Un paraigua d'aigua.

Com una espècie de redudància física i tangible.
Un paraigua fet d'aigua.
Com una cullerada de mel empalagosa regalimant-te coll avall i saturant-te els sentits.
Com la suor traduïda en picor a les teves cames amagades sota unes malles de llana.
Com la sort d'ennuegar-se amb la truita de patates, tan toveta i deliciosa.
Com unes estranyes ulleres de sol projectant glops ferotges de llum a tot el voltant.

L'aigua parlant en el llenguatge de la forma i la quotidianitat.
Un element concret, comú, conegut i accessible.
Com una cara familiar, amable i amiga.
La possibilitat apareix com una casualitat.
Convertint l'aigua en un hemisferi.
Tangible.
Present.
Possible.
Casual.
Corbat.
Enmig del joc apareix la casualitat.
La casualitat i la ciència sovint fan bones migues.
El millor, quan això passa, és ser-hi.
Estar present i jugar.
Allargar un dit.
O dos dits.
Tocar.
Remenar.
Meravellar-se.
I deixar-se portar.
Per la màgia del moment.

Un paraigua d'aigua.
El món ordenant-se conforme a uns principis físics concrets.
El millor de tot és que a la ciència no li importen les teves creences.
Avança, implacable, amb les seves lleis i els seus principis.
Si vols, pots intentar comprendre-les.
Teories, hipòtesis, deduccions i la dansa del pensament.
Perquè la ciència és la poesia de la realitat.

Agost del 2015. Set anys i mig.

els llenguatges de l'aigua

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'agradarà...

L'aigua dansarina

Inversió per refracció

Flotació rudimentària

Clips dins el got

L'aigua dansarina.

A tothom li agrada ballar.
Qui més, qui menys, es mou amb certa gràcia.
Fins i tot hi ha qui balla sol.
Fins i tot hi ha qui balla d'amagat.
Fins i tot hi ha qui s'atreveix a ballar en parella.
Fins i tot hi ha qui juga a combinar i coordinar passes i moviments amb altres.
Amb el cor dins, bum-bum, bategant.
Amb el cor dins, bum-bum, acompassant-se.

A l'aigua també li agrada ballar.
Però ho fa millor amb una parella.
Potser perquè compartit sempre tot és més divertit.

En aquesta ocasió convidem a l'aigua a dansar amb un globus.
L'electricitat estàtica n'és el pretext, o la cançó, digues-li com vulguis.
El so silenciós que fa moure a ambdós protagonistes.
L'aigua, el globus.
Una dansa com un estira i arronsa.
Acostar-se, distanciar-se.

Amb el cor dins, bum-bum, bategant.
Amb el cor dins, bum-bum, acompassant-se.
Com un somni en moviment.

Juliol del 2016. Vuit anys i mig. 

els llenguatges de l'aigua

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'agradarà...

Marea viva. 

Teranyines perlades. 

Gel instantani.

Inversió per refracció.

Lab series.

El Peine del Viento.

Yo que lo hago todo al revés,

tengo un agujero en el bolsillo,

y sal de mar

en la piel.

Dorian. Verte Amanecer.

En l'entrada on explico la nostra experiència amb la marea viva, explico que entre bany i bany a la Playa de la Concha per a observar el cicle de la marea vam anar a visitar El peine del Viento, el grup d'escultures que Eduardo Chillida va instal·lar al final de tot de la platja d'Ondarreta.

Trenta tones d'acer desafiant la gravetat i el batec constant de l'aigua.
Com un recordatori de la lluita de l'espècie humana contra la natura, contra els elements.
El paisatge alterat i modificat en funció de l'acció d'una voluntat personal i individual que pot esdevenir col·lectiva.
I alhora una declaració d'amor de l'ésser humà al mar verge, a les onades indomables, a les marees i els seus ritmes.
Com un recordatori de l'adoració de l'espècie humana vers la natura, vers els elements.

La descoberta, però, per als nens (i per als no tan nens) van ser els tubs, les xemeneies per on s'escolen l'aire i l'aigua, carregats de la força salvatge de les onades.
Potser per inesperades.
Potser perquè tot allò que et permet fer i ser, a més d'observar i sentir, et fa sentir més viu.

Jugar amb les onades d'una manera nova i diferent.

Jugar amb la força de la gravetat, desafiant-la, igual que l'acer sobre la roca i sobre el mar.

Jugar sense rellotge i a ritme d'onada.

La força de l'aigua desplaçant l'aire.

Ocupant el seu espai.

Empenyent-lo amunt.

I just a sobre,

Tu.

Esperant l'onada.

Esperant l'embestida de l'aigua contra la roca.

Eperant la glopada d'aire carregada de l'alè salat del mar..

Amb la pell i la roba esquitxades d'aigua, de vida i de sal.

Agost del 2016. Vuit anys i mig.

els llenguatges de l'aigua

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'agradarà...

El Peine del Viento de Eduardo Chillida

Marea viva

La paret que somiava ser mar

L'aigua, constructora.

Les nostres vacances han transcorregut pel nord de la península.
Allà hi plou molt, deuen saber moltes coses sobre l'aigua, vam pensar.
I no anàvem pas errats.
Saber-ne, en saben moltes.
El que no ens podíem imaginar era quines ens explicarien.
Ni que per a aprendre de l'aigua hauríem d'entrar dins la roca.
- On va a parar l'aigua de la pluja?- ens van preguntar.
Al cor d'una muntanya.
A les entranyes de la Serra d'Aralar.
I allà vam descobrir un petit palau construit per l'aigua.
L'aigua, pacient, construint gota a gota.
Per a ningú.
Per a ella mateixa.
Perquè pot.
Aigua, calcita i la poderosa força de la gravetat.
I vam aprendre que les estalactites al principi semblen macarrons. I tenen un forat al mig.
I vam aprendre que les estalagmites són compactes.
I que a vegades, unes i altres es troben, i formen columnes.
I que a vegades no es troben, o que l'aigua forma estanys.
Que a vegades formen orelles d'elefant.
Que dins la muntanya hi ha un microcosmos amb la seva pròpia fauna, avesada a la foscor i la humitat. Que viu en un equilibri perfecte i complet.
Que les entranyes de la Terra són poblades per éssers fantàstics i que l'imaginari popular no té mesura, ni aturador.

Que la calcita es vesteix amb els colors de la muntanya: verd, marró, taronja, negre.
I que les criatures màgiques seguiran vives mentre algú pensi en elles i pronunciï el seu nom.
Que les entranyes de la Terra són font de fascinació, d'investigació.
Però, sobretot vam aprendre que l'aigua sempre, sempre, continua el seu viatge.
I que aquest viatge acaba a prop nostre.
De la pluja a terra i del terra a la cova.
De la cova al Larraun i del Larraun a l'Arakil.
De l'Arakil a l'Arga, de l'Arga a l'Aragó.
I d'aquest a l'Ebre, per a acabar al mar Mediterrani.
Així que la propera vegada que us banyeu en aigües mediterranies,
i toqueu l'aigua amb les vostres carns,
penseu que una part d'aquesta aigua ha estat construint un palau,
vestint les entranyes d'una muntanya,
gota a gota.

Agost del 2016, vuit anys i mig.

els llenguatges de l'aigua

Si t'ha agradat aquesta entrada no et perdis...

Web oficial de les coves de Mendukilo

Marea viva