Barcelona.

Hola, Llum.

Com et va l’estiu?

Com estàs? T’ho has passat bé a Dinamarca? Et va agradar l’avió?

Com està la teva mare? 

Com està el teu pare?

Com es troba el teu germà? Ja es troba millor de la panxa?

I la teva àvia? 

Això és el que hem d’aprendre de la comunitat musulmana.

La meva filla té dues molt bones amigues.

A casa d’una d’elles, la M., són musulmans.

A casa de l’altra, la T., són cristians.

A casa nostra intentem ser agnòstics, però som ateus. Rematadament ateus. 

Totes tres estan de vacances. Cada vegada que es veuen, que es posen en contacte després d’uns dies o que parlen entre elles el primer que fa la seva gran amiga, la M. és preguntar-li a la Llum per tota la família. 

No són preguntes buides. Són preguntes atentes. 

No és un “Què tal?” buit seguit d’un “Bé.” també buit. 

La M. vol saber de debò com estem. Que estem bé. 

Vol tenir cura de la seva amiga tenint cura de les persones que li importen. Vol una resposta a cada una de les preguntes. I potser segons el que li contestis, et farà alguna pregunta més. 

Li demostra a la meva filla que li importa perquè li recorda el que és realment important en la vida: les persones estimades i les experiències que et regala la vida. 

M’agrada sentir a la meva filla parlar amb la seva amiga. M’agrada sentir les seves respostes. 

I m’agrada sentir com gràcies a ella ha après quelcom que en la nostra societat escasseja: prestar atenció real a les persones que t’importen. 

I m’enorgulleix sentir a la meva filla obrint conversa amb els seus amics, siguin quins siguin, amb aquestes mateixes preguntes.

Cada vegada que passen coses com aquesta penso evidentment, en les víctimes i en els afectats. 

I se’m trenca el cor. 

Penso en les persones que havien decidit passar una part del seu temps vital allà. Barcelona. Cambrils.

I de cop i volta, tot es torna espès, fosc, boira.

La meva ciutat. El meu bressol. 

Les seves olors i paisatges des de l'alçada dels meus nou anys. Els que tenen ara els meus fills.

Fa un any i mig els meus fills jugaven sobre el mosaic de Miró. 

A trepitjar els colors, a saltar, a resseguir els camins.

Ells i nosaltres, tots, haurem d'aprendre a viure amb això.

Evidentment que penso en tot això, però no penso només en això, penso també en les persones musulmanes que conec. De totes les edats, procedències...

La meva amiga A., la M. i tota la seva família, que ens ha obert les portes de casa seva, recordo aquell pare que plorant em va dir que havia vingut aquí per a oferir un millor futur a la seva filla perquè havia nascut dona, el noi que cada matí em ven el pa amb un somriure, penso en en D., exparella de la meva mare, recordo les persones amb què em creuo gairebé a diari, amics, coneguts i saludats. 

Hem de parlar més els uns amb els altres.

I, sobretot, parlem amb els nostres fills.

És difícil. Però en dies així hem d’estar junts. Tots. Trencats, però junts.

El món és com és. 

No podem fer veure que no va amb nosaltres. 

No podem deixar els nostres fills, sols, amb totes aquestes preguntes sense resposta.

Perquè les preguntes, se les fan igual.

I encara que nosaltres no tinguem la resposta, és important seure amb ells. 

Mirar-los als ulls. Encara que els nostres estiguin tristos, o negats.

I explicar-los que no hi ha respostes, però que estem allà, igual que ells, infinitament humans, intentant comprendre tot el que no es pot comprendre. Oferint-los l'escalfor dels nostres braços, de la falda, dels llavis i dels cors. Amb la veu i la pell.

I explicar-los que el món no se’n va a la merda, només algunes persones.

Que d'altres en pateixen les conseqüències. A vegades de manera irreversible i devastadora.

Però que al món hi ha moltes més persones generoses que persones amb ganes de fer mal.

I que això ho veiem cada dia, només de sortir al carrer.

Hola, Llum. 

Com estàs tu? 

Com està la teva família? 

Les persones que t’importen? 

