Estem fets de milers d'altres. La il·lusió és el jo que pretén ésser un.
Jean Bertran Pontalis.
Aquest estiu passat vam passar uns dies a la ciutat de Reggio Emília, i una de les meravelles que vam tenir el plaer de visitar una vesprada (una experiència meravellosa!) va ser la
Galleria Parmeggiani.
D'entre totes les peces que hi havia en exposició a tots i cada un de nosaltres ens van cridar l'atenció obres diferents, per motius diferents i totalment personals i intrínsecs.
Però aprofitant la visita a la galeria, vam aprofitar també per a fer incís en un tema en particular: el que els retrats ens mostren. Què ens explica un retrat sobre l'individu retratat, sobre l'artista, sobre l'època en què vivien, sobre què volien expressar i transmetre... Vam dedicar-nos a intentar desxifrar alguns missatges que els quadres ens enviaven: posició socio-econòmica, llenguatge no verbal, moment històric, escoles artístiques... Tenint molt clar, també, que la major part dels nostres arguments eren hipòtesis i que partiem del respecte a l'obra i la seva època, però també dels nostres coneixements limitats.
Vam procurar centrar-nos en tot el llenguatge simbòlic que cada peça amagava, d'aquesta manera alguns dels fets que vam observar van ser els següents:
· POSICIÓ SOCIAL.
· Alguns retrats mostren només el rostre o la part superior del cos. En aquests, per norma general, l'expressió del rostre és entre indiferent i arrogant, si bé no es mostren les seves pertinences o alguna estança concreta de la seva llar, les personalitats solen portar abaloris, joies i teixits i robes luxoses (seda, pells, cuir...), fet que mostra una bona posició socioeconòmica. Pertanyen a aquest grup els quatre retaules de Bonifacio Bembo, datats el segle XV.
· Els retrats que mostren a la persona de cos sencer solen mostrar-la també amb algunes de les seves pertinences més preuades, pertinences que es llueixen com a trofeus exòtics i rars: animals salvatges dissecats; armes, escuts i armadures. La postura del cos mostra seguretat, fermesa i decisió. Una mostra d'aquest tipus de retrats la trobem en el
Retrat de l'infant Baltasar Carles, obra de Velázquez.
· RETRATS FEMENINS
· Els retrats femenins d'etapes més primerenques solen mostrar a la dama amb la intenció de fer-ne evidents les seves virtuts. Per aquest motiu les poden situar prop de finestres (si no ho tinc mal entès, la finestra simbolitza l'estat de puresa i innocència de la dona, i tanmateix també es pot considerar com un pont entre el món terrenal i el celestial), solen aparèixer amb vestits recatats, llibres de lectura i, fins i tot ocasionalment, acompanyades per algun sant objecte de la seva devoció. Una mostra n'és el suposat retrat de Mencía Mendoza d'autoria desconeguda.
· Els retrats femenins més moderns de la galeria, ens mostren les dones envoltades d'elements més senzills però que alhora vesteixen l'obra d'una aura entre misteriosa i sensual. Els retrats s'omplen de flors, plomes, instruments i teixits suggerents que acompanyen les dones que es mostren en una actitud més desinhibida. Datats a finals del S.XIX, principis del XX una mostra en serien les obres de Cesare Detti.
· RETRATS MASCULINS.
· Per norma general, els retrats masculins mostren al subjecte retratat fent gala de les seves virtuts, bé siguin la valentia (mostrant-lo com a un heroi, amb les seves armes o armadura llest per a la batalla) o la seva intel·ligència i posició social, bé sigui a través de les seves vestidures (en el cas dels hàbits que lluien els eclesiàstics), o envoltat de la seva obra en el cas de figures socials i referents culturals rellevants. Una mostra en serien el retrat d'un Cavaller (del qual he estat buscant la referència i l'autor però no he sigut capaç de trobar), o el
Retrat d'un matemàtic (suposadament Arquímedes) de José de Ribera, del S.XVII.
· ÚS DEL COLOR.
· L'ús del color es torna en un element determinant. El color daurat es reserva per a fer referència a la divinitat, i el blanc a la puresa i la innocència.
· En les obres que el subjecte protagonista és masculí solen predominar colors forts i vius amb la intenció de transmetre valentia en la vida terrenal. Rojos, ataronjats predominen ja que són els colors del foc, de la sang, de la guerra.
· En retrats femenins, la il·luminació es centra en crear una atmosfera càlida, si bé l'ús del color es torna més subtil i s'empren tonalitats més suaus, poden trobar-s'hi també més colors de la família dels verds, que fan referència a la serenor, a l'esperança i a l'eterna renovació del cicle vital i de la família dels marrons, que expressen el caràcter terrenal.
· EL RETRAT COM A ESCENA.
· Pintar un retrat era tota una proesa. Cada retrat conté hores i hores de vida no tan sols de qui dedica el seu temps a capturar l'essència de la personalitat de l'altre, sinó també de qui posa davant seu (per bé que sovint durant períodes breus de temps) per a ésser retratat. En una espècie d'apropament al romanticisme històric, Ignacio León y Escosura ens mostra de manera generosa els estudis i tallers de determinats artistes en plena ebullició.
Un parell d'apunts que fan referència a aquesta fascinació es poden observar als quadres
Murillo al convent dels Caputxins i
Carles V a l'estudi de Ticià (al qual pertany el detall en segon pla que ens mostra una dona amb un lloro) .
Tenint molt clar que cap de nosaltres ha estudiat Història de l'Art, ens ho vam passar en gran elaborant teories i hipòtesis sobre l'ús dels colors, d'alguns símbols, sobre què representaven i què volien fer evident... en fi, que ens ho vam passar en gran aprenent a llegir i interpretar el que ens mostra un retrat.
Agost del 2015. Set anys i tres quarts.
Si t'ha agradat aquesta entrada, no pots deixar de llegir...
