Cantem colors

I segueixo amb els articles que m'alegren l'hora d'esmorzar. Ahir, aquest. Un elogi a la creativitat, a les idees, als invents. Com la ràdio. Com la ràdio-cd, concretament com la nostra, la que teníem, la que ens van robar aviat farà un any de dins del nostre preciós micro-cotxe "familiar", que de vella que era no tenia ni una trista entrada USB, però què coi, era la nostra i ens acompanyava a tot arreu. Rebentar un Clio amb dues cadiretes de nen és de ser miserable. Van intentar endur-se les cadiretes, i com que no van saber deslligar-les, i alguna cosa s'havien d'endur, van robar-nos la ràdio. Bé, la ràdio i un Cd d'en Tonietti, que segurament val més que l'aparell en si. I ens van deixar orfes de música al cotxe. No comprarem un altre aparell, com a mínim no mentre el cotxe dormi al carrer, no per a que ens el robin. No pel preu, sinó perquè ens van destrossar dues portes i un vidre, ens van aixafar el plan per un pont de cinc dies i vam estar sense cotxe gairebé una setmana. Així que nosaltres que som tardans, hem de lluitar amb el sopor que ataca als nens de tornada. Si no han sopat, prefereixo que no s'adormin, sobretot si l'endemà hi ha escola. Per aquest motiu va aparèixer aquest joc. "Cantem colors, mama?". Per començar, un de nosaltres escull un color, i cantem la cançó dels colors. Qui tria el color també escull les paraules de la cançó (el color de ... i el meu amic és un ...). Després, d'un en un, anem dient coses d'aquell color. El que té més valor és allò que no pot ser de cap altre color. I si malgrat tot s'endormisquen, trec el color marró (que cap nen dirà mai de la vida) i si en sentir la paraula "xocolata" no se'ls obren els ulls (promesa d'una presa incorporada), provo amb una altra cosa que també és de color marró, pudent i sempre desencadena un munt de rialles. Sé que és lleig, i que segurament semblem sonats. Però us asseguro els nens no s'adormen i s'ho passen bé mentre rebusquen dins el seu cap. Perquè encara que sembli senzill, cal pensar de manera abstracta, evocar, pensar en com és allò que no tinc present ni a davant. I de passada, aprenem que la sang és vermella i només pot ser vermella, igual que les llums de fre dels cotxes. Que el cel és blau, però només de dia. Que la gespa és verda i ben verda, però que també ho és el meló, tot i que només per fora. Que hi ha moltes fruites taronges i vermelles, fins i tot grogues, però no n'hi ha cap de color blau... o potser sí? I que no hem descobert cap animal lila, tot i que hi ha un senyor dolent que vesteixi d'aquest color. O això diuen.

Estiu 2011, tres anys i mig.