La casa plena de mosques.

En aquesta entrada us vaig explicar que amb les mosques que vam recollir a la Plaça del Vi vam fer un magnífic collage, però que n'havíem fet més coses. Seguint un impuls, vaig anar al menjador i vaig desmuntar la pantalla de la làmpada del menjador, una pantalla reciclada que fa cosa d'un any lluïa un estampat de pastissets. Aquesta primavera necessitava fer alguns canvis a casa, i la làmpada en va ser un: en vaig arrancar el paper i va quedar un xic malmesa, així que amb paper de seda blanc la vaig restaurar i després la vaig "estampar" amb confetti groc i cola blanca, va guanyar amb el canvi. M'agradava, com estava, però vaig pensar que amb unes quantes mosques destacaria més, i els meus dos ajudants preferits es van mostrar molt il·lusionats en el projecte.

 

Primer cal treure la pols (ehem) i preparar-ho tot.

 

Aplicar la cola on ha d'anar el paper.

 

Posicionar, presionar.

 

Fixar.

 

Primer vaig posar-les descentrades, però finalment vaig retocar-ho abans no s'assequés.

 

Un raconet del menjador de casa. 

Detall.

M'hi sento a gust, amb aquestes làmpades i la suau llum que projecten. Són dues perquè comparteixen racó, i la idea de fer-les a conjunt ja va sorgir amb l'anterior canvi, és com si es complementéssin, donant-se sentit la una a l'altra.

Octubre del 2012.

Les altres fires.

Apurant el que queda de festes, aquestes fires per a nosaltres han transcorregut entre concerts, titelles i contacontes. La ciutat s'obre i se'ns mostra bullent d'idees. Com la fira d'artesania, que arriba carregada de magnífics tallers a l'aire lliure. Una delícia.

Taller de pintar màscares.

 Concentració.

 Escollint colors.

 Pintant.

Un gat.

 Màscares assecant-se a l'aire lliure.

Taller de fang.

  Estirant el fang, amb unes fustes per a anivellar-lo.

 

Motllo d'impressió.

Transferint.

 Retallant el sobrant.

La pintura negra és fang enfosquit amb pols de manganès.

 La pintura blanca és fang blanc.

Taller de pintar ceràmica.

 Ceràmica cuita i pintures.

Pintant sobre volum.

 Puntets i radis.

No només van poder observar com treballen alguns artesans: ells van poder fer-ho, i prenent com a referència la gran frase de Confuci “M'ho van explicar i ho vaig oblidar, Ho vaig veure i ho vaig entendre, Ho vaig fer i ho vaig aprendre” es pot afirmar que han après. Molt.

El collage de les mosques.

Que som gironins no és cap secret. I que a la nostra preciosa ciutat estem de festa, tampoc. Els nens ja comencen a ser grans i podem gaudir d'un ampli ventall de propostes aquestes fires, que han arribat carregades de pluges i fred. Així, al llarg d'aquests dies aprofitem i gaudim d'un munt de propostes fora de casa... el pregó de fires, l'engalanament de la ciutat, les mosques que cauen del cel a la plaça del Vi, el ball dels gegants, els sempre tan emocionants castells, les atraccions, titelles, concerts, barraques, tallers d'artesania, espectacles... però si el dia convida a quedar-se a casa també tenim un munt de propostes de tardor: panellets.

Una tarda grisa i freda qualsevol es va convertir en una tarda divertida quan vam decidir aprofitar les mosques recollides a la Plaça del Vi per a fer-ne (entre altres coses) un collage, que posa de manifest dues maneres d'expressar-se diferents.

 

Mosques!

 

Tot el paper és "de seda": per a decoupage, de colors i estampat, aigua amb cola, pinzells, tisores i un gran paper com a invitació.

 

La Llum aplica capes de paper i cola en abundància.

 

Retalla.

 

En Biel comença a creant una seriació.

 

Una disposició neta i creixent.

 

Sobreposant dins un ordre.

 

La Llum experimenta amb la tècnica: aboca un munt de confetti i amb paciència el va empapant de la solució d'aigua amb cola.

 

En Biel crea dos patrons que s'encreuen, la Llum una explosió de colors.

 

Mantenen una conversa animada.

Recollir mosques va resultar més entretingut que observar el ball dels gegants. Fer-ne quelcom encara resulta més atractiu per als nens, els agrada i dóna continuïtat a l'experiència, dóna sentit a les accions. I encara hi ha més, vam fer més coses amb les mosques. Però això ho explicarem en una altra ocasió. 

Octubre del 2012. Quatre anys, gairebé cinc.

Panellets 2012

L'any passat ja vam fer panellets, ens agraden per molts motius, no només pel seu sabor. Aquest any hem variat lleugerament la recepta i ens ha agradat encara més que la de l'any passat. Hem substituït la patata per moniato, i n'hem fet de tres tipus.

