d'estiu qualsevol
posem fi a aquest projecte.
Deixem moltes coses per explicar,
però la urgència d'un nou projecte ens mena a desconnectar un xic,
a buidar els pulmons d'aigua, 
a omplir-los d'aire,
a carregar-nos i així retornar vius, líquids i sencers.

Agost del 2015. Set anys i mig.
els llenguatges de l'aigua

Si t'ha agradat aquesta entrada, t'agradarà...


dissabte, 8 d’octubre del 2016

Un paraigua d'aigua.


Com una espècie de redudància física i tangible.
Un paraigua fet d'aigua.
Com una cullerada de mel empalagosa regalimant-te coll avall i saturant-te els sentits.
Com la suor traduïda en picor a les teves cames amagades sota unes malles de llana.
Com la sort d'ennuegar-se amb la truita de patates, tan toveta i deliciosa.
Com unes estranyes ulleres de sol projectant glops ferotges de llum a tot el voltant.

L'aigua parlant en el llenguatge de la forma i la quotidianitat.
Un element concret, comú, conegut i accessible.
Com una cara familiar, amable i amiga.
La possibilitat apareix com una casualitat.
Convertint l'aigua en un hemisferi.
Tangible.
Present.
Possible.
Casual.
Corbat.
Enmig del joc apareix la casualitat.
La casualitat i la ciència sovint fan bones migues.
El millor, quan això passa, és ser-hi.
Estar present i jugar.
Allargar un dit.
O dos dits.
Tocar.
Remenar.
Meravellar-se.
I deixar-se portar.
Per la màgia del moment.















Un paraigua d'aigua.
El món ordenant-se conforme a uns principis físics concrets.
El millor de tot és que a la ciència no li importen les teves creences.
Avança, implacable, amb les seves lleis i els seus principis.
Si vols, pots intentar comprendre-les.
Teories, hipòtesis, deduccions i la dansa del pensament.
Perquè la ciència és la poesia de la realitat.

Agost del 2015. Set anys i mig.
els llenguatges de l'aigua

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'agradarà...

L'aigua dansarina

Inversió per refracció

Flotació rudimentària

Clips dins el got