Trenta tones d'acer desafiant la gravetat i el batec constant de l'aigua.
Com un recordatori de la lluita de l'espècie humana contra la natura, contra els elements.
El paisatge alterat i modificat en funció de l'acció d'una voluntat personal i individual que pot esdevenir col·lectiva.
I alhora una declaració d'amor de l'ésser humà al mar verge, a les onades indomables, a les marees i els seus ritmes.
Com un recordatori de l'adoració de l'espècie humana vers la natura, vers els elements.
La descoberta, però, per als nens (i per als no tan nens) van ser els tubs, les xemeneies per on s'escolen l'aire i l'aigua, carregats de la força salvatge de les onades.
Potser per inesperades.
Potser perquè tot allò que et permet fer i ser, a més d'observar i sentir, et fa sentir més viu.
Jugar amb les onades d'una manera nova i diferent.
Jugar amb la força de la gravetat, desafiant-la, igual que l'acer sobre la roca i sobre el mar.
Jugar sense rellotge i a ritme d'onada.
La força de l'aigua desplaçant l'aire.
Ocupant el seu espai.
Empenyent-lo amunt.
I just a sobre,
Tu.
Esperant l'onada.
Esperant l'embestida de l'aigua contra la roca.
Eperant la glopada d'aire carregada de l'alè salat del mar..
Amb la pell i la roba esquitxades d'aigua, de vida i de sal.
Agost del 2016. Vuit anys i mig.
els llenguatges de l'aigua
Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'agradarà...
