Pica fort!

A vegades l'energia ens desborda, i busquem estratègies per a canalitzar-la: anar al gimnàs, a córrer, a passejar, fer neteja o canviar els mobles de lloc. Això no ens passa només als adults, els nens són molt sensibles i sovint els manquen alguns dels recursos que nosaltres tenim per a descarregar-nos. Els nens senten una atracció profunda per la força física, i quan ténen ocasió, la inclouen en els seus jocs. Experimenten amb el seu cos, les possibilitats que els ofereix i les pròpies limitacions. Aixequen objectes pesats, els traginen, els llancen... i en acabat, en busquen de més pesants, o els carreguen més estona, o intenten tirar-los més lluny.  Moltes vegades els trobem picant, colpejant objectes entre ells, com més soroll facin, més els agrada. Som responsables de la seva educació i els expliquem que no ens agrada que piquin les joguines perquè es malmeten i es trenquen, i perquè molesta (als adults, segur que a la resta de nens no els molesta, és més, si poguéssin s'hi afegirien). Així que els demanem que no ho facin. Però hauriem d'estar disposats a acceptar que potser no som del tot justos amb ells. Si volem atendre les seves necessitats hem d'estar disposats a escoltar-los de debò, sobretot quan les seves demandes no ens agradin (o no convinguin socialment). Hem de donar-los eines, oferir alternatives. Si observem el seu joc trobarem la inspiració.

 

Tallar exercint força.

 

Picar: concentrar l'energia i deixar-la anar.

 

Fins que impacta.

 

També es pot fer de manera més rudimentària.

 

Una peça d'argila compactada i adherida al plàstic costa de desenganxar.

 

La força que cal fer és considerable.

 

Clavar i tornar a clavar.

 

Marques de cercles.

 

L'argila ha acabat adquirint aquesta textura.

 

I ja més tranquils, es pot jugar a casar les figures.

Maig del 2012. Quatre anys i mig.