Tendrá que haber un camino,
habrá un camino
que me lleve,
que me lleve donde pueda estar.
Sempre hi ha un després.
Un netejar el que s'ha embrutat.
Un recollir el que s'ha trencat.
Un escombrar les runes.
És necessari per poder recomençar.
Donar-nos fins a la sacietat.
Buidar-nos del tot.
I, després, rentar-nos les mans, amb les mànigues ben arromangades.
Oblidant les ganes de trencar-ho tot per no haver de netejar-ho, per poder emmirallar-nos i aguantar-nos la mirada amb les mans distretes subjectant els cabells a l'alçada de la nuca.
I agafar aire nou.
Per mastegar-lo i escopir-lo amb regust a magrana, a caqui, o a llorer.
I escopir de ple en la pena, sense importar si es pròpia o aliena.
I només després, dormir.
Per recomençar.
Estem en standby.
Però seguim vius i respirant.
And it feels so good.
Novembre del 2016.
Carregant piles.
M'agraden les teves paraules, sovint comparteixo sentiments semblants i llegir-te és com llegir-me a mi mateixa. A carregar piles!
ResponElimina