Un manantial
breve y fugaz
entre las manos.
Caminant, caminant, vam arribar a la vora de l'estanyet que hi ha al Parc del Migdia.
Un cop allà, les bombolles ens van fascinar.
Vam poder observar com una a una, totes les bombolles que queien a l'aigua es comportaven de la mateixa manera: en tocar l'aigua passaven de ser totalment transparents a mostrar un ampli ventall de colors just abans d'esclatar.
Una bombolla d'aigua no és més que una esfera d'aigua atrapada entre dues fines capes de sabó: una per dins i una per fora. Vam elaborar una teoria... vam suposar que era perquè en tocar l'aigua la seva composició canvia i també ho fa el seu aspecte: a mesura que el sabó es trasllada cap a l'aigua podem observar com els colors de la bombolla ens mostren tota la seva iridiescència, i com aquesta se'ns ofereix llaminera, seguint un camí i un patró dolç, evident i clar.
Un festival.
Només per als nostres ulls.
Gratuït i efímer.
Després, unes ones.
I després res.
Juny del 2016. Vuit anys i mig.
Els llenguatges de l'aigua.
Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'agradarà...
Teranyines perlades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Digues la teva!