Deconstruïnt R.O.B.O.T.S.

Fa uns dies vaig llegir una entrada molt interessant que em va ajudar a reflexionar, i va picar-me la curiositat. Desmuntar un objecte o una joguina és una bona manera d'acomiadar-se d'ella quan ja no pot oferir més joc, quan s'ha trencat, s'ha espatllat... la diversió pot continuar. I a més, aquesta diversió ens pot explicar i ensenyar coses, si més no, familiaritzant-nos amb una sèrie d'elements que no són visibles però que són imprescindibles per al funcionament dels jocs i joguines. La Llum i en Biel m'han ajudat a escollir entre les joguines trencades. Al llarg del procés hem elaborat diferents teories.

 

 

Hem escollit un parell de robots espatllats. I els he presentat acompanyats d'algunes eines, fet que els ha emocionat especialment. En preguntar-los "Què creus que hi trobarem a dins?" la resposta d'en Biel ha sigut "Un altaveu." el diàleg entre la Llum i jo ha sigut LL-"Funciona amb unes rodetes per dins." A-"Rodetes?" LL-"Per fer funcionar el mecanisme." A-"Quin mecanisme?" LL-"El que camina".

 

Descargolem. En aquesta tasca els he ajudat una mica, afluixant els visos prèviament.

 

Retirem els cargols.

 

Experimentant, combinant eines.

 

Posant i treient, ja tenim el primer robot desmuntat.

 

Afluixant els cargols amb cura i paciència.

En Biel ha exclamat "Cables!?" en obrir-se el robot. "Per a què creus que serveixen?" "Per enganxar les peces." (Deducció lògica).

 

I ha procedit a tallar-los.

 

Després de desmuntar-los en Biel ha plasmat la seva experiència en un dibuix: en primer pla hi trobem el robot ple de cables, en segon pla un robot amb quatre braços, una idea que hem intentat reproduïr.

 

La Llum també ha dibuixat el seu robot... però enamorat de la seva nina Barbie. I el dibuix ha acabat esdevenint una bonica història romàntica.

 

Muntant el robot "nou".

 

No hem pogut posar-li els quatre braços, encara no hem trobat la manera de fer-ho. Això sí, no ens rendirem i seguirem intentant-ho. Potser demà ho aconseguirem.

En aquesta proposta jo també he col·laborat: afluixant cargols, fent preguntes i ajudant-los a muntar el robot nou. I si voleu que us digui la veritat... m'ho he passat de meravella!

Juny del 2012. Quatre anys i mig.

Pinces i lletres.

Oferir materials que no són joguines en un entorn de joc estimula la creativitat. Buscar altres usos als materials, utilitzar joguines d'una manera diferent a l'habitual també. Combinar materials també. Així que avui al matí mentre recollia la roba estesa, la Llum jugava amb les pinces de la roba, i en Biel amb les lletres de fusta imantades. Me'n he adonat que tenien els mateixos colors: fusta, blau, verd, groc, vermell. I he pensat en presentar-los les pinces i les lletres juntes, a veure què passava. I el que ha passat ha resultat molt interessant, llàstima que m'he perdut el primer moment perquè he anat a buscar la càmera.

 

Caminets i torres, les peces són agrupades per colors. Construïr torres requereix cura i destresa. L'equilibri precari hi afegeix diversió. Només veient l'acció de la gravetat en el nostre entorn podem interioritzar-la.

 

Caminet doble. La taula de llum a estones estava encesa i a estones apagada.

 

Agrupacions, seriacions, classificacions, relacions, conceptes (dins, fora, més, menys, a sobre, a sota...) així és com les matemàtiques es fan un lloc en el joc.

 

Allargant el camí.

 

El pare, la mare i la filla.

 

Les pinces contínuament cauen i es van reposicionant.

 

Els colors es combinen. La pinça verda és una cosina.

 

I encara una altra cosina, la família és extensa.

 

La mestra (la pinça vermella) i l'escenari de joc. Durant una bona estona els personatges han anat i vingut, han interactuat entre ells.

 

En Biel no ha acabat de trobar-li el punt a la proposta, i ha fet un dibuix. Un papa elefant. Qui sap, potser més tard s'hi posa. Els materials l'esperen.

Combinar materials amb la ment desperta i la imaginació encesa estimula la creativitat.

Juny del 2012. Quatre anys i mig.

Sorra mòbil.

Un dia buscava (crec) una recepta de pintura casolana, i no sé com, per casualitat vaig trobar aquesta entrada del bloc Amb els meus tresors i ves per on, em va cridar l'atenció. Així que ho vaig veure vaig pensar que segur que en Biel i la Llum s'ho passarien d'allò més bé, i no m'equivocava gens ni mica. Es tracta d'un experiment simple i molt senzill. Voleu saber de què va? És senzill i barat, només necessitem aigua i farina de blat de moro (maizena). Primerament vam parlar sobre els conceptes "Líquid" i "Sòlid". Els vaig demanar que els definíssin i vam donar-hi voltes fins que vam acabar donant per vàlid que el sòlid es pot agafar i manipular, en canvi el líquid s'escola entre els dits. Doncs bé, es tracta d'intentar catalogar aquest "producte", que jo anomenaria líquid-sòlid. Sí, quan el manipules és dur... però quan deixes de remenar-lo es desfà entre els dits. Una demostració del que intento explicar-vos la trobareu en aquests tres vídeos que hem gravat.