RECEPTA DEL 2012.

100 gr. de moniato bullit

300 gr. de sucre morè 

500 gr. de farina d'ametlla

llimona, cacau en pols i pinyons

1 rovell d'ou dil·luït amb 6 gotes d'aigua per a pintar els panellets de pinyons

El procediment és el mateix que l'explicat en la recepta del 2011

i el resultat és aquest...

Tota la família els ha tastat, i la veritat és que tothom ha repetit.

Octubre del 2012. Quatre anys, gairebé cinc.

Escrivint cartes.

Hi ha petites coses que avui en dia resulten gairebé romàntiques, com escriure una carta. Als quatre anys, escriure una carta és un exercici de valentia, no només per allò que s'explica en ella sinó sobretot quan es pren la decisió de redactar-la sense ajuda. La Llum i en Biel s'hi han aficionat, i a cada una d'elles s'hi aboquen i hi posen tots els seus sentits.

 

Encapçalament de la carta. Aquesta vegada, a qui va dirigida.

 

Cos de la carta: què s'explica.

 

En Biel hi va voler afegir una figura que havia retallat d'en Harry Potter (n'és molt fan, igual que la destinatària de la carta).

 

Sobre i destinatari.

 

Cal tancar el sobre.

 

En Biel segueix treballant en la seva carta.

 

I un cop la dóna per bona, plega el full.

 

Mentrestant, la Llum redacta una segona carta.

 

Es disculpa amb una bona amiga.

 

Plegant la carta.

En Biel ha escrit (o dibuixat) també una segona carta.

Fa uns mesos una amiga em va parlar de la lectura efectiva, que serveix per a estimular la comprensió lectora afegint una motivació extra a la lectura, es tracta de sopes de lletres, endevinalles senzilles, petits jocs de síl·labes... suposo que escriure cartes es podria arribar a considerar "escriptura efectiva".

Setembre del 2012. Quatre anys i mig.

Geometria quotidiana.

Avui hem rescatat el projector de diapositives, el dia gris i plujós convidava a buscar l'espectacularitat dins de casa, a garantir-nos una estona de diversió. Fa temps vaig estar triant diapositives, i en vaig seleccionar algunes que em van cridar l'atenció perquè s'hi intuïen perfectament algunes formes geomètriques. Aquestes són les que els he proposat avui: cercles, quadrats, triangles i línies mig adormits, mig insinuats entre objectes quotidians.

 

Cercles.

 

Cercles.

 

Cercles i radis.

 

Quadrats, rectangles.

 

Quadrats, rectangles.

 

Línies, rectangles.

 

Línies en blanc i negre.

 

Línies de colors.

 

Línies.

 

No hem pogut avançar més, en Biel estava impacient: volia pintar la grua.

 

A la Llum li ha semblat bona idea, s'hi ha sumat amb una aranya.

 

A en Biel, en canvi, li resulta més atraient resseguir les línies i omplir-ho de color. Busca reproduïr el model.

 

Sempre hi ha temps per a una descoberta: els vidres de les ulleres.

 

En Totoro (no és la primera vegada que surt al bloc).

 

Resseguint línies.

 

La Llum ha marxat a la cuina a ajudar al seu pare amb el sopar, no es posaven d'acord i ella ha preferit marxar, ens ha deixat com a obsequi aquests meravellosos personatges.

 

Una pausa per a observar la creació. Amb perspectiva, la composició l'ha convençut. Ha anat a la cuina a buscar la seva germana

 

La Llum ha declinat la invitació, estava molt engrescada amb el seu davantal, però ha autoritzat a en Biel a acolorir els seus personatges.

 

Les dents blaves i daurades, els triangles que té en Totoro a la panxa.

Composició, projecció, dibuix. Conviuen en perfecte harmonia, és més, sembla com si l'enquadrament de la diapositiva estigués pensat per a situar un parell de monstres enfilats a la grua.

 

Aspecte final del dibuix sense projecció.

Avui han hagut de negociar, els ha costat posar-se d'acord. La Llum volia deixar volar la seva imaginació, en Biel volia ser fidel a la realitat, i els semblava impossible fer-ho cabre tot dins d'un mateix paper, dins d'un mateix projecte. Quan en Biel ha anat a demanar-li que tornés ha sigut una espècie de rendició, sense ella no era tan divertit. La Llum no ha volgut venir, però li ha donat permís per a pintar els seus personatges, suposo que és l'equivalent a un tractat de pau. Així que avui més que mai, puc parlar de col·laboració, perquè al cap i a la fi, tots dos s'han expressat lliurement i respectant a l'altre, i n'ha resultat un bonic dibuix que els ha satisfet a tots dos.

Octubre del 2012. Quatre anys, gairebé cinc.