Flotació rudimentària.

Explorant els llenguatges de l'aigua una de les primeres idees que ha rondat pel cap dels nens ha sigut la flotació. Preguntes, respostes i aproximacions més o menys encertades. Per què quelcom sura i per què quelcom s'enfonsa? És la forma? La matèria? Les lleis que ordenen el món?

De manera impulsiva en Biel ha gargotejat una imatge d'una barca simple i senzilla i, de cop, s'ha aixecat de la cadira i ha començat a dir que volia fer una barqueta. Ha engrapat uns pocs objectes que tenia a l'abast i ha creat una espècie de prototip. - Flota! Flota! - cridava mentre omplia la pica. Estava eufòric.

Després  ha anat arreplegant coses i cosetes, objectes i materials, i ha millorat el prototip, convertint-lo en un artefacte curiós i peculiar, rudimentari però eficient.

Forma i matèria són una part essencial de la flotació, però també ho és la possibilitat. La possibilitat com a idea, com a base, com a fonament. El poder aixecar-se d'una revolada i, arreplegant diversos objectes, cristalitzar una idea, un fet, un pensament. Saber i sentir que tens el temps i la llibertat per a fer-ho, per a modificar la idea, per a millorar-la i perfeccionar-la. Per a testejar-la i refer-ne els punts febles. Però, sobretot, per a viure l'eufòria creadora.

La barqueta sura pel material? Sura per la seva forma? Sura per l'aire? Per l'aigua? Per la força? Quina força?
I, de nou, preguntes, respostes, aproximacions més o menys encertades, debats i hipòtesis.
La densitat del plàstic i l'aire junts és inferior a la de l'aigua. Pesa menys. Flota.
Eufòria.

Març del 2016. Vuit anys.

Els llenguatges de l'aigua. 

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'agradarà...

Clips dins el got. 

{lab series} Explorant al laboratori. La flotació.

{lab series} Explorant el principi d'Arquimedes

Experimentant amb aigua freda i aigua calenta.

Confia en mi!

Avui és el vuitè aniversari de la Llum i en Biel. Vuit anys. Dues vegades vuit, perquè són dos.

La Llum i en Biel són i sempre han sigut molt diferents. Les llums de l'un són les ombres de l'altre. El que a un li resulta fàcil, a l'altre li costa més. Per sort, (gairebé) sempre s'ajuden l'un a l'altre. Tenir a algú que t'explica en el teu mateix llenguatge les coses que li resulten fàcils i que a tu et costen, sempre és d'agraïr.

A la Llum li encanta llegir, i llegeix amb fluidesa i facilitat. A en Biel sempre li ha costat més, però la Llum sempre que pot l'ajuda, i amb una paciència infinita l'acompanya explicant-li trucs i demanant-li que repeteixi les paraules quan s'encalla.

En Biel és força més àgil que la Llum. Sempre ha sigut mig mico. A la Llum li vam detectar problemes de visió cap als tres anys i escaig, això la va fer anar un xic insegura a nivell motriu. Però en Biel sempre ha cuidat d'ella i li ha explicat com pot fer les coses.

En el fons, això és el que és ser germans, més enllà de ser bessons.

Tenir algú amb qui créixer, amb qui aprendre, amb qui barallar-te, enfadar-te i aprendre a disculpar-te o a acceptar unes disculpes.

Tenir algú per a aprendre a mirar-li als ulls i dir-li "Això no ho vull", "Això m'ha ferit" o "T'ho agraeixo".

Tenir algú amb qui compartir la vida sencera.
Algú que t'esperi quan t'ennuegues amb les lletres i les paraules.
Algú que t'agafi la mà i t'ajudi a enfilar-te a un mur, o a una estàtua.
Per difícil que et sembli.
Que et recordi, en el teu mateix llenguatge, que pots fer-ho.
Que t'expliqui, en el teu mateix llenguatge, com pots fer-ho.
Que t'acompanyi i et recordi que no cal tenir por.
Que s'assegui pacientment a esperar que tu t'hi enfilis.
Algú que et digui "Confia en mi!"
Algú en qui confiar.

Dos processos. Un del 2011, l'altre del 2015. Quatre anys disten entre els dos. Però el que mostren és el mateix: la confiança com a un regal.

