TY

Perquè aquest bloc, que és un projecte modest, jove i escrit en pijama, esgarrapant-li hores a la son és finalista dels Premis Blocs Catalunya. Tots els blocs finalistes mereixem guanyar, d'això n'estic segura. Els de la categoria d'educació, malgrat compartir categoria sóm tots diferents, i tractem etapes diferents. Menció especial al bloc manetes i cosetes, que bull d'idees. Així que, molta sort a tots, que desitjar molta merda és de covards!

Un cop dit això, permeteu-me presentar-vos les joies de la corona. Ja us he dit en alguna ocasió que jo també sóc presumida, i m'he fet unes petites "joies" molt especials que m'acompanyaran al llarg de la vetllada d'aquesta nit.

Braçalet fet amb cordes de guitarra. -Carinyo, he canviat les cordes de la guitarra, te les he deixat sobre la taula, segur que en faràs alguna cosa. (Em coneix bé, portem més de 12 anys junts).

 

Enfilar i tancar amb unes "xafes"...

 

Unes peces "hama"...

 

Enfilar, tallar, aixafar...

 

 

Posar anelles i tanca.

 

Delicada, especial i amb un punt de romanticisme. La seva música m'ha fet companyia un munt d'hores... ara puc portar-les sempre amb mi.

Arrecades. Utilitzant retalls de corda.

 

Enfilar, doblegar...

 

Lluïr!

Agulla de pit. Sabeu que sóc una enamorada dels codis QR. Doncs aquesta vegada hi torno, però utilitzant perles hama. A veure si podeu endevinar a on us condueix, aquest.

 

Un treball delicat, precís i minuciós.

Independentment del que passi aquest vespre, em considero afortunada. Em considero guanyadora. Em considero afortunada perquè al costat d'una persona meravellosa he format una família i juntament amb els meus fills són l'eix de la meva vida. Em considero guanyadora perquè hi ha un grapat de persones que recolzen amb il·lusió i de manera gairebé incondicional el que fem, el que us explico en el bloc. Em considero afortunada i guanyadora perquè els meus fills són els primers entusiastes del que fem. Em considero afortunada per haver tingut bons i bones mestres al llarg de la meva vida, dins i fora del meu àmbit laboral: un munt de companys i companyes de qui he procurat aprendre tot el que m'han ofert. Perquè crec en un infant capaç i competent, ple de capacitats que el fan únic. Perquè he après a no ensenyar, sinó a donar eines per a que cada criatura construeixi els seus propis aprenentatges.

Setembre - octubre del 2012.

Ciència a la cuina.

Gran part de les nostres experiències les portem a terme a la cuina, el laboratori principal que podem trobar en una casa: en aquest espai els elements es transformen, canvien d'aparença, de consistència, de textura i de color. Fins i tot, de sabor. Un espai ple d'eines i estris, on podem exposar els nostres aliments a temperatures extremes, compreses entre uns quants graus sota zero i més d'un centenar de graus celsius. Cuinar amb nens és una aventura, un petit plaer. A la cuina de casa nostra hi tenim instal·lada la cuineta de joguina dels nens, d'aquesta manera podem compartir espais i temps. Procuro que participin en l'elaboració del menjar en la mesura que ens és possible: tallar, preparar, remenar... són tasques senzilles i que a ells els encanten. Una altra cosa que passa sovint a la cuina de casa és que ells prenen la iniciativa, i preparen les seves pocions màgiques, algunes barreges i el que ells anomenen "medicines" (depenent de quina finalitat ténen reben un nom-categoria o un altre).

Quan ells participen perquè jo els proposo que m'ajudin, fem coses com ara...

 

Arrebossar croquetes.

 

Preparar galetes.

 

Pesar.

 

Tallar.

 

Barreges, oli i colorant alimentari.

Quan ells prenen la iniciativa m'agrada documentar-ho i compartir-ho a instagram amb l'etiqueta #kidsinitiative, si voleu podeu participar amb nosaltres, en aquest enllaç us explico com.

 Poció màgica. Aigua, sucre, sal, terra de les plantes del balcó. Més tard els vaig proporcionar unes pastilles efervescents de vitamina C que tenia a la farmaciola.

 

Les pastilles causen l'efecte desitjat, i eleven el grau d'expectació i d'espectacularitat.

 

Transvasant. La proximitat de la cuineta els permet utilitzar-ne els estris, així que combinen bols i culleres de la cuina amb cassoles i cullerots de la cuineta. La proximitat del rentaplats ens facilita recollir i netejar.

 Preparant un experiment: glaçons amb espècies.

 Afegint-hi oli. Més tard ho van voler congelar.

 

Algunes vegades no es compleixen les seves (i les meves!) expectatives, elaboren hipòtesis que resulten errònies. Però és important recordar que fracassar forma part de l'aprenentatge, aprenent a tolerar la frustració, ens obliga a revisar els procediments i els materials emprats, i ens empeny a imaginar altres maneres d'aconseguir el que ens hem proposat.

 

Preparant un medicament per a en Jackie i la Nuca.

 

Administrant el medicament.

 Ells estipulen la dosificació.

M'agrada que entrin a la cuina, i a ells també. Quan una persona a la que estimen reconeix la seva tasca i el seu esforç, es senten grans, valorats i repectats, contribuïnt a formar-se una autoimatge positiva, incrementant la seva autoestima. A la cuina experimenten, proven i aprenen de l'èxit i del fracàs, donant sentit al que fan, comprovant les seves capacitats. La cuina de casa sempre és plena de pots i potets que contenen mescles de dubtosa composició, perquè la casa bull de vida. El caos no durarà per sempre, només uns anys. Hi ha una frase molt estesa entre blocaires de parla anglesa que és "Please, excuse the mess. My kids are making memories." Així que... Si us plau, perdoneu el desordre. Els meus fills estan creant records - i jo no me'n vull perdre cap (això últim ho afegeixo jo).

