y a todas estas cosas añado otro dato endemoniado
que estáis creciendo, pero mucho y demasiado
lo que más me asusta es que no puedo retener
ningún momento
ni poder rebobinar
luego encima me disperso
y dejo versos inconexos
Estimats fills meus del meu cor, del meu ventre, de les meves entranyes.
De la meva son i la meva desvetlla.
De la meva vida i la meva mort.
Sóc una mare imperfecta.
Intento ser la millor mare possible. Us prometo que ho intento. Cada dia ho intento. Intento donar el millor de mi mateixa perquè vosaltres no mereixeu menys que el millor.
Creieu-me si us dic que tingut bons referents, també imperfectes i, just per això, meravellosos.
Però fallo. A vegades fallo.
Contínuament fallo.
A vegades m’equivoco quan interpreto els vostres sentiments, emocions o paraules. A vegades esteu demanant a crits una cosa i jo n’interpreto una altra. A vegades sou tan vosaltres que crec no conèixer-vos suficient i no conec ni un camí ni una drecera que em pugui portar fins al punt on heu arrribat.
A vegades estic trista, espantada o desconcertada. A vegades els adults (i jo, sense gairebé adonar-me’n m’he convertit en una persona adulta) hem d’afrontar situacions que ens preocupen i ens aterren. I no les podem evitar: les hem de mirar a la cara i prendre decisions. Volent o a contracor. I això, a mi, em fa molta més por que baixar les escales a les fosques per a buscar un got d’aigua a mitja nit.
A vegades estic cansada o absent. Potser per alguna raó concreta que no teniu edat o necessitat de saber o comprendre. Potser per cap raó concreta. Potser perquè els dies apreten i les persones del nostre voltant són, com nosaltres, imperfectes. Potser perquè no he descansat prou o no em trobo bé.
A vegades vosaltres necessiteu quelcom molt concret i no sabeu com dir-m’ho. A vegades vosaltres em necessiteu i jo estic enfeinada. A vegades jo us necessito i no trobo en vosaltres la complicitat o l’ajuda que us demano de manera quasi desesperada. A vegades m’enfado per coses importants, o per aquelles petites coses de cada dia.
Sóc una mare imperfecta.
Però llavors us miro i us veig com el que sou: éssers independents. Forts. Lluitadors viscerals. Dignes portadors de la resiliència. Desafiants. Valents. Tendres. Amorosos. Rebels. Nobles. Tan grans i tan petits. Lluitant les vostres pròpies batalles interiors i, alhora, afrontant el món que us espera: magnífic i ferotge a la vegada. I em sento tan orgullosa i tan petita a la vegada que sento que els meus pulmons i el meu cor competeixen per ocupar l’espai que hi ha dins la meva caixa toràcica.
I puc dir que mai en la meva vida m’he sentit tan protegida com entre els vostres braços.
Sóc una mare imperfecta.
Perquè criar-vos és un repte, i un privilegi. I veig que el temps transcorre implacable entre les hores que s’escolen entre els meus dits i les postes de sol que canvien ràpidament d’un paisatge pelat a un paisatge d’un verd profund i espès i de nou comença el cicle. I que allò que em servia ahir, avui ja no serveix.
Sóc una mare imperfecta.
Per això cada vegada que m’equivoco us demano disculpes. Des del fons del meu cor i sense escassejar paraules. Però sobretot perquè vull que comprengueu que mai fallo a causa o per culpa vostra. Simplement, fallo perquè sóc humana. Igual que vosaltres.
Per això, quan us equivoqueu, quan us enfadeu, procuro esperar, pacient, a que us calmeu, reflexioneu i actueu de la manera que considereu adequada. Si m’ho permeteu, us acompanyo en el procés i la reflexió. Perquè vull que comprengueu que tots som aprenents del nostre passat. Simplement falleu perquè sou humans. Igual que jo.
Sóc una mare imperfecta.
Però he après que el color del vostre somriure és tan diferent cada dia que no es pot ni imaginar, ni predir.
Però he après que l’amor és immens i infinit, i que quan ens mira als ulls, amb la seva mirada neta, ho podem tot.
Però he aprés que l’amor no és excloent, que hi ha molts tipus d’amor i que es pot estimar a mil persones diferents, de mil maneres diferents totes elles vàlides i capaces de coexistir.
Però he après que a vegades prenem mal, però els petons són la millor cura que existeix per a qualsevol mal (físic i emocional).
Però he après que a vegades podem (i devem) aprendre a mirar-nos als ulls i dir-nos: això m’ha fet mal, això no m’ha agradat, estic ferida o enfadada. Però això no significa que no ens estimem.
I tot això està bé.
Perquè he après que vosaltres sou igual d’imperfectes que jo, i que això us fa meravellosos. Ens fa meravellosos. Perquè just per tot això, sóc una mare perfectament imperfecta. I, per sort, tinc uns fills igual de perfectes que jo en la seva imperfecció.
No oblideu mai qui sou.
I que us estimo fins al punt del dolor des de la meva imperfecció.
I perquè com va dir la meva mare, la vostra àvia: “A un fill o a una filla no se’l estima molt. A un fill se’l estima TOT.”
La vostra mare, que us estima TOT.
Preciosa!
ResponElimina