#estemderetiro


Després de cinc anys d'activitat ininterrompuda hem fet una petita parada per a omplir els nostres pulmons d'aire fresc i net. Aviat tornarem a donar guerra, no patiu. Mentrestant, podeu seguir-nos a les xarxes on (de tant en tant) ens deixem caure.

dijous, 15 de novembre de 2012

Pell amb pell.

D'aquesta història que us explicaré ja fa molt de temps, tant com cinc anys i unes hores. Però encara recordo la història com si hagués passat ahir (o com si m'hagués passat a mi). Una història que diu així:

- Hi havia una vegada un cor petit que bategava bumbum-bumbum. Tot al seu voltant era dolç, tebió i d'una foscor rogenca, però es sentia molt sol. Fins que es va trobar amb una altre cor petit que bategava bumbum-bum bum.

Es van agradar el suficient com per a fer-se una gran abraçada, i va ser aleshores que es van adonar que tenien molt espai. Van decidit créixer, així que començaren a embolcallar-se d'ossos, de músculs i de pell. Cresqueren venes i artèries per a que el seu bumbum-bumbum bombés sang amunt i avall, i van idear un munt d'òrgans i un caparró per a ser capaços de valer-se per si mateixos el dia que deixéssin enrera aquella llar que fins aleshores els havia semblat càlida i comfortable, però que començava a quedar-se un xic petita per a les seves aspiracions (i tot sigui dit, per al seu tamany).

I quan se'n adonaren, comptaren vuitanta dits, quatre ulls de color de boira, quatre pulmons petits i adormits i una infinitat de somnis i possibilitats. Cada cor comptava quaranta dits, amb les seves ungles. Quaranta i quaranta, vuitanta. Com  era possible? Potser s'havien despistat? Començaren a comptar de nou i s'adonaren que degut a la manca d'espai s'havien anat apretant, apretant i apretant, tant, tant i tant que finalment s'havien enganxat per una cama, a l'alçada de les cuixes així que podien sentir i controlar el cos de l'altre. I què farien ara? Junts no podien seguir, quin enrenou per a aprendre a escriure amb tants dits per controlar, a més com que s'havien enganxat cara amb cara, sempre hi hauria algú que hauria de caminar de recules...

Acordaren separar-se, i decidiren que arribat el moment, el primer de sortir es subjectaria la cama amb força, mentre l'altre estirava la seva cama estirant en sentit contrari. Així es separarien! I així ho van fer: arribat el moment un estirà fort per aquí, l'altre estirà fort per allà... i després d'uns instants les cames es separaren! Això sí: la pell de l'un i la pell de l'altre estaven tan enganxades que en desenganxar-se l'un es va endur la pell de l'altre, i l'altre la de l'un. El record d'una abraçada intrauterina en què deixaren de ser un per a ser dos. Una petita part de l'altre que els acompanyarà per sempre més.

I encara els he sentit a dir que si hi clouen amb força els ulls i toquen la pell d'aquella part de la cuixa encara ara hi poden sentir el bumbum-bumbum del cor del seu germà, de la seva germana. I encara és cert que si tanco els ulls i els poso les mans sobre la pell puc sentir com els nostres cors tornen a bategar gairebé a l'uníson. I si això no és amor, digueu-me què és. I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos. I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s'ha acabat.


15 de novembre del 2012

12 comentaris:

  1. Wau! Com moltes vegades : m'has emocionat! Genial relat i genial experiència i resultat! Un petonarro

    ResponElimina
  2. Una experiència màgica. Quina sort portar un trosset de l'altre per sempre. I explicar-ho en un conte ho he trobat preciós. Felicitats!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies elisabetsalie :-D és el primer regal que algú els va fer en la seva vida, i els el va fer l'altre!

      Elimina
  3. M'has fet emocionar... En Lluc té una taca fosca a la panxa, i l'Anna una taca blanca a la cama. Ai que ploro. :_)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai, MontseMu... ara ja et pots fer una idea de com va anar!

      Elimina
  4. preciòs! :-) emocionant...per recordar sempre...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Glòria, bonica! Ells porten el record enganxat a la cama.

      Elimina
  5. Respostes
    1. Gràcies a tu, Meritxell per llegir-ho i comentar-ho!

      Elimina
  6. Acabo de llegir el teu conte i m'has emocionat fins a les llàgrimes. Quant d'amor en les teves paraules. Felicitats pels 7 anys!!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Míriam! La veritat és que el vaig escriure d'una revolada pensant en les seves taques... i ja fa dos anys! Però curiosament, segueix vigent, ple de significat i sentit. I les taques segueixen "a puesto". ^ ^

      Elimina

Digues la teva!