Avui fa exactament un any que en Biel va ser intervingut d’urgència per una peritonitis. Una intervenció, dos abscessos.
Avui fa exactament un any vam aprendre a conviure amb l’angoixa i l’esperança, amb un dolor i un amor immensos. Trenta dies i trenta nits.
Avui fa exactament un any que vam aprendre que el temps es pot tornar elàstic i enganxós, vam descobrir que la família i els bons amics et recullen i t’ajuden a aixecar-te una vegada i una altra, que riuen i ploren amb tu.
Avui fa exactament un any que vam descobrir que la rebel·lia del nostre fill li neix a les entranyes, i que li fa bé.
Avui fa exactament un any que, mentre els metges debatien sobre quin era el futur del meu petit, jo espiava l’exterior a través de la finestra de la sala d’espera de l’hospital. I a través del seu vidre, veia com es dibuixava el fum que sortia de la xemeneia de l’edifici de davant d’urgències. I vaig pensar com li agradaria al meu fill de veure aquell espectacle, d’inventar-nos una història plegats per al que semblava ser una fàbrica de núvols. I vaig enregistrar un petit vídeo per a distreu-re’l mentre esperava, però no li vaig poder mostrar fins l’endemà.
Avui, un any més tard, l’he utilitzat per a il·lustrar aquest petit conte.
Els núvols són bons per naturalesa. Són motiu d’observació i conversa. Conviden a somiar, a observar, a divagar.
Els petits els utilitzen per a buscar-hi personatges per a les seves històries fascinants i màgiques, els grans alcen la vista quan hi busquen explicacions i previsions. Els núvols esperen pacientment que algú els observi.
Es van veure obligats a aprendre la fórmula a marxes forçades. La fórmula semblava senzilla: tres parts d’aigua per una de nata, i set hores fent xup-xup a foc lent, que és el temps que triguen a coure’s els somnis. No es podia parar de remenar la barreja, ja que si el barrejador es distreia i es passava de cocció, els núvols es tornaven boira, s’escampaven sense control i en poca estona banyaven tota la ciutat.
Malgrat l’aparent senzillesa del procediment al començament tot era força llastimós i desastrós. Varen tardar un temps a adonar-se que el seu estat d’ànim influïa poderosament sobre el resultat final.
Així, descobriren que quan estaven enamorats, els núvols semblaven encesos, i es tornaven d’un color rosa pujat, lleugers i volàtils. Descobriren igualment que l’alegria i l’eufòria els vestien d’un color que cavalcava entre el préssec i el corall, que canviava a mesura que el dia avançava. Que la il·lusió els tornava d’un blanc pur, immaculat. Els feia esponjosos i molsuts. Els dibuixava i els retallava de manera clara contra el cel.
També van descobrir que la tristesa alimentava els núvols de pluja, que ploraven mars i que es tornaven foscos, opacs i compactes a fi de no deixar passar la llum del dia. I que la ràbia creava tempestes.
Així, si el barrejador estava enfadat havia de tenir cura perquè els núvols de tempesta creixien de manera imprevisible i desmesurada, de no ésser continguts adequadament, acabaven descarregant pedra amb força sobre qualsevol indret. Que l’enveja els espantava, perquè ells són lleugers i eteris per natura.
Amb el pas dels anys van estipular que a la barreja dels núvols nocturns se li afegiria un cabdell de fil de plata per a donar-los un acabat argentat i mig enteranyinat, preparat per a recollir els somnis, les angoixes i les cabòries dels somniadors i els insomnes.
La teoria explicava que calia tenir cura d’equilibrar-los i repartir-los amb gràcia: un que sembli un conillet, un amb forma de vaixell, un que sembli un pastisset. El secret es trobava en l’equilibri, en parar atenció a la força i la direcció del vent, saber cap a quin indret viatjarien els núvols d’aquell dia. I si alguna cosa semblava no funcionar correctament només calia girar la xemeneia i enviar-los cap a una altre banda.
El barrejador havia esdevingut un artesà, però la seva tasca i el seu saber fer havien d’ésser mantinguts en secret: ningú podia saber que els núvols naturals s’havien esgotat i que els núvols que penjaven dels cels moderns eren artificials desde feia tres generacions. Temien que si la gent descobria que els núvols havien desaparegut feia dècades, deixarien de somiar desperts.
· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·
Si voleu saber més de com vam viure la nostra aventura hospitalària, podeu llegir-ho en aquesta entrada...
És una història molt interessant la de l'artesà fabricador de núvols. A més, heu creat tota una classificació de les diverses possibiliatats que hi ha. M'agrada particularment la relació entre els núvols i les emocions, pot donar molt de joc. Ara, a tirar fotos al cel per il.lustrar les pàgines d'aquesta història! Promet molt! Petonassos.
ResponEliminaÉs una història delicada i tendra, que no pretén més que jugar amb els núvols i les emocions. Colors, emocions... i sentiments.
EliminaI estic segura que sí, que sortirem a caçar núvols. Oh Yeah!
^ ^