Octubre del 2011, Agost del 2015. Tres i set anys.

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'agradarà...

Set anys i un regal.

Descalços en l'art, el cos, el moviment.

Aquesta entrada és per a mi molt especial, publico l'entrada que fa 300 en aquest petit raconet d'enlloc que pretén ser la casa de la imaginació. La publico amb la mateixa il·lusió que la primera, i en un dia molt especial per a mi. Per si això no fos suficient, avui compto amb la presència d'una convidada rosseta i molt especial a l'entrada (bé, dues, tot i que una no es veu).

D'alguna manera, i per tots aquests motius es podria dir que avui i per a vosaltres, em vesteixo de gala. Com veureu, vaig molt ben vestida, i ben pentinada, de joies en llueixo poques, però procuro fer-ho amb gràcia. Però us voldria demanar que no mireu els meus peus o, que si ho feu, no us sorpreneu: vaig descalça. Perquè sóc de la tribu dels peus negres, jo. M'encanta anar descalça i a la que puc, em trec les sabates. Potser perquè toco poc de peus a terra i d'aquesta manera, en fer-ho uns instants al cap del dia, en faig prou. Sense intermediaris: fora noses.

El meu vestit va brodat amb el fil del joc, perquè us explicaré que l'altre dia, amb una amiga fent temps i un gelat, vam anar a parar a la plaça Vicens Vives. En aquesta plaça, sempre hi trobareu algun nen enfilant-se a l'escultura AELON de l'escultor Gabriel Sáenz, jugant en i amb ella. No sé si aquesta era la seva intenció en crear-la, però no es pot negar que quan la infància reivindica un espai de la ciutat omple aquell lloc de significat i màgia, i si la interpretació de l'art l'ha de fer qui en gaudeix, i qui la gaudeix és un infant, és sabut per tots que es valdrà (també) del moviment com a vehicle privilegiat per a l'exploració i l'expressió.

En arribar a la plaça, vam observar l'escultura: el grup d'infants que hi havia jugant-hi anava descalç en la seva totalitat. Evidentment, els nens es van mostrar emocionats i il·lusionats: "-Si ells juguen descalços, nosaltres també!" deia la seva mirada. I a nosaltres dues, amigues de fa anys, també ens va bastar una mirada per a entendre'ns. I per què no? El calçat dels meus fills i la seva filla es va sumar al grup de sabates i xancletes tretes i deixades estar als peus de l'escultura. El que va passar després: una dansa.

Com qualsevol aprenentatge, el moviment també necessita d'un temps per a ser explorat i d'un temps per a ser assimilat. Per a l'infant el moviment és joc. Es mou i a través del moviment no només explora l'espai, també explora el seu propi cos, i la relació d'aquests dos amb el temps, el tempo. Crec que de la unió de l'espai, el cos i el temps neix el moviment. L'infant és tenaç, i per a fer-ho es val de tots els recursos, de tots els sentits. Així doncs, tocar l'escultura, caminar sobre ella, explorar la textura i la temperatura dels seus materials és conèixer-la perquè, com diu la guineu " - Allò que és essencial és invisible als ulls.". 

Les ciutats són fetes per a jugar-hi. D'aquesta manera la infància recupera la part de joc exterior que l'asfalt se li menja. Els elements artístics i arquitectònics que hi habiten no poden ser simples vestits: han de pertànyer també al paisatge humà, han de ser explorats i viscuts per a pertànyer a la ciutat.  Perquè les ciutats són fetes per als seus habitants i segurament una part d'ells són, com jo, de la tribu dels peus negres.

Setembre del 2014. Sis anys i mig / Quatre anys.

Voldria donar les gràcies a la Raquel i a l'Aura per acompanyar-nos aquella tarda i regalar-nos una estona de joc pausat i deliciós. A elles i a l'Albert, gràcies per permetre'm explicar-ho.

   · Si t'ha agradat aquesta entrada, no et pots perdre...

Jo també em dic Brisa. 

Circuits d'aigua. Entre l'art efímer i el joc motriu.

Un dia fantàstic en un parc excepcional. - Manetes i cosetes.

Fitxa de l'escultura AELON - Art al carrer, Ajuntament de Girona.

Untitled (playground) by Picasso, Chicago, 1967. - Playscapes.

   · Més escultures jugables de Girona...