Quines experiències t’ha regalat la vida mentre no ens hem vist?

Això és el que hem d’aprendre.

A mi m’ho ha ensenyat una nena de 9 anys.

L’amor és la base.

Agost del 2017.

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'interessarà...

Jo també em dic Brisa.

Com podem parlar dels atemptats als infants?

Carta als meus fills

y a todas estas cosas añado otro dato endemoniado

que estáis creciendo, pero mucho y demasiado

lo que más me asusta es que no puedo retener

ningún momento

ni poder rebobinar

luego encima me disperso

y dejo versos inconexos

Love of Lesbian. Los males pasajeros.

Estimats fills meus del meu cor, del meu ventre, de les meves entranyes. 

De la meva son i la meva desvetlla.

De la meva vida i la meva mort.

Sóc una mare imperfecta.

Intento ser la millor mare possible. Us prometo que ho intento. Cada dia ho intento. Intento donar el millor de mi mateixa perquè vosaltres no mereixeu menys que el millor. 

Creieu-me si us dic que tingut bons referents, també imperfectes i, just per això, meravellosos. 

Però fallo. A vegades fallo. 

Contínuament fallo.

A vegades m’equivoco quan interpreto els vostres sentiments, emocions o paraules. A vegades esteu demanant a crits una cosa i jo n’interpreto una altra. A vegades sou tan vosaltres que crec no conèixer-vos suficient i no conec ni un camí ni una drecera que em pugui portar fins al punt on heu arrribat.

A vegades estic trista, espantada o desconcertada. A vegades els adults (i jo, sense gairebé adonar-me’n m’he convertit en una persona adulta) hem d’afrontar situacions que ens preocupen i ens aterren. I no les podem evitar: les hem de mirar a la cara i prendre decisions. Volent o a contracor. I això, a mi, em fa molta més por que baixar les escales a les fosques per a buscar un got d’aigua a mitja nit. 

A vegades estic cansada o absent. Potser per alguna raó concreta que no teniu edat o necessitat de saber o comprendre. Potser per cap raó concreta. Potser perquè els dies apreten i les persones del nostre voltant són, com nosaltres, imperfectes. Potser perquè no he descansat prou o no em trobo bé. 

A vegades vosaltres necessiteu quelcom molt concret i no sabeu com dir-m’ho. A vegades vosaltres em necessiteu i jo estic enfeinada. A vegades jo us necessito i no trobo en vosaltres la complicitat o l’ajuda que us demano de manera quasi desesperada. A vegades m’enfado per coses importants, o per aquelles petites coses de cada dia.

Sóc una mare imperfecta.

Però llavors us miro i us veig com el que sou: éssers independents. Forts. Lluitadors viscerals. Dignes portadors de la resiliència. Desafiants. Valents. Tendres. Amorosos. Rebels. Nobles. Tan grans i tan petits. Lluitant les vostres pròpies batalles interiors i, alhora, afrontant el món que us espera: magnífic i ferotge a la vegada. I em sento tan orgullosa i tan petita a la vegada que sento que els meus pulmons i el meu cor competeixen per ocupar l’espai que hi ha dins la meva caixa toràcica.

I puc dir que mai en la meva vida m’he sentit tan protegida com entre els vostres braços. 

Sóc una mare imperfecta.

Perquè criar-vos és un repte, i un privilegi. I veig que el temps transcorre implacable entre les hores que s’escolen entre els meus dits i les postes de sol que canvien ràpidament d’un paisatge pelat a un paisatge d’un verd profund i espès i de nou comença el cicle. I que allò que em servia ahir, avui ja no serveix. 

Sóc una mare imperfecta.

Per això cada vegada que m’equivoco us demano disculpes. Des del fons del meu cor i sense escassejar paraules. Però sobretot perquè vull que comprengueu que mai fallo a causa o per culpa vostra. Simplement, fallo perquè sóc humana. Igual que vosaltres. 

Per això, quan us equivoqueu, quan us enfadeu, procuro esperar, pacient, a que us calmeu, reflexioneu i actueu de la manera que considereu adequada. Si m’ho permeteu, us acompanyo en el procés i la reflexió. Perquè vull que comprengueu que tots som aprenents del nostre passat. Simplement falleu perquè sou humans. Igual que jo. 

