Retrat d'un home madur amb una orella verda.

Un uomo maturo con un orecchio acerbo

Un giorno sul diretto Capranica-Viterbo

vidi salire un uomo con un orecchio acerbo.

Non era tanto giovane, anzi era maturato,

tutto, tranne l'orecchio, che acerbo era restato.

Cambiai subito posto per essergli vicino

e poter osservare il fenomeno per benino.

"Signore, - gli dissi - dunque lei ha una certa età:

di quell'orecchio verde che cosa se ne fa" ?

Rispose gentilmente: "Dica pure che son vecchio.

Di giovane mi è rimasto soltanto quest'orecchio.

E' un orecchio bambino, mi serve per capire

le cose che i grandi non stanno mai a sentire:

ascolto quel che dicono gli alberi, gli uccelli,

le nuvole che passano, i sassi, i ruscelli,

capisco anche i bambini quando dicono cose

che a un orecchio maturo sembrano misteriose."

Così disse il signore con un orecchio acerbo

quel giorno sul diretto Capranica-Viterbo.

Gianni Rodari.

Un home madur amb una orella verda

Un dia al tren que va a Capranica-Viterbo

vaig veure pujar un home amb una orella verda.

No era gaire jove, de fet havia madurat,

tot, a excepció de l’orella, que verda havia quedat.

Em vaig canviar ràpidament de lloc per a acostar-me-li

i poder observar el fenòmen ben observat.

“Senyor, - li vaig dir - vostè té ja una certa edat;

digui’m, aquesta orella verda, li és d’alguna utilitat?”

Em va respondre amablement: “Pots dir que sóc persona vella,

 de jove m’ha quedat només aquesta orella.

És una orella d’infant, em serveix per interpretar

les coses que els grans no s’aturen a escoltar:

escolto què és el que diuen els arbres, els ocells,

els núvols que passen, les pedres, els rierols,

entenc també als infants quan diuen coses

que a una orella madura semblen misterioses.”

Això va dir el senyor amb una orella verda

aquell dia, al tren que va a Capranica-Viterbo.

Gianni Rodari. (Traducció d'Àngela Bosch)

Una de les maneres d'acostar-nos a les orelles ha sigut a través d'aquest petit i meravellós conte-poema que el gran Gianni Rodari va escriure. Partint de la versió original en italià i consultant diferents traduccions a diferents llengües m'ho vaig passar en gran fent-ne una traducció lliure i gens pretensiosa (agraïré qualsevol suggeriment per a millorar-la ^ ^). Un dels divertiments en narrar-la amb els nens ha sigut el buscar topònims que lliguin amb verda, si bé en la versió escrita m'he decidit per a respectar els noms que donava l'autor al text original. Així el nostre tren a vegades viatja a Fontcoberta, a Userda (tot i que és un poble imaginari), a Rasquera, a Susqueda o a Tordera... 

Així que he preguntat als nens si els agradaria retratar al senyor madur amb l'orella verda i ells, fortament motivats per l'alegria de la descoberta d'aquesta meravella, de seguida s'hi han engrescat. No podia ésser de cap altra manera: ens hem decidit a partir de l'orella verda. Pintant la nostra orella amb pintura verda i estampant-la sobre paper hem establert el punt de partida per al nostre retrat.

La Llum ha dibuixat a un senyor madur fent incís en la seva capacitat per a escoltar les meravelles que sovint passen desaparcebudes als adults.

Després de fer i desfer molts esbossos, d'enfadar-se i frustar-se perquè el seu dibuix no s'assemblava a la imatge mental que ell s'havia fet, finalment en Biel ha desestimat aquesta primera idea i ha dibuixat un senyor-calavera amb l'orella verda. Orgullós de la seva creació, l'ha penjat al capçal del llit.

I jo... jo m'he centrat en l'aspecte extern del senyor madur: el seu barret, les seves pestanyes i, sobretot, el seu bigoti.

Tres processos diferents i únics a partir d'una mateixa idea, d'un mateix concepte i d'un mateix punt de partida.

Agost del 2015. Set anys i tres quarts.

Si t'ha agradat aquesta entrada, segur que t'agradarà...

Retrats Land Art.

Autoretrat en Lego.