Hola, Llum.
Com et va l’estiu?
Com estàs? T’ho has passat bé a Dinamarca? Et va agradar l’avió?
Com està la teva mare?
Com està el teu pare?
Com es troba el teu germà? Ja es troba millor de la panxa?
I la teva àvia?
Això és el que hem d’aprendre de la comunitat musulmana.
La meva filla té dues molt bones amigues.
A casa d’una d’elles, la M., són musulmans.
A casa de l’altra, la T., són cristians.
A casa nostra intentem ser agnòstics, però som ateus. Rematadament ateus.
Totes tres estan de vacances. Cada vegada que es veuen, que es posen en contacte després d’uns dies o que parlen entre elles el primer que fa la seva gran amiga, la M. és preguntar-li a la Llum per tota la família.
No són preguntes buides. Són preguntes atentes.
No és un “Què tal?” buit seguit d’un “Bé.” també buit.
La M. vol saber de debò com estem. Que estem bé.
Vol tenir cura de la seva amiga tenint cura de les persones que li importen. Vol una resposta a cada una de les preguntes. I potser segons el que li contestis, et farà alguna pregunta més.
Li demostra a la meva filla que li importa perquè li recorda el que és realment important en la vida: les persones estimades i les experiències que et regala la vida.
M’agrada sentir a la meva filla parlar amb la seva amiga. M’agrada sentir les seves respostes.
I m’agrada sentir com gràcies a ella ha après quelcom que en la nostra societat escasseja: prestar atenció real a les persones que t’importen.
I m’enorgulleix sentir a la meva filla obrint conversa amb els seus amics, siguin quins siguin, amb aquestes mateixes preguntes.
Cada vegada que passen coses com aquesta penso evidentment, en les víctimes i en els afectats.
I se’m trenca el cor.
Penso en les persones que havien decidit passar una part del seu temps vital allà. Barcelona. Cambrils.
I de cop i volta, tot es torna espès, fosc, boira.
La meva ciutat. El meu bressol.
Les seves olors i paisatges des de l'alçada dels meus nou anys. Els que tenen ara els meus fills.
Fa un any i mig els meus fills jugaven sobre el mosaic de Miró.
A trepitjar els colors, a saltar, a resseguir els camins.
Ells i nosaltres, tots, haurem d'aprendre a viure amb això.
Evidentment que penso en tot això, però no penso només en això, penso també en les persones musulmanes que conec. De totes les edats, procedències...
La meva amiga A., la M. i tota la seva família, que ens ha obert les portes de casa seva, recordo aquell pare que plorant em va dir que havia vingut aquí per a oferir un millor futur a la seva filla perquè havia nascut dona, el noi que cada matí em ven el pa amb un somriure, penso en en D., exparella de la meva mare, recordo les persones amb què em creuo gairebé a diari, amics, coneguts i saludats.
Hem de parlar més els uns amb els altres.
I, sobretot, parlem amb els nostres fills.
És difícil. Però en dies així hem d’estar junts. Tots. Trencats, però junts.
El món és com és.
No podem fer veure que no va amb nosaltres.
No podem deixar els nostres fills, sols, amb totes aquestes preguntes sense resposta.
Perquè les preguntes, se les fan igual.
I encara que nosaltres no tinguem la resposta, és important seure amb ells.
Mirar-los als ulls. Encara que els nostres estiguin tristos, o negats.
I explicar-los que no hi ha respostes, però que estem allà, igual que ells, infinitament humans, intentant comprendre tot el que no es pot comprendre. Oferint-los l'escalfor dels nostres braços, de la falda, dels llavis i dels cors. Amb la veu i la pell.
I explicar-los que el món no se’n va a la merda, només algunes persones.
Que d'altres en pateixen les conseqüències. A vegades de manera irreversible i devastadora.
Però que al món hi ha moltes més persones generoses que persones amb ganes de fer mal.
I que això ho veiem cada dia, només de sortir al carrer.
Hola, Llum.
Com estàs tu?
Com està la teva família?
Les persones que t’importen?
Quines experiències t’ha regalat la vida mentre no ens hem vist?
Això és el que hem d’aprendre.
A mi m’ho ha ensenyat una nena de 9 anys.
L’amor és la base.
Agost del 2017.
Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'interessarà...
M'ha agradat molt llegir-te, sobretot perquè jo no tinc ganes d'ecriure. És així. Totes les frases que pugui dir em sembla que ja estan dites, i millor dites, perque estic bloquejada. No em dol més perquè hagi passat a Barcelona, no em dol més allò que té lloc a Europa, i sembla lleig dir-ho, no m'importen les nacionalitats de les víctimes, és injust i punt.
ResponEliminaPer una altra banda, no m'afecta que ens insultin per ser catalans,
(he llegit cada burrada), ho trobo patètic, però ni fred ni calor, només fa mal qui pot i realment els missatges d'odi (que son molt abundants) només mostren la pobresa de qui els escriu, de gent així sí vull estar ben lluny.
Gràcies, perquè el teu escrit m'ha permès dir el que necessitava dir, ara potser m'animo a escriure sobre el que sento, no ho sé.
Una abraçada
Cert. Cada paraula i cada frase. La meva Sara bonica, tan bonica per dins com per fora. Tan humana com jo, com tots.
EliminaTot està dit, però tot està per fer. Tot està per viure.
Per a nosaltres sí. Encara. Mentre estiguem aquí. Ens hem de cuidar els uns als altres.
Les persones es mostren en cru en aquests moments. I hi ha de tot. Però t'ajuda a posar a tothom al seu lloc. Evidentment, només ens poden importar les opinions de les persones que ens importen. Així que hem de ser forts, aixecar el cap, aprendre i no oblidar mai que els ho devem als que ja no poden fer-ho.
I també és cert, Europa no fa més mal que la resta del món. El món sencer fa mal. Amb lo petit que és. Quan et toquen casa teva et sents més vulnerable. Et vincules d'una manera més directa, perquè parla d'escenaris que formen part de la teva vida, de la teva història personal.
A mi escriure m'ha servit molt, últimament. El que he escrit no té cabuda en aquest blog perquè és molt diferent, però sempre m'ajuda a posar ordre. Me'n alegro que escriure ens faci lliures a les dues, i que si sents i vols fer-ho puguis fer-ho. I si no ho sents, no.
Petons a grapats. Però molts.
Buff!!! Gràcies. La teva resposta és sanadora, és medicina pel cor, per les emocions, per la incertesa, la por, la esperança... Fa molts dies que et vaig escriure aquest comentari i recordo que em sentia amb un nus a la gola que volia treue'm i no aconseguia i amb unes sensacions que tractava d'entendre a través de l'escriptura... Avui encara existeix el nus, la impotencia ara és més gran. Una abraçada molt forta i gràcies de nou perquè llegir-te em fa feliç!
ResponElimina