En Dedito.

Eres tú. Si puedo escapar, es con la mente.

Love of Lesbian. Belice

Jo recollia la cuina i en Biel m'estava explicant coses que li agraden molt, que el fascinen.
I després, quan era de camí cap a rentar-se les dents, ha tornat.

Mama, jo tinc un joc que és una mica com un secret.
En veritat no és un secret, però només ho sap en Carles.
És la meva joguina més antiga.
Vull dir, que des que era microscòpic jo tenia mans, no? Doncs llavors ja tenia dits.
I ja tenia en Dedito.
Però encara no hi jugava.
Amb ell vaig començar a jugar-hi fa molt de temps, potser quan feia P5.
I ara ja ha passat molts nivells.
Està a punt d'aconseguir una armadura de foc daurada.
I quan la tingui podrà fer moltes altres coses.
No és que no en sàpiga fer moltes.
Camina per les parets, els vidres i els poms de les portes.
Pot caminar, pot saltar.
Si jo nedo, ell buceja.
I si faig així (aixeca la mà enlaire) vola, mama.
Pot volar.
És la meva joguina més antiga, jugo amb ella quan m'avorreixo.
A vegades quan estic a casa, a vegades quan estic a l'escola.
A vegades quan estic al cotxe, llavors m'imagino que salta del sostre d'un cotxe al d'un altre.
Quan anem d'excursió o anem a passejar per la natura, aleshores és un gran dia per a ell.
Perquè té la oportunitat de descobrir coses noves, coses diferents.
Té una família (mostra els altres dits de la mà).
Un pare, una mare i una germana.
Els ha recuperat fa poc, vénen d'una altra dimensió i són diferents d'ell.
En Dedito camina amb dos cames, però ells van a peu coix.
També té uns amics (mostra els dits de l'altra mà) però a vegades jugo a que són enemics.
Quan vull que sigui més fort, s'ajunta amb tots els seus amics, així (entrellaça les dues mans) i fan el súper puny, i així poden avançar més nivells.
Junts poden avançar més nivells.
I avui aconseguirà l'armadura de foc daurada.
Serà un gran dia per a en Dedito.

Jo he recollit com he pogut la meravella de narració que ha sortit de la seva boca.

L'he recollit però he intentat no vestir-la, no alterar-la. Tot el que dic en aquest text ha sortit de la seva boca. En la mesura del possible he intentat respectar les paraules que ell ha utilitzat i que jo recordo.  L'ordre dels factors no altera el producte, diuen.

Però ho heu de saber... No li fa justícia. No és textual. No és literal. Era pura emoció i poesia.

Vull agraïr a en Biel la seva immensa generositat per haver-me donat permís per a compartir aquesta bonica història, per recordar-me a mi mateixa que els nens només necessiten una cosa per a jugar: imaginació.

Vida meva, espero que un dia, quan siguis gran, ho llegeixis i ho gaudeixis tant com ho he fet avui jo.

Novembre del 2015. Vuit anys.

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'agradarà...

Retrat d'un home madur amb una orella verda.

Reanomenant les parts de la cara.