Cap d'any sonor.

No vuela quien tiene alas

Sino quien tiene un cielo

Elvira Sastre

2016

Una radial.

El meu melic.

El teu melic.

Un grapat de forats a les entranyes

com perdigons,

funcionant com un sol buit.

Un parell d’ales arrancades

i en el seu lloc

dos abismes profunds 

clavant-se fins al moll de l’os

com dues portes obertes,

impúdiques i grotesques.

Agafar la por i tallar-la fineta.

I, llesca a llesca, devorar-la sencera.

Passant-la amb paciència per cada dent.

Gaudint-la i patint-la.

Ennuegant-me però sense parar d’empassar.

Armar-me de valor.

En un gest de confiança cega

o d’estupidesa suprema

saltar al buit.

Confiant només en les mans alienes que em subjecten

(que les meves han de servir per parar el cop

quan les dels altres em fallin).

Estavellant-me contra el terra

o contra la teva pell

que ara per ara és el mateix.

Caminar sense defallir.

Encara que em tremolin les cames i els genolls

amb la certesa que 

només es neix un cop

no viuré més vida que aquesta

i vull fer-ho a mans plenes.

Enterrar el 2016

Amb tots els honors

Amb tots els dolors

Amb tots els horrors

Enterrar el 2016 

Fent molt de soroll

I donar la benvinguda al 2017

Amb un somriure que digui

- Hola, cabró. 

Aquí em tens.

Puc fer el que vulgui amb tu. 

*  *  *

Celebrar la fi d’un any i l’inici d’un altre té un punt naïf.

Ens fem propòsits, preguntes i 

(com que ens espanten) 

les amaguem sota la música i les reguem bé d’alcohol.

Ens sentim poderosos i vulnerables a la vegada.

Ens adonem que estem sols enmig del silenci del cosmos.

Per a trencar aquest silenci, 

res millor que el dringueig dels cascavells.

Escultures, corones, collars o braçalets.

Que el so trenqui el silenci i esdevingui companyia.

Així neix la nostra proposta per a enterrar el 2016 i estrenar el 2017.

Per a rebre’l i celebrar-lo

Sonorament

Amb tots els honors

Amb tots els dolors

Amb tots els horrors.

Desembre del 2016.

Si t'ha agradat aquesta entrada potser t'agradarà...

Escultura de festa.

Kit de cap d'any per a estrenar el 2014 d'una manera màgica!

· ales · diy per a volar alt

Ampolles marbrejades.

Que vinguin a menjar família o amics a casa és freqüent. 

Que durant l'àpat compartim rialles i prenem alguna copeta de vi, també. 

A vegades, l'experiència és tan divertida, intensa i meravellosa que tens ganes de guardar un petit record d'aquell dia, d'aquell moment. 

Què millor que convertir l'ampolla de vidre en un objecte preciós que engalani l'estança i ens recordi els bons moments compartits al seu voltant... 

El procediment és senzill, i només necessitarem una safata, una ampolla, aigua i esmalt d'ungles. 

A la safata hi aboquem aigua i sobre l'aigua hi posem esmalt d'ungles.

Combinem els colors, creuant-los entre ells de manera que apareguin motius diferents. Ens podem ajudar d'un escuradents per a fer-ho. 

Després es posa l'ampolla sobre la capa d'esmalt i es fa rodolar, de manera que reculli la pintura.

Es deixa secar, et voilà!

Un record d'un àpat que ens acompanya, com un secret.

Una ampolla, vestida de colors i rialles.

Aquesta vegada el missatge no és dins... és fora.

Agost del 2015. Set anys.

Si t'ha agradat aquesta entrada, no et pots perdre...

Paper marbrejat amb escuma d'afaitar i colorant alimentari.

Paper marbrejat amb llet, colorant i sabó.

Kintsugi d'estar per casa.

Febrer.

El febrer de la Llum i en Biel vesteix robots i ratetes que escombren l'escaleta.

El meu febrer és per la mimosa.

Un dia, quan estàvem al peu de la paret i el cel era d'aquell blau de nit que encara no esborra les coses, van encendre els fanals i vaig veure que l'arbre que teníem al damunt era una mimosa. Començava a florir i tot el temps de la florida va ser molt bonica: era una mimosa de les bones, de les de poca fulla de color de cendra i molta boleta petita, i cada branca semblava un núvol groc. Perquè hi ha les que ténen la fulla dura i la flor llarga com un cuc, i més fulla que flor. Amb la claror del fanal les branques de la mimosa va semblar que sortissin d'un cel...

Mercè Rodoreda. Aquella paret, aquella mimosa.

Febrer del 2016. Vuit anys.

Si t'ha agradat aquesta entrada, no pots deixar de visitar...

Gener

Calendari 2016 personalitzable

Creant amb mimosa.

Kintsugi d'estar per casa.

Cada objecte té una història.

Feta de bocins de temps, d'històries i moments.

Els objectes envelleixen amb nosaltres.

Cauen, rodolen, es trenquen.

Es trenquen.

I els llencem.

La seva vida útil finalitza en pedaços.

El kintsugi és un art japonès. La traducció literal del seu nom seria "fusteria d'or".

Es tracta de reparar els objectes trencats amb una barreja de resina i pols d'or, posant de relleu les juntes, fent-les visibles, donant-los visibilitat i importància.

Celebrant la seva fragilitat i convertint-la en centre de la seva bellesa.

Evidenciant els punts per on es va trencar en comptes de pretendre amagar-los.

Una esquerda, una cicatriu.

L'art del kintsugi considera que els objectes reparats són més bells que els que no s'han trencat mai.

De fet, qui és que no s'ha trencat mai i ha hagut d'apedaçar-se un xic?

La nostra versió d'estar per casa és simple.

Vam prendre una peça de porcellana trencada, un petit plat.

Vam fer proves, no ens va sortir bé a la primera.

Finalment, un dels experiments va funcionar.

En un dels pedaços a enganxar hi vam posar Super Glue, a l'altre esmalt d'ungles daurat.

Ho vam deixar assecar 24 hores i vaig retirar el sobrant gratant amb un cúter de precisió i un xic d'acetona

Ara tenim un recordatori visible de que tot es pot trencar, però també de que tot es pot arreglar i esdevenir així més valuós.

Celebrant la fragilitat, el dubte, l'error.

Celebrant la paciència, la calma, la resiliència.

Celebrant la fortalesa, el moment i el lloc exactes.

Celebrant la capacitat de renéixer de les pròpies cendres.

Setembre del 2015. 

Si t'ha agradat aquesta entrada potser t'agradarà...

La cicatriu.

Nusos.