A, B, C, Q. Torres Monsó, 1980.

Cossos i formes. Rosa Serra, 1990.

Perns. Narcís Costa Bofill, 1988.

Plaça Salvador Espriu. Fuses - Viader, 1994.

Terra de Sardana. Pau Baya, Ivet Bazaco, Marta Lluís, 2002.

Circuits d'aigua. Entre l'art efímer i el joc motriu.

Després de treure les rodetes ens hem aficionat a això de la bici. Així que aquestes tardes, hem agafat les bicis i hem anat a passejar, amb la idea d'anar agafant soltesa. Fa uns dies, després d'un d'aquests ruixats d'estiu, vam agafar les bicicletes. Com que el terra estava un xic massa moll, les bicis patinaven, i vam acabar a la pista de bàsquet del barri, que estava buida. Vaig pensar que seria un bon espai per a practicar els girs, les frenades i aquestes cosetes que volem anar polint. El terra de la pista estava més sec que el del carrer, però encara hi havia alguns petits bassals.

Això em va donar la idea de crear circuits amb aigua a terra: vaig treure la cantimplora i vaig començar a traçar una línia: controlar el raig per a que la línia sigui contínua va ser quelcom que vaig tenir controlat ràpidament. En Biel no va tardar a veure què estava fent, i va venir. A partir d'aquí va ser un no parar i com que al costat de la pista hi ha una font, els viatges van ser innombrables.

Circuit inicial.

En Biel no va tardar a animar-se i crear el seu circuit.

Ple de girs...

Ple de el que ell anomenava "rotondes"...

La circulació en alguns trams era complicada... i no precisament pel trànsit.

Reomplir, i tornar-hi!

Un traçat lliure i generós.

Un procés centrat en l'interès pel moviment en joc i pel joc del moviment.

I vam aconseguir traçar un circuit infinit (mentre va durar). <3 

Descobriment independent: la pista fa pendent.

El procés creatiu i el joc motriu es van aliar per a obsequiar-nos amb una llarga estona de diversió.

Crear amb aigua sobre el paviment permet recrear-se en el plaer efímer del fet creatiu, alhora que proporciona un estímul per al joc i el moviment.

Potser algú no es sent còmode dibuixant circuits a terra amb guix (no és el meu cas, i de tota manera, amb una mica d'aigua el guix marxa) així que l'aigua és una molt bona alternativa.

Juliol del 2014. Sis anys i mig.

Si us ha agradat aquesta proposta no oblideu visitar també...

El mètode sense pedals. + 1 proposta creativa de joc motriu. 

Dibuixos amb aigua a terra. O la bellesa com a qualitat efímera.

Improvisacions.

Jocs amb mocadors.

Qui em coneix ja sap que sóc una piklerista declarada i militant. He tingut el privilegi de conèixer el treball d'Emmi Pikler, fundadora de l'institut Lóczy i, posteriorment, d'una fundació. Va confiar en les capacitats dels infants i va encomanar la seva passió a les treballadores de l'orfanat que dirigia, oferint-los un tracte digne i afavorint la formació d'una autoimatge positiva. Especialista en el desenvolupament infantil i defensora del desenvolupament natural dels infants (com defensa en el seu llibre Moure's en Llibertat), partint del respecte, respectant les seves etapes evolutives. Un dels primers objectes que proposen des de l'institut Lóczy és el joc amb mocadors. Els mocadors són fàcils d'agafar, de manipular, no poden fer-se mal ni empassar-se'ls. Deixant que l'infant es mogui (si es vol/pot moure).

 

Agafar, tocar. No només amb les mans. Els braços, les cames... tot el cos hi és present.

 

Agafar i estirar. La voluntat es manifesta i la capacitat ho permet. Coordinació ull-mà.

 

Explorar. Experimentar. Descobrir.

 

El moviment activa el cos, entren en joc les altres extremitats.

 

Concentració i excitació.

 

Curiositat.

 

Sorpresa.

 

Els seus somriures ens indiquen que estem en el camí adequat.

 

El cos aprèn a conèixer-se si mateix. I l'infant també.

Els mocadors resulten atractius i estimulants. Aquesta ocasió vaig escollir-ne uns amb fils lluents i platejats que els van cridar l'atenció. 

Maig del 2008. Sis mesos.