#estemderetiro


Després de cinc anys d'activitat ininterrompuda hem fet una petita parada per a omplir els nostres pulmons d'aire fresc i net. Aviat tornarem a donar guerra, no patiu. Mentrestant, podeu seguir-nos a les xarxes on (de tant en tant) ens deixem caure.

diumenge, 1 de novembre de 2015

El que els meus fills m'han ensenyat sobre la mort.


- Com Orfeu, justament, anant al regne dels morts...
- No oblidis que és un mite! I així que Orfeu es gira per mirar Eurídice, ella desapareix per sempre. És la segona lliçó del mite. Els vius no poden veure els morts. D'altra banda, a la realitat passa el mateix, ja no podem veure els morts. Tan sols veiem el que en queda: el cos abans que sigui enterrat o l'esquelet, els objectes que li pertanyien. La resta és imaginació, o somni, o record. 

Emmanuelle Huisman-Perrin. La mort explicada a la meva filla


Tot el que em queda de la meva abuela és una forquilla. Aquesta era la seva forquilla, sempre hi menjava, i també amb aquesta forquilla ella batia els ous per arrebossar les croquetes o per a fer la truita de patata. Jo era encara més baixeta que ella, l'observava, a voltes l'ajudava, i sempre que podia ficava els dits en l'ou cru batut amb sal quan ella no mirava i me'ls llepava amb afició. Aquesta forquilla no guarda res d'aquest record en les seves mol·lècules, però sí que desperta el record en les que conformen la meva ment. Ara jo bato els ous amb aquesta forquilla. Quan puc, hi menjo. Però he deixat de menjar-me l'ou cru amb sal: suposo que he crescut.

Tots ens aturem de viure als dotze anys. És per això que tinc la passió de les flors encara. No es pot entendre.
Mercè Rodoreda. Paràlisi
Durant la meva infància la mort formava part de relats, de persones que no havia conegut, però a qui els meus havien estimat. De mites i d'històries. De contes i llegendes. Jo no vaig afrontar la mort fins a l'adolescència. Primer va ser un amic del meu germà, un parell d'anys més tard, la meva àvia. Jo tenia disset anys, i la mort va deixar de ser allò que passa als altres per a esdevenir quelcom més proper: una possibilitat. Aquella descoberta va revolucionar-ho tot. En certa manera, em va fascinar, però era una visió distorsionada, era una idea romàntica de la mort, una mort com la de Romeu i Julieta. Després, els anys i les pèrdues, el dolor i l'angoixa latents la van tornar menys romàntica, més crua i més descarnada.

Els meus fills no han tingut aquesta experiència. Per a ells la mort s'ha fet present en repetides ocasions, aquest últim any dues vegades, una d'elles fa tan sols un parell de dies. No ha sigut bonic, ni fàcil, ni agradable. Tampoc ha sigut ni romàntic ni descarnat. Si hi hagués de posar un adjectiu potser diria que ha sigut un procés més natural. Perquè els nens es relacionen amb el món d'una manera més directa, menys condicionada pels tabús i ritus de la nostra societat, més alineats amb els seus propis ritus (perquè de tabús encara en prescindeixen) i amb les seves necessitats i apetences. Perquè els nens ténen la gran capacitat d'adaptar-se amb facilitat i de saber on gratar per a trobar l'essència.


Això no vol dir que hagi sigut fàcil. Però sí que és gràcies a aquestes experiències que tots plegats hem crescut i hem après els uns dels altres: a estimar, a compartir el dolor i la pena, a pensar en veu alta. En definitiva, a no afrontar la mort sols. Perquè quan la mort es fa present, ens sacseja. Què és el que és realment important? Què ha passat amb els meus éssers estimats que ja no hi són? Què passarà amb mi? Com serà?


La mort són preguntes per a les quals no hi ha resposta. Però a través de totes aquestes experiències, i després de parlar-ne molt, els meus fills m'han ensenyat algunes coses:

· Cada dol és diferent. La tristesa, la pena, l'aflicció es poden manifestar de moltes maneres diferents, totes elles són vàlides i necessàries, i no ténen res a veure amb l'estimació. T'has de permetre sentir el que sents, sentir-ho com ho sents, i manifestar-ho com es manifesti. No hi ha graus de dolor: tot és el mateix dolor amb diferents vestits.

· El record primer és infinitament trist, després infinitament dolç. I és necessari que així sigui, perquè la pèrdua genera tristesa, però les persones que hem estimat són molt més que la seva absència, per tant, quan finalment això passa, podem evocar records divertits, i dolços, i meravellosos... sense aquell dolor constrenyint-nos les costelles.

· Es pot estimar després de la mort.Va dir Miquel Martí i Pol que "Ara només recordo. I recordar no és viure altra vegada.", i és cert. Però recordar és estimar. Recordar és celebrar la vida dels qui ja no hi són. El record és somni, vivència, fantasia i imaginació. 

