I els turistes es fan fotos on tu i jo vam esmorzar,
són les coses bones de passar a l’eternitat.
Manel. Roma
Aquesta entrada també es podria titular "Què podem aprendre a través d'una estàtua de marbre sobre els patrons de moviment del cos humà" però aquest títol potser seria un xic enrevessat, confús, excessiu.
Del que avui us vull parlar és de l'empremta que deixa el cos, el moviment, la fricció sobre la matèria, el marbre rosat d'unes estàtues en aquest cas. Així que m'agradaria convidar-vos a observar atentament les imatges, a llegir-les tenint presents tres apunts que considero clau, per a acostar-vos a la reflexió que m'agradaria fer-vos arribar: matèria, cos i moviment.
La matèria: en aquesta ocasió unes estàtues de marbre rosat amb forma de lleó.
El lleó, no em fa por, pam i pipa, pam i pipa... El marbre és una superfície molt interessant a nivell sensorial. El seu color, el seu gra i les seves vetes, la textura i la temperatura...
El cos: l'estructura física i material de l'ésser. Una màquina perfectament ajustada que ens permet moure'ns, percebre, i transformar el nostre entorn. El vehicle del moviment.
El moviment: desplaçant l'aire, generant contacte i, amb ell, fricció. Generant uns patrons que es repeteixen i deixen la seva empremta sobre la superfície. Alterant-ne les qualitats de manera efímera (temperatura) o de manera irreversible (desgastant-la, pulint-la...). Deixant al descobert els punts clau en què el cos es val de la força per a guanyar la superfície.
Aquest estiu vam tenir el plaer de descobrir la ciutat de Reggio Emilia. A la Piazza de San Prospero hi trobem una obra de Gaspare Bigi, escultor italià del segle XV que ha acabat per esdevenir un dels símbols més reconeguts de la ciutat: unes escultures amb forma de lleó que custodien l'entrada de la basílica. Mentre en Biel explicava a la Llum la manera més senzilla d'enfilar-s'hi, va fixar-se en que justament en els llocs on ell s'agafava o es recolzava, on posava els peus o on s'asseia, just en aquests punts el marbre estava molt desgastat. Era llis. Era fi. Era suau. La descoberta va ésser una invitació, de seguida ens vam decidir a tocar i a palpar aquell marbre, a acaronar-lo. A parlar-ne. A parlar de com la fricció repetida i continuada l'havia desgastat. A imaginar quantes persones l'han tocat, s'hi han enfilat. A imaginar com podrien ésser aquestes persones.
Però també vam reparar en la irreversibilitat del desgast. La fricció, el contacte, l'havien transformat per sempre. I si bé no era una transformació culminada, sí que era una transformació irreversible.
Poques coses en aquesta vida són definitives, irreversibles. En un moment en què tot es consumeix ràpidament i es deixa de banda encara més de pressa, obrar una transformació eterna a partir de moltes petites accions repetides en un patró perpetu significa el triomf del cos sobre la matèria.
Agost del 2015. Set anys i mig.
Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'agradarà...
Descalços en l'art, el cos, el moviment.
La coreografia de l'acte creatiu.