 

Repartim la farina. Només aquesta part de la proposta ja els va encantar.

 

Afegim aigua. Em feia por que es passessin i s'aigualís, així que els vaig donar xeringues.

Les xeringues van resultar ser de poca utilitat, d'acord... la gerra.

 

Ups, massa aigua! Vinga, més farina...

 

Per què és dur?

 

Per què és líquid?

 

Per què és viscós?

 

I gairebé elàstic?

 

Podem posar-hi colorant?

 

Remena, remena... ui, per què costa tant?

 

En Biel va estar molta estona jugant amb el tap d'un pot de colorant. El posava, el buscava, el treia...

 

La Llum, en canvi, jugava amb la xeringa... l'estirava a tope amb força i observava com l'èmbol baixava tot sol (per acció del buit).

 

En Biel l'abocava...

Durant el procés d'elaboració van elaborar un munt d'hipòtesis: era pizza, plastilina, massa núvol? Finalment van descobrir que no era res del que ells es pensaven.

Si voleu conèixer de primera mà com funciona... n'haureu de fer! Grans i petits hi hem jugat, tothom que ha passat per casa s'ha meravellat amb la sorra mòbil.

Juny del 2012. Quatre anys i mig.

Una exposició de joguina.

Ahir a la tarda vam anar a veure la preciosa exposició de PlayStories (organitzada conjuntament per el Museu Arqueològic de Catalunya i Somos Clicks) al Museu Arqueològic de Girona. La idea d'utilitzar joguines per a recrear i representar escenes de l'antiguitat ens ajuda a acostar la història als més menuts. A més, els meus fills en aquest moment es troben en plena febre de playmòbil (i de lego) creant espais i escenaris. Hi ha poques propostes adreçades al públic infantil en els museus, que solen ser molt contemplatius i poc participatius. És d'agraïr que de tant en tant hi hagi alguna exposició temporal que si bé no s'adreça exclusivament als nens també s'hagi fet pensant en ells (per exemple: l'alçada a la que s'han situat les vitrines facilita que els nens observin l'exposició).

 

Un cop a dins, una absidiola majestuosa ens dóna la benvinguda. Hi ha una inscripció a terra: llegim les lletres de terra, alguns caràcters són fàcilment reconeixibles, d'altres no. És un sepulcre del segle 18, i la cal·ligrafia antiga és una mica diferent de la nostra.

 

Cada escena va acompanyada d'una petita explicació i està plena de detalls. Comencem amb els dinosaures: "No hi ha persones perquè les persones i els dinosaures mai ens vam trobar!".

 

Els primers pobladors. Parlem de com vivien, com s'organitzaven: l'escena ens mostra un munt de detalls: escenes de caça, de recol·lecció, de relació familiar, pintures rupestres...

 

Buscant la mínima excusa per a jugar.

 

Egipte: mòmies, faraons i fascinació.

 

Mercaders i negociants arriben a casa nostra: Què ens ofereixen? Què volen a canvi?

Legions i centúries. Formació en tortuga.

 

 Edat mitjana. Comitives, enamorats, rates i pesta.

 

Abans de passar a la planta superior, descansem una mica al meravellós claustre.

 

Ja a la planta superior, contemplem l'exposició. Anar a un museu amb nens i pretendre observar-ho i llegir-ho tot és impossible, hem d'adaptar-nos al seu ritme i intentar atendre les seves preguntes.

 

"Space Invader" S. VI a.C.

 

Aquestes claus em van enamorar.

 

Als nens els van cridar l'atenció aquests ninots, i van divagar pensant en com un d'ells havia perdut els braços.

 

Des de fa cosa d'un mes participo en la crida de TinkerLab, creant cada dia alguna cosa a doble pàgina, compartint-ho amb altres persones. Dissabte vaig fer un esbós al  museu.

 

Els nens també van fer alguns esbossos allà mateix. Els va agradar fer-ho, i que jo ho fés.

 

Els van regalar aquestes caretes. La Llum va reproduïr-la a la seva llibreta.

 

I per últim, vam signar el llibre de visites del museu. No podia ser d'una altra manera: els va agradar molt!

Anar a un museu amb nens és un exercici de confiança. L'exercici de reflexió ha d'acompanyar la visita. Podem parlar-ne, podem fer un esbós, podem compartir el que hem descobert i après. Podem fer-ho in situ, de tornada o un cop a casa. Però el més important és fer-ho: compartir és reflexió, reflexió és aprenentatge.

Juny del 2012. Quatre anys i mig.