#estemderetiro


Després de cinc anys d'activitat ininterrompuda hem fet una petita parada per a omplir els nostres pulmons d'aire fresc i net.
Aviat tornarem a donar guerra, no patiu. Mentrestant, podeu seguir-nos a les xarxes on (de tant en tant) ens deixem caure.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris exposicions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris exposicions. Mostrar tots els missatges

dissabte, 24 de setembre del 2016

de l'aigua (en el pinzell de Sorolla)

Some feelings, they can travel too
Oh there it is again, sitting on my chest
Makes it hard to catch my breath
I scramble for the light of change

Wish That You Were Here. Florence + The Machine

Per a la meva Soraya, que coneix i estima Sorolla.


Dir que som els primers en enamorar-nos de l'aigua seria mentir.
Seria com pretendre que som els primers
en passejar els ulls llaminers per la superfície farinosa de la lluna,
en tancar els ulls després d'ensopegar-nos amb aquell glop d'aire salat de vida que ens escup el mar a la cara,
en dibuixar constel·lacions unint imaginàriament pigues amb petons, o pedres amb pals.

L'aigua ha sigut observada i estimada
per tantes mans i tantes mirades,
per ulls oberts com dues preguntes negres i rodones,
per tantes vides, en tants moments,
que es podria dir que parla tantes llengües com persones hi ha al món.

A Sorolla li parlava cada dia,
en el llenguatge de la llum,
del color i del moviment
que bressola la vida en si mateixa
en un anar i venir delicat i incansable.

Sorolla la va estimar.
I la va pintar.
Un dia rere l'altre.
Fins a l'eternitat.
Perquè l'aigua de Sorolla esdevingué eterna
en les seves onades infatigables,
en la seva escuma de merenga,
i en les ales que se't enganxen a la mirada.




























I nosaltres el vam emular.
Vam pintar l'aigua.
Amb la consistència de la mel.
Amb pinzellades com moments.
Amb els somnis desperts.

Agost del 2016. Vuit anys i tres quarts.
els llenguatges de l'aigua.
Vull agraïr al Museu Sorolla que m'hagin permès fer ús de les imatges dels quadres.

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'agradarà...
.

diumenge, 13 de desembre del 2015

Nusos.


Un nus no deixa de ser un punt de partida. 
Fem un nus i comencem. 


Un nus no deixa de ser una marca.
Fem un nus i continuem.


Un nus no deixa de ser una guia, un lloc on agafar-nos. 
Prenem el nus i ens situem.

Vaig teixir una teranyina amb cent nusos.
(i encara cent, cent, cent).

Perquè vaig llegir un poema sobre llenguatges desconeguts per als adults.

Perquè vaig ser testimoni de com algú caminava sobre fils de seda.

Perquè vaig descobrir una sala on la matèria viva es transforma.

Perquè vaig trobar tresors inútils dins les butxaques.

Perquè l'ofici esdevingué una forma d'entendre la vida.

Vaig teixir una teranyina amb cent nusos.
(i encara cent, cent, cent).

Perquè vaig trobar algú que recorria un camí

que es va creuar amb el meu 

que em va regalar una mica de temps i alguns secrets,

que em va parlar 

de llenguatges, de nusos, de matèria, de butxaques, de tresors i d'oficis.










Vaig teixir una teranyina de cent nusos
(i encara cent, cent, cent).

I la hi vaig regalar.

Desembre del 2015.

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'interessarà...

Ornaments aromàtics.

Biblioteca de cuerdas y nudos. - Vídeo de la instal·lació de José Antonio Portillo.

Aquesta entrada l'atresoraré muy mucho perquè parla
de cada una de les persones que m'han donat la mà i m'han acompanyat
en totes les paraules i moments que m'han acostat a Reggio Emilia.
De la inabastable immensitat que aquesta realitat significa
de tot el creixement que això ha suposat per a mi.
Dels tallers, cursos, jornades i projectes nascuts
de la transformació de la matèria i de la persona
i de com tot es va concentrar 
en un sol moment
davant d'una sola persona
amb unes poques paraules.

diumenge, 6 de setembre del 2015

Aprenent a llegir i interpretar el que ens mostra un retrat.


Estem fets de milers d'altres. La il·lusió és el jo que pretén ésser un.
Jean Bertran Pontalis.


Aquest estiu passat vam passar uns dies a la ciutat de Reggio Emília, i una de les meravelles que vam tenir el plaer de visitar una vesprada (una experiència meravellosa!) va ser la Galleria Parmeggiani.

D'entre totes les peces que hi havia en exposició a tots i cada un de nosaltres ens van cridar l'atenció obres diferents, per motius diferents i totalment personals i intrínsecs.





Però aprofitant la visita a la galeria, vam aprofitar també per a fer incís en un tema en particular: el que els retrats ens mostren. Què ens explica un retrat sobre l'individu retratat, sobre l'artista, sobre l'època en què vivien, sobre què volien expressar i transmetre... Vam dedicar-nos a intentar desxifrar alguns missatges que els quadres ens enviaven: posició socio-econòmica, llenguatge no verbal, moment històric, escoles artístiques... Tenint molt clar, també, que la major part dels nostres arguments eren hipòtesis i que partiem del respecte a l'obra i la seva època, però també dels nostres coneixements limitats.

