Jugar a ritme de pluja.

Entomarem la dutxa

de totes les canals

i ens inventarem barques

a tots els xorregalls.

Maria-Mercè Marçal, Cançó de pluja.

En aquest enllaç la podeu escoltar 

musicada i cantada deliciosament per Túrnez i Sesé 

L'última tarda del mes de juliol. 

Un juliol dens, intens, 

a voltes inesgotable, 

a voltes inexorable.

Carregat de jocs i gelats.

De cames morenes.

De tupès i cançons. 

D'amics i emocions.

Cal tancar-lo sense deixar enrere

tot el que hem viscut i après.

Celebrem-lo en la seva última tarda.

Amb amics i gelats. 

Amb un cel enteranyinat.

Amb una temperatura amable.

Amb un joc sense hores ni temps.

Amb un aiguat baixat del cel

com un caramel d'aigua.

No fa fred.

Tenim tarda i hores elàstiques.

Tenim els pulmons plens de geosmina i petricor.

Tenim les flors de la calamarsa esperant a ser recollides.

Tenim pressa per viure el temps de la infància.

Que la infància acaba el dia que en veure una bassa

en comptes d'una possibilitat hi veus un entrebanc.

De l'aigua desbocada i salvatge en una tarda d'estiu.

De l'aigua fent veure que es deixa domesticar en una plaça concreta.

De l'aigua jugant a fet i amagar amb uns infants curiosos.

De gota en gota.

De raig en raig.

De bassa en bassa.

Per canaleres i caminets imaginats.

D'uns infants jugant a ritme de pluja. 

Amb la samarreta amarada i la pell regalimant.

Juliol de 2016. Vuit anys i mig.

Els llenguatges de l'aigua.

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'agradarà...

Beure's la pluja (i altres delícies pluvials).

Ciència en una bassa.

Beure's la pluja (i altres delícies pluvials).

Y si llueve saldremos a la lluvia, a vaciar el semillero de sonrisas y esperar cosechas… 

Manolo García. Saldremos a la lluvia.

Plou.
El nas enganxat al vidre de la finestra.
La finestra com a possibilitat i com a barrera.
Els ulls ressegueixen amb una barreja de mandra i fascinació les gotes que regalimen fent curses als vidres.
Les gotes viatgen i tracen camins capritxosos, atzarosos, deliciosos.
Camins efímers i volàtils.
La mirada reposa sobre les gotes i el desig de veure, de viure, de beure's la pluja desperta.
Obrir la finestra.
Tancar els ulls.
Olorar.
Els pulmons plens d'aire perfumat.
L'olor a terra mullada i a pluja a s'anomena petricor.
Els pulmons plens de petricor.
Estirar el braç, la mà.
Recollir l'aigua amb la mà fent cassoleta.
I beure-se-la.
Calçar-se les botes, vestir l'impermeable.
Agafar el paraigües.
Sortir.
Sortir a la pluja.
A trobar l'aigua que es mou en un cercle infinit.
A tocar l'aigua.
A mirar els caminets que traça l'atzar.
A saltar a les basses.

Mirar.
Olorar.
Escoltar.
Tocar.
Tastar.
Beure's la pluja.
Viure la pluja.
Amb tot el cos.
Amb els sentits desperts.

Els llenguatges de l'aigua.
Setembre del 2015. Set anys, gairebé vuit.

Si t'ha agradat aquesta entrada, t'agradarà...

Ciència en una bassa

Pintant basses (o la bellesa de l'art efímer)

Pintant a la pluja (amb retoladors)

Land Art aromàtic (jugant en una bassa)

Com perfumar un paraigua.

El tacte del graffiti.

Anem sempre amunt i avall. Amb pressa, de pressa, a fer això, a fer allò, ràpid... no hi ha temps per a aturar-se a mirar, a escoltar, a tocar... Tocar. Tocar aquell acte íntim i proper. Toquem allò que ens agrada, que tenim a l'abast, que ens atrau. Toquem i percebem una textura, una temperatura, una firmesa concretes. Toquem malgrat que la norma és no tocar. No molestis, no parlis, no toquis, NO TOQUIS!

D'entre totes les coses que està prohibit tocar, una. D'entre totes les coses que està prohibit tocar, l'art. L'art no es toca. No es pot tocar. Es trenca, es malmet, es gasta.

L'art urbà ens ofereix la possibilitat de trencar aquesta norma, portser perquè l'art urbà en si mateix trenca totes les normes. Tocar. Perquè tenim dits, tenim mans, tenim pell... i volem tocar. Però sobretot perquè podem tocar.

A través del tacte podem establir un diàleg amb l'art. Si podem resseguir els traços, podem traçar les formes i podem palpar els colors; podrem vincular-nos a una peça, podrem reproduïr els gestos que l'artista ha utilitzat. Potser justament d'aquesta manera, un graffiti esdevé una provocació: no a nivell social, sinó a nivell íntim i personal. No tan sols ens explica una història, podem recrear el seu procés de creació.

Acostar-se a escoltar la peça, amb els ulls oberts, amb els ulls tancats, tocar-la, resseguir-ne els traços, tocar els colors, el tacte de la paret sota el gruix de pintura, el tacte de la pintura, observar la gradació de color, observar com la temperatura de la peça varia entre el dia i la nit (o entre l'exposició al sol a l'ombra), aixecar la vista enlaire per a abastar-ho tot, passejar els dits, estirar-se per a tocar la part alta, saltar per a arribar més amunt, acaronar el text, allunyar-se per a observar... Tocar i sentir l'art. El tacte de l'art. Sentir i escoltar la seva poètica, el seu batec. El batec del graffiti. El tacte del graffiti.

Juliol del 2011, quatre anys; Desembre  del 2014 i Març del 2015, set anys.

Si t'ha agradat aquesta entrada no et pots perdre...

Descalços en l'art, el cos, el moviment. 

Dansant el contorn de la ciutat · entre llums de colors ·