El tacte del graffiti.

Anem sempre amunt i avall. Amb pressa, de pressa, a fer això, a fer allò, ràpid... no hi ha temps per a aturar-se a mirar, a escoltar, a tocar... Tocar. Tocar aquell acte íntim i proper. Toquem allò que ens agrada, que tenim a l'abast, que ens atrau. Toquem i percebem una textura, una temperatura, una firmesa concretes. Toquem malgrat que la norma és no tocar. No molestis, no parlis, no toquis, NO TOQUIS!

D'entre totes les coses que està prohibit tocar, una. D'entre totes les coses que està prohibit tocar, l'art. L'art no es toca. No es pot tocar. Es trenca, es malmet, es gasta.

L'art urbà ens ofereix la possibilitat de trencar aquesta norma, portser perquè l'art urbà en si mateix trenca totes les normes. Tocar. Perquè tenim dits, tenim mans, tenim pell... i volem tocar. Però sobretot perquè podem tocar.

A través del tacte podem establir un diàleg amb l'art. Si podem resseguir els traços, podem traçar les formes i podem palpar els colors; podrem vincular-nos a una peça, podrem reproduïr els gestos que l'artista ha utilitzat. Potser justament d'aquesta manera, un graffiti esdevé una provocació: no a nivell social, sinó a nivell íntim i personal. No tan sols ens explica una història, podem recrear el seu procés de creació.

Acostar-se a escoltar la peça, amb els ulls oberts, amb els ulls tancats, tocar-la, resseguir-ne els traços, tocar els colors, el tacte de la paret sota el gruix de pintura, el tacte de la pintura, observar la gradació de color, observar com la temperatura de la peça varia entre el dia i la nit (o entre l'exposició al sol a l'ombra), aixecar la vista enlaire per a abastar-ho tot, passejar els dits, estirar-se per a tocar la part alta, saltar per a arribar més amunt, acaronar el text, allunyar-se per a observar... Tocar i sentir l'art. El tacte de l'art. Sentir i escoltar la seva poètica, el seu batec. El batec del graffiti. El tacte del graffiti.

Juliol del 2011, quatre anys; Desembre  del 2014 i Març del 2015, set anys.

Si t'ha agradat aquesta entrada no et pots perdre...

Descalços en l'art, el cos, el moviment. 

Dansant el contorn de la ciutat · entre llums de colors ·

Descalços en l'art, el cos, el moviment.

Aquesta entrada és per a mi molt especial, publico l'entrada que fa 300 en aquest petit raconet d'enlloc que pretén ser la casa de la imaginació. La publico amb la mateixa il·lusió que la primera, i en un dia molt especial per a mi. Per si això no fos suficient, avui compto amb la presència d'una convidada rosseta i molt especial a l'entrada (bé, dues, tot i que una no es veu).

D'alguna manera, i per tots aquests motius es podria dir que avui i per a vosaltres, em vesteixo de gala. Com veureu, vaig molt ben vestida, i ben pentinada, de joies en llueixo poques, però procuro fer-ho amb gràcia. Però us voldria demanar que no mireu els meus peus o, que si ho feu, no us sorpreneu: vaig descalça. Perquè sóc de la tribu dels peus negres, jo. M'encanta anar descalça i a la que puc, em trec les sabates. Potser perquè toco poc de peus a terra i d'aquesta manera, en fer-ho uns instants al cap del dia, en faig prou. Sense intermediaris: fora noses.

El meu vestit va brodat amb el fil del joc, perquè us explicaré que l'altre dia, amb una amiga fent temps i un gelat, vam anar a parar a la plaça Vicens Vives. En aquesta plaça, sempre hi trobareu algun nen enfilant-se a l'escultura AELON de l'escultor Gabriel Sáenz, jugant en i amb ella. No sé si aquesta era la seva intenció en crear-la, però no es pot negar que quan la infància reivindica un espai de la ciutat omple aquell lloc de significat i màgia, i si la interpretació de l'art l'ha de fer qui en gaudeix, i qui la gaudeix és un infant, és sabut per tots que es valdrà (també) del moviment com a vehicle privilegiat per a l'exploració i l'expressió.

En arribar a la plaça, vam observar l'escultura: el grup d'infants que hi havia jugant-hi anava descalç en la seva totalitat. Evidentment, els nens es van mostrar emocionats i il·lusionats: "-Si ells juguen descalços, nosaltres també!" deia la seva mirada. I a nosaltres dues, amigues de fa anys, també ens va bastar una mirada per a entendre'ns. I per què no? El calçat dels meus fills i la seva filla es va sumar al grup de sabates i xancletes tretes i deixades estar als peus de l'escultura. El que va passar després: una dansa.

Com qualsevol aprenentatge, el moviment també necessita d'un temps per a ser explorat i d'un temps per a ser assimilat. Per a l'infant el moviment és joc. Es mou i a través del moviment no només explora l'espai, també explora el seu propi cos, i la relació d'aquests dos amb el temps, el tempo. Crec que de la unió de l'espai, el cos i el temps neix el moviment. L'infant és tenaç, i per a fer-ho es val de tots els recursos, de tots els sentits. Així doncs, tocar l'escultura, caminar sobre ella, explorar la textura i la temperatura dels seus materials és conèixer-la perquè, com diu la guineu " - Allò que és essencial és invisible als ulls.". 

