El sol i la lluna

A casa som molt fans del Sol i la Lluna. De tot allò que pobla el cel. I som també molt fans d'una mà de contes. Així que, com us podeu imaginar, aquest conte ha esdevingut imprescindible. Per als que no ho hàgiu comprovat, el tacte del pinzell i la pintura sobre la pell és una sensació deliciosa. Els meus fills bé ho saben, i amb el pretext del conte, sempre que poden, s'empastifen de pintura, i passen una bona estona escampant la pintura amb el pinzell. Em van demanar dibuixar el sol i la la lluna. M'encanta que tinguin iniciatives! Aleshores, com a homenatge a aquest bonic conte, vam decidir fer-ho així...
 

 

Vam escollir un parell de papers per a fer de fons. Els vam tallar per la meitat en diagonal.

 

I els vam enganxar...

 

... de manera que forméssin un quadrat. Triangle + Triangle = Quadrat

 

Aleshores es van pintar el palmell de les mans. En vam parlar, ja que la part que a ells els agrada pintar-se és el dors, però costa més d'obtenir l'empremta, així que els va semblar bé fer-ho així.

 

Després d'estampar al mà "amb el Sol" toca el torn de l'altra mà. Requereix utilitzar "l'altre mà" per a pintar.

 

Malgrat el que pugui semblar, és bastant més difícil.

 

El Sol el van fer deixant l'empremta, els dits fan de raigs. Amb la lluna era més difícil, així que van optar per pintar amb la mà.

 

Primer un i després l'altre.

 

Retocant el dibuix, dibuixant més raigs.

 

I fent estrelles blanques de purpurina al voltant de la Lluna. (Obra d'en Biel)

 

Una distribució més aleatòria de les estrelles. (Obra de la Llum)

Em van demanar de dibuixar-los cara un cop secs, però finalment han decidit no fer-ho perquè no els calen. Mostren el seu estat d'ànim sense posar cap ganyota.

Octubre del 2011. Tres anys, gairebé quatre.

D'excursió.

Els meus fills estan molt i molt emocionats amb les seves llanternes. Van arribar a casa farà cosa d'un mes (o més i mig) i hi juguen cada dia. CADA DIA! Així que vam trobar que seria divertit organitzar alguna cosa amb les llanternes. Vam veure una activitat semblant a algun lloc, no aconsegueixo recordar on... i vam decidir posar-nos mans a la obra. Ens ha servit per a treballar de valent: dibuixar, escriure, buscar, redescobrir els espais, orientar-se en la foscor, situar-se sobre un mapa... Voleu venir d'excursió amb nosaltres? No cal que us calceu, podeu venir en sabatilles perquè no ens mourem de casa...

 

Primer de tot, necessitarem un munt de dibuixos! Animals, persones... el que se'ls acudeixi. Nosaltres, a més, hi vam escriure qui (o què) són. Així treballem una mica les lletres. I una mama que mentre els té distrets... es dedica a amagar alguns dibuixos en llocs estratègics!

 

En segon lloc, per a orientar-nos ens farem un plànol de la casa. Rudimentari, sí, però ens serveix. Ens ajudarà a moure'ns per la casa, a saber quins llocs hem visitat i quins no... i si hi hem trobat quelcom interessant.

 

Finalment, calen també excursionistes disposats a passar-ho bé.

Equipats amb un parell de llanternes i un retolador per a cada un.

 

I comença l'excursió! Fred, fred... Calent, calent... Oh! Una marieta a l'armari!

 

Un cavall somrient que els saluda tan bon punt obren una porta!

 

Cal marcar al mapa qui ha trobat què i on! Però per a poder-ho fer, cal situar-se sobre el paper.

 

Sembla que algú s'amaga a la banyera...

 

Sí! Són un parell de pops curiosos! On si no?

 

També hi trobem cucs...

 

I un hàmster darrera la porta de la cuina.

 

Un mussol ens observa impassible des d'un arbre.

 

El papa, que acaba d'arribar, s'hi afegeix!

 

Recompte final de troballes!

Mama: 3 Biel: 4 Llum: 6 

Setembre del 2011. Tres anys, gairebé quatre.

Endevina endevinalla...

 

Us recorda alguna cosa?

Gel, sal i color.

Vaig quedar maravellada en veure aquesta magnífica proposta al blog de The Artful Parent. Així que vaig decidir anar per feina. A mitjans de setmana vam posar a congelar un parell de blocs de gel, fàcil, un parell de bricks buits ;-) i aquest matí (abans que arribi el fred més fred) ens hi hem posat. Ciència i art. El gel es fon, de fet, no li cal la sal, però aquesta accelera el procés. La sal fon el gel, i crea túnels. El colorant els fa visibles. El gel fos és aigua, igual que abans de congelar-se. El colorant i l'aigua es barregen. La sal es desfà en l'aigua. Cal concentració. Paciència. Destresa.

 

 Primer cal aplicar sal sobre el bloc de gel.

 

Generosament.

 

La sal fon el gel. Es creen els primers túnels.

És el moment de posar-hi color, amb xeringues i comptagotes, fent treballar els dits i el cap.

 

Sal tenyida i primers túnels de colors.

 

Precisió.

 

Més.

 

I més.

 

A raig?

 

A raig! Perquè és divertit.

 

 I gota a gota. Perquè és precís.

 

Barrejant colors.

 

Color sobre color.

 

Resultat final.

 

Resultat final.

