El retrat de la tieta.

Soy mujer; 

dime qué coño tengo que envidiarle a la puta primavera.

Irene X. 

Una visita molt esperada.

Una tieta pacient i il·lusionada.

L'emoció d'una retrobada després d'uns mesos sense poder-nos tocar.

Una tarda plena de llum i la idea de sortir a fer un gelat (en l'horitzó).

Un rostre conegut, estimat i familiar.

Unes faccions per a estudiar detingudament: la forma de les celles, l'arc dels llavis, la piga...

I la màgia de deixar-ho tot fluir.

La potència de la imatge. La presència determinant de la paraula escrita. L'una i l'altra, l'altra i l'una, l'una o l'altra, i la una sense l'altra. Com nosaltres. 

En un ambient d'exploració, provant tècniques, materials. Descobrint maneres individuals i personals d'acostar-nos a la identitat de l'altre a través de la seva imatge, de la lectura i la interpretació que en fem, de la forma que pren sota el llapis, el retolador, el carbonet.

I escrutar unes faccions, observar-les, atresorar-les totes: la forma del rostre, el color i la forma d'uns ulls, el color de la pell, la dimensió i posició d'una piga. Acostar-te per a esbrinar millor com és. La confiança i la proximitat. I mastegar-ho, i païr-ho, i parir-ho tot plegat. Plasmar-ho i regalar-ho tot sobre un paper. 

Perquè un retrat que és un regal, una mostra d'afecte, una declaració d'amor. 

Que ens explica qui és, com és la tieta. 

Que ens explica com s'estima als seus nebots. 

Perquè un retrat ens parla de donar, de rebre. 

D'una relació bidireccional, on totes dues parts es beneficien perquè totes dues dónen i totes dues reben. 

I així, abans d'anar a fer un gelat la tarda transcorre en calma. 

Juliol del 2015. Set anys i mig. 

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser et podria interessar...

Retrat d'un home madur amb una orella verda.

Autoretrat en lego.