Les ciutats són fetes per a jugar-hi. D'aquesta manera la infància recupera la part de joc exterior que l'asfalt se li menja. Els elements artístics i arquitectònics que hi habiten no poden ser simples vestits: han de pertànyer també al paisatge humà, han de ser explorats i viscuts per a pertànyer a la ciutat.  Perquè les ciutats són fetes per als seus habitants i segurament una part d'ells són, com jo, de la tribu dels peus negres.

Setembre del 2014. Sis anys i mig / Quatre anys.

Voldria donar les gràcies a la Raquel i a l'Aura per acompanyar-nos aquella tarda i regalar-nos una estona de joc pausat i deliciós. A elles i a l'Albert, gràcies per permetre'm explicar-ho.

   · Si t'ha agradat aquesta entrada, no et pots perdre...

Jo també em dic Brisa. 

Circuits d'aigua. Entre l'art efímer i el joc motriu.

Un dia fantàstic en un parc excepcional. - Manetes i cosetes.

Fitxa de l'escultura AELON - Art al carrer, Ajuntament de Girona.

Untitled (playground) by Picasso, Chicago, 1967. - Playscapes.

   · Més escultures jugables de Girona...

A, B, C, Q. Torres Monsó, 1980.

Cossos i formes. Rosa Serra, 1990.

Perns. Narcís Costa Bofill, 1988.

Plaça Salvador Espriu. Fuses - Viader, 1994.

Terra de Sardana. Pau Baya, Ivet Bazaco, Marta Lluís, 2002.

La safata creativa {plastilina - fang - composicions}.

No conec cap nen que no gaudeixi jugant amb la plastilina i el fang. A mi m'encanta veure'ls, i m'agrada oferir-los la possibilitat d'explorar i experimentar amb una quantitat de material suficient, però algunes vegades se'm feia complicat organitzar-lo i presentar-lo. Un dia, en una trobada amb companyes d'altres escoles, vaig trobar la solució que em permetia oferir-los material en quantitat suficient, que restés endreçat i que, alhora, la seva presentació fos una invitació.

Així, que vaig organitzar-lo en una safata per a guardar els coberts. Tenir-lo organitzat d'aquesta manera em permet oferir-los materials variats i de diferents mides, alhora que diferents estris i eines. La proposta ha tingut tant d'èxit que ja tenim dues safates. Les tinc sempre preparades i sovint, els nens me les demanen quan vénen amics a jugar a casa. És una bona manera de tenir sempre preparada una proposta divertida i rica.

Els materials que hi ha són principalment eines per a treballar el fang i la plastilina així com material de rebuig, objectes recollits de la natura.

 Una de les principals característiques que tenen en comú és que són materials fàcils de netejar (o substituir). 

I una altra característica és que solen ser materials inespecífics, genèrics, reutilitzables i de baix cost. En quantitat suficient per a jugar-hi en companyia.

 

Objectes que, combinats amb la plastilina i el fang són una invitació, suggereixen, desperten la creativitat. Construccions i composicions tridimensionals.

Taps de suro, taps de plàstic, xapes de metall. Palets, escuradents i bastonets de fusta, de plàstic, transparents i de colors. Plomes, aglans, llavors, pipes, rodelles de fusta, petxines, vidre de mar. Canyetes de plàstic, tubs de goma de diferents mides, cordills i fils. Estris i eines. Peces de metall i peces trencades de bijuteria. 

Organitzats i distribuïts en els diferents compartiments. 

(Un moment de relax per poder conversar amb una bona amiga)

La mateixa caixa és la que vam utilitzar per a les composicions a la taula de llum. Si us hi fixeu bé, veureu la safata que a l'esquerra de la taula de llum.

En aquesta ocasió era una composició amb objectes només de la natura. En tenir dues safates, podem jugar a l'hora d'organitzar-les: fer-ne una només amb objectes naturals, o una altra amb objectes només de plàstic, o només amb pals, o només amb objectes de metall, o només amb...

Composicions precioses.

L'acció a la taula, en plena ebullició.

Sempre en evolució.

Escollir, escollir...

Algunes vegades, la inspiració és tan gran que amb una sola safata no en fem prou. 

I no dubteu mai, mai a deixar-vos portar per la inspiració. La creativitat no és només territori dels nens. Es pot entrenar. No cal saber fer, només cal fer.

Cal acordar prèviament amb els nens i nenes si les creacions es guardaran o es desmuntaran. Nosaltres normalment les desmuntem. Rentar els materials és relativament senzill: un pot d'aigua i un colador, i anar fent. Posar-ho en una safata amb un drap a sota, deixar-ho assecar al sol i ja està.

Després d'uns dies d'activitat frenètica (he tingut quatre quilos i mig de fang al racó creatiu de l'estudi durant una setmana) les safates reposen dins un calaix amb el material llest per a la propera aventura. Els nens saben quin és, a veure qui és el primer a rescatar-les: ells o servidora.

Setembre, novembre i desembre del 2012. Febrer i juny del 2013. Quatre i cinc anys.