Vam procurar centrar-nos en tot el llenguatge simbòlic que cada peça amagava, d'aquesta manera alguns dels fets que vam observar van ser els següents:

· POSICIÓ SOCIAL.

· Alguns retrats mostren només el rostre o la part superior del cos. En aquests, per norma general, l'expressió del rostre és entre indiferent i arrogant, si bé no es mostren les seves pertinences o alguna estança concreta de la seva llar, les personalitats solen portar abaloris, joies i teixits i robes luxoses (seda, pells, cuir...), fet que mostra una bona posició socioeconòmica. Pertanyen a aquest grup els quatre retaules de Bonifacio Bembo, datats el segle XV.



· Els retrats que mostren a la persona de cos sencer solen mostrar-la també amb algunes de les seves pertinences més preuades, pertinences que es llueixen com a trofeus exòtics i rars: animals salvatges dissecats; armes, escuts i armadures. La postura del cos mostra seguretat, fermesa i decisió. Una mostra d'aquest tipus de retrats la trobem en el Retrat de l'infant Baltasar Carles, obra de Velázquez.



· RETRATS FEMENINS

· Els retrats femenins d'etapes més primerenques solen mostrar a la dama amb la intenció de fer-ne evidents les seves virtuts. Per aquest motiu les poden situar prop de finestres (si no ho tinc mal entès, la finestra simbolitza l'estat de puresa i innocència de la dona, i tanmateix també es pot considerar com un pont entre el món terrenal i el celestial), solen aparèixer amb vestits recatats, llibres de lectura i, fins i tot ocasionalment, acompanyades per algun sant objecte de la seva devoció. Una mostra n'és el suposat retrat de Mencía Mendoza d'autoria desconeguda.


· Els retrats femenins més moderns de la galeria, ens mostren les dones envoltades d'elements més senzills però que alhora vesteixen l'obra d'una aura entre misteriosa i sensual. Els retrats s'omplen de flors, plomes, instruments i teixits suggerents que acompanyen les dones que es mostren en una actitud més desinhibida. Datats a finals del S.XIX, principis del XX una mostra en serien les obres de Cesare Detti.




· RETRATS MASCULINS.

· Per norma general, els retrats masculins mostren al subjecte retratat fent gala de les seves virtuts, bé siguin la valentia (mostrant-lo com a un heroi, amb les seves armes o armadura llest per a la batalla) o la seva intel·ligència i posició social, bé sigui a través de les seves vestidures (en el cas dels hàbits que lluien els eclesiàstics), o envoltat de la seva obra en el cas de figures socials i referents culturals rellevants. Una mostra en serien el retrat d'un Cavaller (del qual he estat buscant la referència i l'autor però no he sigut capaç de trobar), o el Retrat d'un matemàtic (suposadament Arquímedes) de José de Ribera, del S.XVII.



· ÚS DEL COLOR.

· L'ús del color es torna en un element determinant. El color daurat es reserva per a fer referència a la divinitat, i el blanc a la puresa i la innocència.


· En les obres que el subjecte protagonista és masculí solen predominar colors forts i vius amb la intenció de transmetre valentia en la vida terrenal. Rojos, ataronjats predominen ja que són els colors del foc, de la sang, de la guerra.

· En retrats femenins, la il·luminació es centra en crear una atmosfera càlida, si bé l'ús del color es torna més subtil i s'empren tonalitats més suaus, poden trobar-s'hi també més colors de la família dels verds, que fan referència a la serenor, a l'esperança i a l'eterna renovació del cicle vital i de la família dels marrons, que expressen el caràcter terrenal.

· EL RETRAT COM A ESCENA.

· Pintar un retrat era tota una proesa. Cada retrat conté hores i hores de vida no tan sols de qui dedica el seu temps a capturar l'essència de la personalitat de l'altre, sinó també de qui posa davant seu (per bé que sovint durant períodes breus de temps) per a ésser retratat. En una espècie d'apropament al romanticisme històric, Ignacio León y Escosura ens mostra de manera generosa els estudis i tallers de determinats artistes en plena ebullició.

Un parell d'apunts que fan referència a aquesta fascinació es poden observar als quadres Murillo al convent dels CaputxinsCarles V a l'estudi de Ticià (al qual pertany el detall en segon pla que ens mostra una dona amb un lloro) .



Tenint molt clar que cap de nosaltres ha estudiat Història de l'Art, ens ho vam passar en gran elaborant teories i hipòtesis sobre l'ús dels colors, d'alguns símbols, sobre què representaven i què volien fer evident... en fi, que ens ho vam passar en gran aprenent a llegir i interpretar el que ens mostra un retrat. 

Agost del 2015. Set anys i tres quarts. 

Si t'ha agradat aquesta entrada, no pots deixar de llegir...