Pell amb pell.

D'aquesta història que us explicaré ja fa molt de temps, tant com cinc anys i unes hores. Però encara recordo la història com si hagués passat ahir (o com si m'hagués passat a mi). Una història que diu així:

- Hi havia una vegada un cor petit que bategava bumbum-bumbum. Tot al seu voltant era dolç, tebió i d'una foscor rogenca, però es sentia molt sol. Fins que es va trobar amb una altre cor petit que bategava bumbum-bum bum.

Es van agradar el suficient com per a fer-se una gran abraçada, i va ser aleshores que es van adonar que tenien molt espai. Van decidit créixer, així que començaren a embolcallar-se d'ossos, de músculs i de pell. Cresqueren venes i artèries per a que el seu bumbum-bumbum bombés sang amunt i avall, i van idear un munt d'òrgans i un caparró per a ser capaços de valer-se per si mateixos el dia que deixéssin enrera aquella llar que fins aleshores els havia semblat càlida i comfortable, però que començava a quedar-se un xic petita per a les seves aspiracions (i tot sigui dit, per al seu tamany).

I quan se'n adonaren, comptaren vuitanta dits, quatre ulls de color de boira, quatre pulmons petits i adormits i una infinitat de somnis i possibilitats. Cada cor comptava quaranta dits, amb les seves ungles. Quaranta i quaranta, vuitanta. Com  era possible? Potser s'havien despistat? Començaren a comptar de nou i s'adonaren que degut a la manca d'espai s'havien anat apretant, apretant i apretant, tant, tant i tant que finalment s'havien enganxat per una cama, a l'alçada de les cuixes així que podien sentir i controlar el cos de l'altre. I què farien ara? Junts no podien seguir, quin enrenou per a aprendre a escriure amb tants dits per controlar, a més com que s'havien enganxat cara amb cara, sempre hi hauria algú que hauria de caminar de recules...

Acordaren separar-se, i decidiren que arribat el moment, el primer de sortir es subjectaria la cama amb força, mentre l'altre estirava la seva cama estirant en sentit contrari. Així es separarien! I així ho van fer: arribat el moment un estirà fort per aquí, l'altre estirà fort per allà... i després d'uns instants les cames es separaren! Això sí: la pell de l'un i la pell de l'altre estaven tan enganxades que en desenganxar-se l'un es va endur la pell de l'altre, i l'altre la de l'un. El record d'una abraçada intrauterina en què deixaren de ser un per a ser dos. Una petita part de l'altre que els acompanyarà per sempre més.

I encara els he sentit a dir que si hi clouen amb força els ulls i toquen la pell d'aquella part de la cuixa encara ara hi poden sentir el bumbum-bumbum del cor del seu germà, de la seva germana. I encara és cert que si tanco els ulls i els poso les mans sobre la pell puc sentir com els nostres cors tornen a bategar gairebé a l'uníson. I si això no és amor, digueu-me què és. I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos. I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s'ha acabat.

 

15 de novembre del 2012