· La mort forma part de la quotidianitat. Quan la mort apareix en la conversa, no es pot deixar de banda. Cal parlar d'aquella persona, o de les pròpies pors, acompanyar i intentar posar llum, sense treure-hi importància. No cal donar detalls escabrosos, però sí explicacions senzilles i comprensibles. La mort forma part de la nostra quotidianitat, però ens entestem en deixar-la de banda.

· La idea de la mort ens torna vulnerables. Ens espanta, ens mostra la foscor, la incògnita, el dubte infinits. Ens recorda la nostra pròpia fragilitat, la nostra pròpia condició de mortals. Però hem de veure que, alhora, té el gran poder de fer-nos valorar allò que és realment important per a nosaltres. Per tant, en certa manera, podríem dir que també és capaç d'acostar-nos a la felicitat. Parlar clarament de riscos, de possibilitats, de malalties, d'horitzons... fer-ho sense embuts i d'una manera honesta i sincera ens ajudarà a il·luminar la foscor per a identificar-la i aprendre a valorar-la sense instal·lar-nos-hi. Des d'aquí vull agraïr a en Tomàs Navarro alguns consells que em va donar per a afrontar aquest punt.

· Cal celebrar la pròpia vida. El dol no està renyit amb l'alegria. Pots estar infinitament trist i recordar quelcom que et faci esclafir a riure, o sentir una peça de música i ballar. I no passa res. No està mal fet. Si el teu cos t'ho demana, està bé. Hi ha d'haver temps per a riure i ballar i temps per a recordar i plorar.

· Les creeences de cadascú són intocables. Pots no compartir-les, però si les respectes i les escoltes, pots aprendre moltes coses, moltes maneres de celebrar la vida i la mort. Pots extreure algunes idees i aplicar-les a la teva manera de relacionar-te amb la mort. Ningú té la veritat absoluta, ningú va totalment errat.

· Un bany o una mica de xocolata fan miracles. Si et ve de gust. Pots estar tot un dia sense rentar-te la cara i en pijama, o en xandall. Però quan el teu cos et demani que cuidis d'ell, escolta'l. Et sentiràs molt millor.

· El cert és que tots morirem. Els records viuen, perviuen i ens sobreviuen. Però res és etern. Només són eternes algunes persones que han assolit grans fites, i el seu record es torna immortal. Si bé és cert que potser no serem recordats, el que sí deixem és la nostre empremta més primària: la nostra influència en els altres és immensa i immesurable, i aquesta influència es transmet dels uns als altres. Així que en certa manera, tots som immortals.



Aquests són alguns dels aprenentatges que hem fet plegats. 
De fet, encara els estem fent.

De la mort hem après...
a plorar i a riure,
a cantar i a ballar,
a enfadar-nos i a córrer
(darrera d'ella però sobretot al davant)
a cridar i a somicar,
a pensar i a recordar,
a imaginar i a somiar,
a témer-la i a qüestionar-la,
a parlar-ne i insultar-la,
a banyar-la amb xocolata,
a remullar-la a la banyera,
a rentar-nos la cara i aguantar-li la mirada.
A estimar-la i a odiar-la.
A intentar no espantar-nos
a intentar no espantar-la.
A intentar acostar-nos-hi
a intentar celebrar-la.
Perquè ens regala els records
plorosos i dolços dels qui ja no ens acompanyen.
Perquè ens acosta a la vida,
i a aquells que realment ens importen.


Per a acabar, us deixo amb una petita reflexió del mateix llibre amb el que he obert aquesta entrada.
La mort com a eina per a mantenir-se a prop de la vida. 
Celebrem-la!

Però parlar de la mort, considerar-la sense empetitir-la, mesurar-la sense minimitzar-la, evocar-la amb precisió sense dilucidar-la no és ni entendre-la ni explicar-la pròpiament dit, tasques racionalment impossibles, sinó que és escoltar-la o domesticar-la per evitar l'horror i la por. Conversar amb una criatura sobre la mort pot ser una de les millors maneres de mantenir-se a prop de la vida i d'intentar fer recular el silenci i l'angoixa.

Emmanuelle Huisman-Perrin. La mort explicada a la meva filla


Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'agradarà...


2 comentaris:

  1. Quina reflexió més profunda heu fet tots plegats i quina entrada més dolça, íntima i madurada has construït al voltant d'un tema tant delicat. Lamento que estigueu passant moments durs a nivell familiar, costa trobar l'equilibri després d'una absència recent.
    Moltes gràcies per enllaçar la meva entrada sobre els esquelets, tot i que penso que la seva desenfadada frivolitat desentona una mica en aquesta entrada tant bonica que has fet.
    Una molt, molt càlida abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La veritat és que és un aprenentatge etern. Aprendre a conviure amb ella, a mesurar-la per a reconèixer-la i no oblidar-la, i a la vegada a no convertir-la en el centre de tot plegat.
      Moltes gràcies per les teves paraules. Anem fent el nostre camí, ens omplim de tot allò que ens omple i ens desfem d'allò que ens és una càrrega.
      Una gran abraçada de tornada!

      Elimina

Digues la teva!