Sóc una mare imperfecta.

Però he après que el color del vostre somriure és tan diferent cada dia que no es pot ni imaginar, ni predir.

Però he après que l’amor és immens i infinit, i que quan ens mira als ulls, amb la seva mirada neta, ho podem tot. 

Però he aprés que l’amor no és excloent, que hi ha molts tipus d’amor i que es pot estimar a mil persones diferents, de mil maneres diferents totes elles vàlides i capaces de coexistir.

Però he après que a vegades prenem mal, però els petons són la millor cura que existeix per a qualsevol mal (físic i emocional).

Però he après que a vegades podem (i devem) aprendre a mirar-nos als ulls i dir-nos: això m’ha fet mal, això no m’ha agradat, estic ferida o enfadada. Però això no significa que no ens estimem.

I tot això està bé.

Perquè he après que vosaltres sou igual d’imperfectes que jo, i que això us fa meravellosos. Ens fa meravellosos. Perquè just per tot això, sóc una mare perfectament imperfecta. I, per sort, tinc uns fills igual de perfectes que jo en la seva imperfecció.

No oblideu mai qui sou. 

I que us estimo fins al punt del dolor des de la meva imperfecció.

I perquè com va dir la meva mare, la vostra àvia: “A un fill o a una filla no se’l estima molt. A un fill se’l estima TOT.”

La vostra mare, que us estima TOT.

8 de març

És 8 de març. 
He llegit de tot. Coses interessants. Interessantíssimes. 
Estupideses. Tonteries. Coses mesquines. Malentesos. 
M'ha arribat el tuf de la misogínia. 
He sentit l'escalfor de la lluita. 
Després de tot, aquí deixo la meva reflexió.
Sóc dona, i sóc treballadora.
Sóc mare, i sóc dona.
Sóc mare, i sóc treballadora.
Sóc més que el temple que representa el meu cos.
Sóc més que els meus ideals reprimits o celebrats.
Sóc més que les meves accions i actituds.
Sóc més que les paraules dites i callades pels meus llavis.
Sóc un petit brot, enmig d’un prat.
Puc celebrar la vida, en totes les facetes. 
Essent dona.
Jo sí puc.
Hi ha moltes que no poden fer-ho.
Aquest és un missatge de solidaritat.
Avui no es celebra res.
Avui es pensa, es reflexiona, es commemora.
Que hi ha dones que han mort reivindicant els seus drets laborals. 
I de la mort no es torna.
Que hi ha dones a qui les lleis no permeten optar a un lloc de treball, o que necessiten el consentiment d’un home de la seva família (pare, germà o marit) per a fer-ho.
Que hi ha dones que cobren menys que els seus companys homes fent la mateixa feina.
Que hi ha dones que són jutjades pel seu físic abans que per les seves capacitats i aptituds quan opten a un lloc de treball.
Que hi ha dones que són esclaves de comentaris despectius associats a la seva condició femenina quan realitzen les tasques que els són encomanades.
Que hi ha dones que senten que han d’escollir entre la seva vida personal i la seva vida professional.
Dius que això no cal reivindicar-ho un dia, però sí cada dia.
Però no ho fem.
Dius que mentre això segueixi passant cada dia serà 8 de març.
És cert.
Serà vuit de març el dia que la conciliació de la vida laboral i familiar deixi de suposar un sacrifici, una broma o una mentida.
Serà vuit de març cada dia que a una dona se la valori pel que fa, pel que pot oferir.
Serà vuit de març el dia que la igualtat salarial sigui una certesa.
Serà vuit de març el dia que ens adonem que no hem de disculpar-nos o de demanar permís pel fet de ser dones.
Serà vuit de març el dia que ningú es consideri més que ningú.
El 8 de març existeix, i cal seguir-lo reivindicant, cridant, des de la racionalitat, però també des de les entranyes.
Una lluita raonada i visceral.
Fent-nos visibles. Des de la sororitat.
També de la mà dels nostres companys, amics i germans que creuen en el feminisme. Perquè el feminisme no va d’anar en contra de ningú. 
Que no et toqui no significa que no passi.
Que et toqui i callis, no significa que no passi.
No estem soles.
Mentre això passi, avui, demà i sempre serà 8 de març.
Però avui, també.

