Sopeta d'estiu per a fades.

Vull dedicar aquesta entrada a l'Aurora, que em va demanar quelcom màgic per Sant Joan. 

En unes hores estarem tots dansant, ballant, tirant petards i contemplant el foc en algunes de les seves facetes més espurnejants. La nit de Sant Joan celebrem el solstici d'estiu (tot sigui dit, amb un xic de retard), celebració que té quelcom de pagà, de tradicional i de màgic.

L'imaginari popular conta per grapats les llegendes i les històries d'éssers màgics que, aquesta nit, surten i campen per les nostres terres. També és sabut que gran part de les herbes aromàtiques i remeieres es troben en el seu millor moment, d'aquí ve la tradició de collir les herbes ratafiaires i elaborar la beguda pels volts d'aquesta festivitat.

Diumenge al matí vam anar a passejar per la riba del Ter. Vam trobar un petit paratge encisador, i hi vam fer parada. Mentre jo llegia i feia algun petit esbós, els nens ràpidament es van posar d'acord (cosa poc habitual últimament) i van decidir-se a construir una cabana per a les fades del bosc.

L'endemà, és a dir, ahir, hi vam tornar en caure la tarda, ja que vam considerar que per a afrontar una nit tan intensa, les fades del bosc de ben segur que necessitaran reposar i agafar forces. La idea era preparar un xic de sopa per a les fades i els altres éssers màgics del bosquet. De camí cap al nostre raconet vam recollir herbes i flors. 

Abans de reprendre la tasca d'ampliar i millorar la cabana van preparar la sopeta, amb una recepta senzilla i nutritiva: en un bassalet d'aigua de riu, barrejar un ramillet d'espígol, un grapat de til·la, algunes flors vermelles i unes poques de liles, un nespre i un parell de figues que hem trobat al peu del camí. Macerar durant cinc minuts i trinxar-ho tot amb un pal guarnit. Deixar-ho reposar la nit sencera. Prendre-la a la llum de la lluna i a xarrupets.

El foc, la flama: la fusta. Els remeis, les flors: les herbes. Les fades, les bruixes, els follets. La proposta d'avui té quelcom lligat a la fusta, a les herbes, i als éssers màgics que (suposadament) habiten els boscos.

És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç.

Maria Mercè Marçal (fragment d'Avui les fades i les bruixes s'estimen)

Un projecte nascut l'últim matí de primavera, reposat la primera nit d'estiu i alimentat en l'hora en què el dia perd el nom. Una sopeta d'estiu per a fades, per a la nit de Sant Joan.

Juny del 2015. Set anys i mig. 

Si t'ha agradat aquesta entrada segurament t'agradarà...

Land Art Aromàtic (jugant en una bassa).

Prendre la flama.

La natura com a parc (a Cultureta).

Inspiration for Swedish Midsummer - Willowday