En Biel s'ha endut una decepció terrible quan ha vist que finalment la seva escultura ha esdevingut un munt d'aigua de color de gos quan fuig que ha acabat a l'aigüera, malgrat n'hem parlat abans, durant i després, suposo que ell encara conservava l'esperança que alguna cosa perdurés.

Octubre del 2011. Tres anys, gairebé quatre.

Entrada apadrinada per Mare Jove i Moderna.

Cantem colors

I segueixo amb els articles que m'alegren l'hora d'esmorzar. Ahir, aquest. Un elogi a la creativitat, a les idees, als invents. Com la ràdio. Com la ràdio-cd, concretament com la nostra, la que teníem, la que ens van robar aviat farà un any de dins del nostre preciós micro-cotxe "familiar", que de vella que era no tenia ni una trista entrada USB, però què coi, era la nostra i ens acompanyava a tot arreu. Rebentar un Clio amb dues cadiretes de nen és de ser miserable. Van intentar endur-se les cadiretes, i com que no van saber deslligar-les, i alguna cosa s'havien d'endur, van robar-nos la ràdio. Bé, la ràdio i un Cd d'en Tonietti, que segurament val més que l'aparell en si. I ens van deixar orfes de música al cotxe. No comprarem un altre aparell, com a mínim no mentre el cotxe dormi al carrer, no per a que ens el robin. No pel preu, sinó perquè ens van destrossar dues portes i un vidre, ens van aixafar el plan per un pont de cinc dies i vam estar sense cotxe gairebé una setmana. Així que nosaltres que som tardans, hem de lluitar amb el sopor que ataca als nens de tornada. Si no han sopat, prefereixo que no s'adormin, sobretot si l'endemà hi ha escola. Per aquest motiu va aparèixer aquest joc. "Cantem colors, mama?". Per començar, un de nosaltres escull un color, i cantem la cançó dels colors. Qui tria el color també escull les paraules de la cançó (el color de ... i el meu amic és un ...). Després, d'un en un, anem dient coses d'aquell color. El que té més valor és allò que no pot ser de cap altre color. I si malgrat tot s'endormisquen, trec el color marró (que cap nen dirà mai de la vida) i si en sentir la paraula "xocolata" no se'ls obren els ulls (promesa d'una presa incorporada), provo amb una altra cosa que també és de color marró, pudent i sempre desencadena un munt de rialles. Sé que és lleig, i que segurament semblem sonats. Però us asseguro els nens no s'adormen i s'ho passen bé mentre rebusquen dins el seu cap. Perquè encara que sembli senzill, cal pensar de manera abstracta, evocar, pensar en com és allò que no tinc present ni a davant. I de passada, aprenem que la sang és vermella i només pot ser vermella, igual que les llums de fre dels cotxes. Que el cel és blau, però només de dia. Que la gespa és verda i ben verda, però que també ho és el meló, tot i que només per fora. Que hi ha moltes fruites taronges i vermelles, fins i tot grogues, però no n'hi ha cap de color blau... o potser sí? I que no hem descobert cap animal lila, tot i que hi ha un senyor dolent que vesteixi d'aquest color. O això diuen.

Estiu 2011, tres anys i mig. 

Argila.

Vaig començar la casa pel teulat, explicant-vos un dels projectes més recents. I podria continuar explicant-vos què vam fer després, però no ho faré. Perquè que avui aquest article m'ha acompanyat a l'hora d'esmorzar (i dit sigui de pas, m'ha alegrat el dia)... Perquè tinc muntanyes de coses per explicar sobre l'argila, perquè avui tinc ganes d'enfangar-me. Una bona inversió en temps difícils, altament reutilitzable (es conserva bé tancada en una bossa i dins la nevera, i si s'endureix i s'asseca es pot rehidratar deixant-la en remull unes hores). No sé si els atrau més a ells o a mi. El tacte, el pes, la consistència, la temperatura, la mal·leabilitat. Com es transforma en colpejar-la, com es dil·lueix en mullar-la, com cedeix i s'obre clavar-hi objectes. Com s'escola entre els dits. Perquè el que realment s'aprèn que arriba al cos atravessant els sentits. L'argila és ciència. Començant pel seu orígen. Segons la viquipèdia, l'argila és fruit de la descomposició de les roques feldespàtiques. No em direu que no sona màgic. Una roca que s'estova fins a esdevenir mal·leable. Però no seguiré posant-me romàntica. Fa dos estius, un bonic matí vam decidir posar-nos mà a la obra i experimentar amb el fang. Encara no havien complert els dos anys.

 

Presentació del material.

 

Comprovant les seves qualitats: pes, tamany, textura, temperatura, viscositat, duresa...

 

Treballant el material amb un pinzell.

 

L'aigua es torna marró i tèrbola, l'argila s'estova, es torna brillant, es desfà.

 

 Descobriment independent 1: la tapa de plàstic encaixa amb el bol metàl·lic...

 

... a la perfecció.

 Concentració.

 

Més material: macarrons. Els bols i les tapadores centren l'atenció d'en Biel.

 Descobriment independent 2: els macarrons es poden barrejar amb l'aigua i no l'enterboleixen ni es desfan.

 

Felicitat.

 

Equilibri. Precisió. Assaig i error. Comprovació.

 

Modificació i rectificació. Repetició.

 

Comprovació, investigació. 

Descobriment independent 3: Els bols encaixen entre ells i sobre un tercer.

Agost del 2009. Un any i nou mesos.