8 de març del 2017. 36 anys i uns dies

Si t'ha agradat aquesta entrada potser t'agradarà...

Jo també em dic Brisa.

Bones festes.

Que el present sigui generós, lluminós i magnífic.
Que duri eternament.
I que la felicitat us arribi de pujada.

Bones festes.

Nusos.

Un nus no deixa de ser un punt de partida. 

Fem un nus i comencem. 

Un nus no deixa de ser una marca.

Fem un nus i continuem.

Un nus no deixa de ser una guia, un lloc on agafar-nos. 

Prenem el nus i ens situem.

Vaig teixir una teranyina amb cent nusos.
(i encara cent, cent, cent).

Perquè vaig llegir un poema sobre llenguatges desconeguts per als adults.

Perquè vaig ser testimoni de com algú caminava sobre fils de seda.

Perquè vaig descobrir una sala on la matèria viva es transforma.

Perquè vaig trobar tresors inútils dins les butxaques.

Perquè l'ofici esdevingué una forma d'entendre la vida.

Vaig teixir una teranyina amb cent nusos.
(i encara cent, cent, cent).

Perquè vaig trobar algú que recorria un camí

que es va creuar amb el meu 

que em va regalar una mica de temps i alguns secrets,

que em va parlar 

de llenguatges, de nusos, de matèria, de butxaques, de tresors i d'oficis.

Vaig teixir una teranyina de cent nusos
(i encara cent, cent, cent).

I la hi vaig regalar.

Desembre del 2015.

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'interessarà...

Ornaments aromàtics.

Biblioteca de cuerdas y nudos. - Vídeo de la instal·lació de José Antonio Portillo.

Aquesta entrada l'atresoraré muy mucho perquè parla

de cada una de les persones que m'han donat la mà i m'han acompanyat

en totes les paraules i moments que m'han acostat a Reggio Emilia.

De la inabastable immensitat que aquesta realitat significa

de tot el creixement que això ha suposat per a mi.

Dels tallers, cursos, jornades i projectes nascuts

de la transformació de la matèria i de la persona

i de com tot es va concentrar 

en un sol moment

davant d'una sola persona

amb unes poques paraules.

La cicatriu.

LAS CICATRICES

No hay cicatriz, por brutal que parezca,
que no encierre belleza. 
Una historia puntual se cuenta en ella,
algún dolor. Pero también su fin.
Las cicatrices, pues, son las costuras de la memoria, 
un remate imperfecto que nos sana
dañándonos. La forma
que el tiempo encuentra 
de que olvidemos las heridas. 

Piedad Bonnett

Desembre del 2015.

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'agradi...

La fàbrica de núvols.

15 maneres creatives d'entretenir a un nen en un hospital (i alguns consells per a portar-ho millor).

Altes capacitats, documental Cicatrius. - Fer de Mestres.

La fàbrica de núvols.

Avui fa exactament un any que en Biel va ser intervingut d’urgència per una peritonitis. Una intervenció, dos abscessos. 

Avui fa exactament un any vam aprendre a conviure amb l’angoixa i l’esperança, amb un dolor i un amor immensos. Trenta dies i trenta nits.

Avui fa exactament un any que vam aprendre que el temps es pot tornar elàstic i enganxós,  vam descobrir que la família i els bons amics et recullen i t’ajuden a aixecar-te una vegada i una altra, que riuen i ploren amb tu. 

Avui fa exactament un any que vam descobrir que la rebel·lia del nostre fill li neix a les entranyes, i que li fa bé. 

Avui fa exactament un any que, mentre els metges debatien sobre quin era el futur del meu petit, jo espiava l’exterior a través de la finestra de la sala d’espera de l’hospital. I a través del seu vidre, veia com es dibuixava el fum que sortia de la xemeneia de l’edifici de davant d’urgències. I vaig pensar com li agradaria al meu fill de veure aquell espectacle, d’inventar-nos una història plegats per al que semblava ser una fàbrica de núvols. I vaig enregistrar un petit vídeo per a distreu-re’l mentre esperava, però no li vaig poder mostrar fins l’endemà. 

