#estemderetiro


Després de cinc anys d'activitat ininterrompuda hem fet una petita parada per a omplir els nostres pulmons d'aire fresc i net. Aviat tornarem a donar guerra, no patiu. Mentrestant, podeu seguir-nos a les xarxes on (de tant en tant) ens deixem caure.

dissabte, 13 de setembre de 2014

Descalços en l'art, el cos, el moviment.


Aquesta entrada és per a mi molt especial, publico l'entrada que fa 300 en aquest petit raconet d'enlloc que pretén ser la casa de la imaginació. La publico amb la mateixa il·lusió que la primera, i en un dia molt especial per a mi. Per si això no fos suficient, avui compto amb la presència d'una convidada rosseta i molt especial a l'entrada (bé, dues, tot i que una no es veu).

D'alguna manera, i per tots aquests motius es podria dir que avui i per a vosaltres, em vesteixo de gala. Com veureu, vaig molt ben vestida, i ben pentinada, de joies en llueixo poques, però procuro fer-ho amb gràcia. Però us voldria demanar que no mireu els meus peus o, que si ho feu, no us sorpreneu: vaig descalça. Perquè sóc de la tribu dels peus negres, jo. M'encanta anar descalça i a la que puc, em trec les sabates. Potser perquè toco poc de peus a terra i d'aquesta manera, en fer-ho uns instants al cap del dia, en faig prou. Sense intermediaris: fora noses.

El meu vestit va brodat amb el fil del joc, perquè us explicaré que l'altre dia, amb una amiga fent temps i un gelat, vam anar a parar a la plaça Vicens Vives. En aquesta plaça, sempre hi trobareu algun nen enfilant-se a l'escultura AELON de l'escultor Gabriel Sáenz, jugant en i amb ella. No sé si aquesta era la seva intenció en crear-la, però no es pot negar que quan la infància reivindica un espai de la ciutat omple aquell lloc de significat i màgia, i si la interpretació de l'art l'ha de fer qui en gaudeix, i qui la gaudeix és un infant, és sabut per tots que es valdrà (també) del moviment com a vehicle privilegiat per a l'exploració i l'expressió.

En arribar a la plaça, vam observar l'escultura: el grup d'infants que hi havia jugant-hi anava descalç en la seva totalitat. Evidentment, els nens es van mostrar emocionats i il·lusionats: "-Si ells juguen descalços, nosaltres també!" deia la seva mirada. I a nosaltres dues, amigues de fa anys, també ens va bastar una mirada per a entendre'ns. I per què no? El calçat dels meus fills i la seva filla es va sumar al grup de sabates i xancletes tretes i deixades estar als peus de l'escultura. El que va passar després: una dansa.




















Com qualsevol aprenentatge, el moviment també necessita d'un temps per a ser explorat i d'un temps per a ser assimilat. Per a l'infant el moviment és joc. Es mou i a través del moviment no només explora l'espai, també explora el seu propi cos, i la relació d'aquests dos amb el temps, el tempo. Crec que de la unió de l'espai, el cos i el temps neix el moviment. L'infant és tenaç, i per a fer-ho es val de tots els recursos, de tots els sentits. Així doncs, tocar l'escultura, caminar sobre ella, explorar la textura i la temperatura dels seus materials és conèixer-la perquè, com diu la guineu " - Allò que és essencial és invisible als ulls.". 

Les ciutats són fetes per a jugar-hi. D'aquesta manera la infància recupera la part de joc exterior que l'asfalt se li menja. Els elements artístics i arquitectònics que hi habiten no poden ser simples vestits: han de pertànyer també al paisatge humà, han de ser explorats i viscuts per a pertànyer a la ciutat.  Perquè les ciutats són fetes per als seus habitants i segurament una part d'ells són, com jo, de la tribu dels peus negres.

