Un uomo maturo con un orecchio acerbo
Un giorno sul diretto Capranica-Viterbo
vidi salire un uomo con un orecchio acerbo.
Non era tanto giovane, anzi era maturato,
tutto, tranne l'orecchio, che acerbo era restato.
Cambiai subito posto per essergli vicino
e poter osservare il fenomeno per benino.
"Signore, - gli dissi - dunque lei ha una certa età:
di quell'orecchio verde che cosa se ne fa" ?
Rispose gentilmente: "Dica pure che son vecchio.
Di giovane mi è rimasto soltanto quest'orecchio.
E' un orecchio bambino, mi serve per capire
le cose che i grandi non stanno mai a sentire:
ascolto quel che dicono gli alberi, gli uccelli,
le nuvole che passano, i sassi, i ruscelli,
capisco anche i bambini quando dicono cose
che a un orecchio maturo sembrano misteriose."
Così disse il signore con un orecchio acerbo
quel giorno sul diretto Capranica-Viterbo.
Gianni Rodari.
Un home madur amb una orella verda
Un dia al tren que va a Capranica-Viterbo
vaig veure pujar un home amb una orella verda.
No era gaire jove, de fet havia madurat,
tot, a excepció de l’orella, que verda havia quedat.
Em vaig canviar ràpidament de lloc per a acostar-me-li
i poder observar el fenòmen ben observat.
“Senyor, - li vaig dir - vostè té ja una certa edat;
digui’m, aquesta orella verda, li és d’alguna utilitat?”
Em va respondre amablement: “Pots dir que sóc persona vella,
de jove m’ha quedat només aquesta orella.
És una orella d’infant, em serveix per interpretar
les coses que els grans no s’aturen a escoltar:
escolto què és el que diuen els arbres, els ocells,
els núvols que passen, les pedres, els rierols,
entenc també als infants quan diuen coses
que a una orella madura semblen misterioses.”
Això va dir el senyor amb una orella verda
aquell dia, al tren que va a Capranica-Viterbo.
Gianni Rodari. (Traducció d'Àngela Bosch)
Una de les maneres d'acostar-nos a les orelles ha sigut a través d'aquest petit i meravellós conte-poema que el gran Gianni Rodari va escriure. Partint de la versió original en italià i consultant diferents traduccions a diferents llengües m'ho vaig passar en gran fent-ne una traducció lliure i gens pretensiosa (agraïré qualsevol suggeriment per a millorar-la ^ ^). Un dels divertiments en narrar-la amb els nens ha sigut el buscar topònims que lliguin amb verda, si bé en la versió escrita m'he decidit per a respectar els noms que donava l'autor al text original. Així el nostre tren a vegades viatja a Fontcoberta, a Userda (tot i que és un poble imaginari), a Rasquera, a Susqueda o a Tordera...
Així que he preguntat als nens si els agradaria retratar al senyor madur amb l'orella verda i ells, fortament motivats per l'alegria de la descoberta d'aquesta meravella, de seguida s'hi han engrescat. No podia ésser de cap altra manera: ens hem decidit a partir de l'orella verda. Pintant la nostra orella amb pintura verda i estampant-la sobre paper hem establert el punt de partida per al nostre retrat.
La Llum ha dibuixat a un senyor madur fent incís en la seva capacitat per a escoltar les meravelles que sovint passen desaparcebudes als adults.
Després de fer i desfer molts esbossos, d'enfadar-se i frustar-se perquè el seu dibuix no s'assemblava a la imatge mental que ell s'havia fet, finalment en Biel ha desestimat aquesta primera idea i ha dibuixat un senyor-calavera amb l'orella verda. Orgullós de la seva creació, l'ha penjat al capçal del llit.
I jo... jo m'he centrat en l'aspecte extern del senyor madur: el seu barret, les seves pestanyes i, sobretot, el seu bigoti.
Tres processos diferents i únics a partir d'una mateixa idea, d'un mateix concepte i d'un mateix punt de partida.
Tres processos diferents i únics a partir d'una mateixa idea, d'un mateix concepte i d'un mateix punt de partida.
Agost del 2015. Set anys i tres quarts.
Si t'ha agradat aquesta entrada, segur que t'agradarà...