 Avui, un any més tard, l’he utilitzat per a il·lustrar aquest petit conte. 

- La fàbrica de núvols.

Els núvols són bons per naturalesa. Són motiu d’observació i conversa. Conviden a somiar, a observar, a divagar. 

Els petits els utilitzen per a buscar-hi personatges per a les seves històries fascinants i màgiques, els grans alcen la vista quan hi busquen explicacions i previsions. Els núvols esperen pacientment que algú els observi.

Es van veure obligats a aprendre la fórmula a marxes forçades. La fórmula semblava senzilla: tres parts d’aigua per una de nata, i set hores fent xup-xup a foc lent, que és el temps que triguen a coure’s els somnis. No es podia parar de remenar la barreja, ja que si el barrejador es distreia i es passava de cocció, els núvols es tornaven boira, s’escampaven sense control i en poca estona banyaven tota la ciutat.

 Malgrat l’aparent senzillesa del procediment al començament tot era força llastimós i desastrós. Varen tardar un temps a adonar-se que el seu estat d’ànim influïa poderosament sobre el resultat final. 

Així, descobriren que quan estaven enamorats, els núvols semblaven encesos, i es tornaven d’un color rosa pujat, lleugers i volàtils. Descobriren igualment que l’alegria i l’eufòria els vestien d’un color que cavalcava entre el préssec i el corall, que canviava a mesura que el dia avançava. Que la il·lusió els tornava d’un blanc pur, immaculat. Els feia esponjosos i molsuts. Els dibuixava i els retallava de manera clara contra el cel. 

També van descobrir que la tristesa alimentava els núvols de pluja, que ploraven mars i que es tornaven foscos, opacs i compactes a fi de no deixar passar la llum del dia. I que la ràbia creava tempestes. 

Així, si el barrejador estava enfadat havia de tenir cura perquè els núvols de tempesta creixien de manera imprevisible i desmesurada, de no ésser continguts adequadament, acabaven descarregant pedra amb força sobre qualsevol indret. Que l’enveja els espantava, perquè ells són lleugers i eteris per natura.

Amb el pas dels anys van estipular que a la barreja dels núvols nocturns se li afegiria un cabdell de fil de plata per a donar-los un acabat argentat i mig enteranyinat, preparat per a recollir els somnis, les angoixes i les cabòries dels somniadors i els insomnes.

La teoria explicava que calia tenir cura d’equilibrar-los i repartir-los amb gràcia: un que sembli un conillet, un amb forma de vaixell, un que sembli un pastisset. El secret es trobava en l’equilibri, en parar atenció a la força i la direcció del vent, saber cap a quin indret viatjarien els núvols d’aquell dia. I si alguna cosa semblava no funcionar correctament només calia girar la xemeneia i enviar-los cap a una altre banda. 

El barrejador havia esdevingut un artesà, però la seva tasca i el seu saber fer havien d’ésser mantinguts en secret: ningú podia saber que els núvols naturals s’havien esgotat i que els núvols que penjaven dels cels moderns eren artificials desde feia tres generacions. Temien que si la gent descobria que els núvols havien desaparegut feia dècades, deixarien de somiar desperts.

·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  

Si voleu saber més de com vam viure la nostra aventura hospitalària, podeu llegir-ho en aquesta entrada...

15 maneres creatives d'entretenir a un nen en un hospital (i alguns consells per a portar-ho millor).

Persegueix els teus somnis i *viu intensament.

Si vols fer-ho, fes-ho.

Feliç dia de la mare! 24/365

Pintant basses (o la bellesa de l'art efímer).

Bé, la primera imatge ho diu tot. Un projecte d'una bellesa inimaginable, d'una bellesa efímera, d'una bellesa acolorida. Un projecte que abraça el color gris del cel de pluja i el vesteix de tots els colors. Un procés creatiu amb finalitat oberta que ens convida a deleitar-nos en el procés, i a saltar en el resultat.