Setembre del 2014. Sis anys i mig / Quatre anys.
Voldria donar les gràcies a la Raquel i a l'Aura per acompanyar-nos aquella tarda i regalar-nos una estona de joc pausat i deliciós. A elles i a l'Albert, gràcies per permetre'm explicar-ho.

   · Si t'ha agradat aquesta entrada, no et pots perdre...

Jo també em dic Brisa. 

Circuits d'aigua. Entre l'art efímer i el joc motriu.

Un dia fantàstic en un parc excepcional. - Manetes i cosetes.

Fitxa de l'escultura AELON - Art al carrer, Ajuntament de Girona.

Untitled (playground) by Picasso, Chicago, 1967. - Playscapes.

   · Més escultures jugables de Girona...

A, B, C, Q. Torres Monsó, 1980.

Cossos i formes. Rosa Serra, 1990.

Perns. Narcís Costa Bofill, 1988.

Plaça Salvador Espriu. Fuses - Viader, 1994.

Terra de Sardana. Pau Baya, Ivet Bazaco, Marta Lluís, 2002.

7 comentaris:

  1. Tens tota la raó: l'art ha d'interactuar amb les persones i a l'inversa. Als meus nens (i a mi, si no em veuen) els encanta explorar-lo i, si és possible, tocar-lo i enfilar-s'hi. Gràcies per enllaçar la meva entrada del Parc Francesc Macià, és genial! I gràcies per les recomanacions d'escultures explorables: ens les apuntem!
    I si em permets, jo recomanaria també en aquest sentit, una visita al Parc Art de Cassà de la Selva, un lloc excepcional i que a nosaltres ens encanta! Petons d'una altra "peus negres"

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'art si no és viscut no és. Viure, explorar i experimentar per a aprendre. El Parc Francesc Macià fa una pinta tremenda, i al Parc Art de Cassà fa temps que li dec una visita, a veure si en breu ho arreglo. Si se't acuden més escultures explorables, dispara, que jo hi he posat només algunes de "provades".
      Petonets!!!

      Elimina
  2. I moltes, moltes i moltes felicitats per aquestes tres-centes entrades del teu blog que són tres-cents regals que ens fas als teus lectors. De totes n'aprenem un munt de coses. Molts petons

    ResponElimina
    Respostes
    1. ^ ^ Gràcies a tu, per acompanyar-me des del principi! Quantes aventures en aquests gairebé tres anys!

      Elimina
  3. M'afegeixo a la tribu, rentar-me els peus abans d'anar a dormir és una condició sine qua non dels meus homes jeje. per no dir que el dia que no ho faig el David ve carregat de tovalloletes per netejar-me'ls .
    Aquesta plaça és a Girona, no? em sona això dels trens ....
    A mi tb m'encanta re descobrir la ciutat des de la perspectiva del joc , crec que t'encantaria el llibre d'en Tonucci "La ciutat dels nens" que és una crida a recuperar les ciutats de cara a la canalla, al seu desenvolupament, a fer nens i nenes feliços.

    Una abraçada pels aventurers urbanites !!!

    Ah i amb l'Elisabet ja som de dos dels teus clubs eh? quants més ens en quedaran ? jeje.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Veig que els costums i rituals no varien gaire! La plaça és a Girona, darrere de l'edifici dels jutjats, al costat de la devesa i de les vies del tren. M'agrada perquè aquestes fotos són una mica com un busca i troba: hi ha busos, trens, avions, cotxes, motos... crec que una de les que va acabar descartada fins i tot hi sortia una ambulància.
      Ja buscaré el llibre de Tonucci, que aquest no el tinc controlat, ja et dic que segur que sí perquè que com que tot el que ve d'ell m'agrada!
      Els clubs segur que no paren de créixer, visca les Jackies-peus-negres! ^ ^ Muaaaaks!

      Elimina
  4. Esa escultura pide a gritos un contacto directo y nadie mejor que los niños para cargarla de sentido :)
    Felicidades por tus 300 entradas y que publiques muchas más ;)
    Un besazo.

    ResponElimina

Digues la teva!