Explorar diferents suports és una manera d'explorar (i explotar) les capacitats creatives de cadascú. Pintar sobre suports poc habituals, però encara és més inspirador (o divertit) pintar utilitzant elements coneguts d'una manera totalment diferent de la que es coneix... són motivacions afegides.

Una tarda de pluja, sortim a saltar basses. Encara que plogui, podem sortir una mica, per això tenim paraigües, botes d'aigua i impermeables. Si anem a prop de casa i en tornar a casa prenem un bany o dutxa calentó, el fred marxa. Els nens necessiten sortir de casa, ho imploren, sobretot quan han passat la major part del dia tancats entre quatre parets: sota la pluja lleugera marxen els nervis, el mal humor, les preocupacions...

Apareixen uns guixos que portava a la bossa. M'agrada portar-ne al bolso, mai se sap quan els pots necessitar. No sóc el tipus de mare que porta kleenex al bolso... porto guixos, llapis de colors...

El primer que van fer va ser dibuixar dins la bassa.

Però aviat la Llum va descobrir que si ho tocava amb el dit el color s'escampava. 

I va començar a aixafar els guixos.

El procés creatiu es va vestir de colors, i les etapes més calmades es van anar alternant amb etapes més mogudes.

Amb esquitxades.

Van utilitzar les taques de colors com a camins.

I sota la pluja lleugera van seguir pintant i pintant. 

Després va ser el moment de tornar a saltar.

I observar com els colors es barrejaven, es diluïen.

Vam marxar deixant una part de nosaltres en bassa plena de colors. 

 

Després en arribar a casa, la Llum va decidir fer un dibuix de la seva experiència. I s'ho va passar molt bé. El més interessant per a ella va ser dibuixar-se uns guixos ben grossos a la mà, i es va mostrar molt preocupada per ser fidel als colors amb què havien acolorit la bassa.

HOLA I BONA TARDA . HE FET UN DIBUIX . HE DIBUIXAT LA BASSA DE COLORS . 

EL MES GUAI VA SER XAFAR ELS GUIXOS . LLUM 

El procés ens va seduïr des del primer moment. Un procés creatiu obert, on els camins els dibuixen a mitges els nostres gestos i l'atzar. On les gotes de pluja cauen sobre els colors, jugant amb ells i desplaçant l'espai que ocupa l'aigua tenyida. Més enllà, es tracta de transformar el nostre entorn en un lloc més bell, i de, un cop fet, marxar. El plaer de crear i marxar, sabent que aquella obra, no perdurarà en el temps més enllà d'unes hores, sabent que és efímera, però conscients que alegrarà la vista a qui la vegi, i que potser els generarà alguna pregunta. Ratllant l'art urbà.

Abril del 2014. Sis anys.

Si us ha agradat aquesta proposta, també us agradarà...

Reciclant aquarel·les (i pintant a la pluja). 

Pintant a la pluja (amb retoladors).

Ciència en una bassa.

Open ended Play with Chalk and Puddles - Octavia and Vicky.

Deixa-ho sortir i *viu intensament.

Avorreix-te i *viu intensament.

Recorda com n'ets d'afortunat i *viu intensament.

Sigues generós i *viu intensament.

Quan penjo un *viu intensament només hi penjo la imatge, perquè el maridatge entre la imatge i el text que l'acompanya parla per si sol. I poques vegades explico coses de la meva vida personal, però avui faré una excepció, perquè l'ocasió s'ho val, perquè m'ha tocat la fibra, i perquè en tinc ganes.


Recordo acompanyar els meus pares quan anaven a donar sang quan era nena, ho recordo com a quelcom natural i bonic. La primera vegada que vaig donar sang devia tenir uns vint anys, i em feien pànic les agulles. Jo "només" acompanyava a una amiga, donant habitual. Però un cop allà vaig saber que la meva sang era molt preuada perquè era poc habitual, i vaig donar-ne. Aquella primera vegada vaig perdre la por a les agulles. Després d'aquella vegada, en van venir unes poques més. Després l'embaràs i l'arribada de dos bebès. Tot es va tornar més complicat, començant per la logística de la llar. De tant en tant hi pensava, però mai trobava el moment per acostar-m'hi.

Aviat farà tres anys vaig viure una experiència que em va canviar la vida. Em van extirpar les amígdales, una intervenció que es considera senzilla i que poques vegades presenta complicacions. Però  es va complicar, vaig patir una hemorràgia, vaig necessitar una segona operació, i vaig necessitar sang. Recordo com n'estava d'espantada, i recordo despertar-me amb la pulsereta al canell. Banc de Sang. En recordar-ho encara m'emociono. La sang d'una altra persona corre per les meves venes. M'alimenta i batega amb força dins el meu cor quan m'emociono. Com ara. Només puc dir que sento gratitud, un sentiment immens i inabastable.

Aquell moment va marcar un punt d'inflexió. Vaig prendre algunes decisions importants per a mi, entre elles cuidar molt més la meva alimentació, abraçar el vegetarianisme... i just un any després d'aquell "toc d'atenció" vaig decidir crear aquest bloc, obrir un camí per compartir tot el que tinc per explicar a tot aquell qui em vulgui llegir.

Després de l'operació vaig necessitar prendre ferro durant més d'un any, m'havia fos les reserves i no m'atrevia a donar (segurament tampoc hauria pogut), tinc tendència a tenir anèmia, així que no em vaig acostar al banc de sang. Després, el de sempre... la inèrcia, la rutina, el dia a dia... Fins que l'altre dia em va arribar a través de la xarxa la notícia que faltava sang. Faltava 0-. La meva. I mentre dinàvem vaig explicar als meus fills aquesta petita història i a la tarda em van acompanyar a l'hospital a donar sang.

Així que des d'aquest petit espai que pretén ser un espai per a compartir, us animem a compartir allò que tots tenim. Un gest que representa molt poc per als qui el fem, però que és vital.

Segueix les teves pròpies passes i *viu intensament.

Gaudeix cada instant i *viu intensament.

Juga i *viu intensament

Avui i sempre (el making of).

Ahir la Llum i jo vam tenir "una cita". Els homes de casa van decidir anar a veure el Girona, i la Llum i servidora vam gaudir d'una nit de noies. No és que a la Llum i a mi no ens agradi el futbol... a ells els agrada bastant més, però no és aquest el tema. De tant en tant ens agrada tenir un "tu i jo" amb els nens, compartir unes hores d'exclusivitat. Jo, que sóc filla de família nombrosa, recordo molt especialment aquests moments d'exclusivitat: anar al metge i sortint, anar a berenar NOMÉS amb la mare (o el pare) era un luxe, era el teu moment. Així que la propera cita la tindré amb en Biel.

Mentre els meus homes es deixaven la veu animant a l'equip, la meva doneta i jo ens ho vam passar teta ballant, saltant... vaig pensar que podia aprofitar la sessió de dansa per fer-nos fotos per al Weekend Hashtag Project que la gent d'instagram ens han proposat per aquest cap de setmana i que té com a tema principal les siluetes. I d'aquí a aprofitar-les per a felicitar-vos el dia de la mare... hi ha un pas (sobretot després de veure la inspiradora entrada de la meva estimada apanona). Espero que us agradin. Nosaltres no som gaire tradicionals en aquest sentit, no solem celebrar aquests dies... però bé, que et deixin dormir fins les deu i t'obsequiïn amb un munt de petons i una flor, doncs tampoc fa cap mal.

En aquest enllaç trobareu la llista de reproducció que he recopilat amb els temes que la Llum em va demanar per ballar ahir: la seva tarda, la seva tria.

Després, quan vam estar tipes de ballar, la Llum es va treure el tutú, jo em vaig treure les orelles de gatet i vam anar a sopar juntes. La Llum va tenir molta feina a triar la roba i els complements, tot i que abans de sortir de casa es va treure tots els braçalets i collarets, li va semblar que no era gaire còmode.

I d'aquesta manera, compartint moments i complicitats, vam enfortir el nostre lligam... i quan ens vam retrobar tots quatre teniem un munt de coses per a explicar-nos.

Maig del 2013. Cinc anys.