Juny, juliol, agost, setembre del 2012. Quatre anys i mig, gairebé cinc.

Aquarel·la casolana

Quan jo era petita em van educar per a treure el màxim rendiment a les coses. Una cosa que em va ensenyar el meu pare va ser reomplir els retoladors amb unes gotes d'alcohol. Així aquells que començaven a estar gastats es podien fer servir encara uns dies més. Amb els nens ho hem fet, però ara hem anat una mica més enllà, se'm ha acudit fer-ho al revés: treure la tinta fora. D'aquesta manera hem elaborat les nostres pròpies aquarel·les líquides... fetes a casa.

 

En primer lloc vam comprovar que els retoladors estaven gastats.

 

Vaig intentar obrir-los per les bones. No en vaig ser capaç, així que els vaig obrir amb les tenalles. Va resultar força terapèutic.

 

Introduïm la "mina" del retolador dins els pots de colorant .

 

I hi afegim l'aigua gota a gota.

 

L'aigua atravessa el feltre, l'empapa i en saturar-lo cau dins el tub plena de color.

 

 

Porto mesos guardant els pots buits de colorant, sabia que algun dia els aprofitaria per a alguna cosa. Quan un pot és ple, el tapem i n'omplim un altre. Si posem un xic d'aigua dins el pot es fa més fàcil de visualitzar com cau la tinta.

 

Trenta-una tonalitats.

 

Ara toca provar-les.

 

Superen el test de bufar gotes, i el de pintar oueres.

 

Colors i tonalitats.

 

En un moment de màxima eufòria la Llum s'atreveix a pintar amb les dues mans a la vegada.

 

I després escampa gotes per sobre.

 

La comprovació finalitza quan la tinta s'asseca i podem observar que adquireix uns matisos preciosos.

Hem elaborat les nostres pròpies aquarel·les reciclant les mines dels retoladors gastats, i (no menys important) hem comprovat que funcionen. I d'aquesta manera tot el que pintem amb elles serà no només únic, també serà (més) especial.

Setembre del 2012. Quatre anys, gairebé cinc.

Pintura amb espècies.

Arriba la tardor, estació romàntica per excel·lència. Carregada de colors i d'olors, i mentre colors de terra i foc vesteixen els nostres ulls, l'olor de fulles i de terra molla ens transporten on dormen els somnis. Natura i experimentació s'agafen de la mà en aquesta proposta, que no és només una festa per als ulls i les mans, sinó també per al nas. Seguim amb la idea de fer-nos les coses nosaltres mateixos. I aquesta vegada, utilitzarem espècies com a pigments naturals, aconseguint unes tonalitats que s'adiuen molt amb l'estació de l'any que estrenem.

 

Vaig oferir a la Llum tres espècies diferents (Pebre vermell dolç, curri i nou moscada) i una mica de cola blanca dil·luïda amb aigua (com a aglutinant). Li vaig explicar que si ho barrejava n'obtindria pintura, però que només tenia aquella mica de cola per a fer la barreja, l'havia de repartir.

 

Abocant. Mesurant. Repartint.

 

I remenant.

 

Primeres pinzellades sobre el paper d'aquarel·la.

 

Aspecte que presentaven les nostres pintures.

 

En ple procés creatiu.

A mi em fa pensar en un drac. Una imatge delicada i preciosa que va acabar desapareixent sota més pintura.

La seva passió és abocar. Escampar. Remenar.

 

I dibuixar.

 

Per a seguir repetint el procés.

Cap al final em va demanar una mica de paper de cuina. Li va semblar que el dibuix estava massa saturat.

Ens vam acomiadar de l'estiu amb unes imatges d'en Biel, i ara donem la benvinguda a la tardor amb unes imatges de la Llum. Vaig aprofitar una tarda mentre els seu germà era al metge amb el seu pare, Un moment de complicitat. Embriagades d'olors i colors vam compartir moments, espais i ens vam trobar treballant l'una a l'altra abstretes de la resta del món, compartint el goig de l'exclusivitat (si teniu més d'un fill suposo que ja enteneu de què us parlo). Tot el que va passar al llarg d'aquells tres quarts d'hora llargs va convertir aquell moment en especial (i especiat) .

Setembre del 2012. Quatre anys, gairebé cinc.

Dibuixos amb aigua a terra. O la bellesa com a qualitat efimera.

Doncs s'acaba l'estiu. Un estiu que ha resultat profitós i calorós, com tots els estius. A mi em provoca una certa enyorança, perquè m'agrada l'estiu: ple de llum, color i encès de vida. I me'n acomiado amb unes imatges precioses d'un matí d'estiu.

De com un procés creatiu neix a partir de l'experimentació, a partir de l'exploració i atravessant el cos i els sentits. De com la casualitat suggereix i la intel·ligència recrea. D'orientar-se per a crear alguna cosa més gran que un mateix. De com, la necessitat d'expressar-se es materialitza en una mica d'aigua.

 

Sensacions dil·luïdes en aigua.

 

En primer terme es pot veure una taca d'aigua a la que en Biel va afegir uns raigs. Aquesta idea inspirarà algunes creacions posteriors. En segon pla, en Biel experimenta utilitzant no només el cos, sinó també el moviment.

 

Petjada.

 

Empremta.

 

I inspirada en la imatge que apareix anteriorment, neix aquesta.

 

I es duplica. Observant i copiant el model.

 

 

Com si fóssin dos ulls.

 

I les línies es dónen la mà.

 

Una idea nova apareix.

 

Observar, situar-se, posicionar-se. Mesures i proporcions.

 

Concentració.

 

Tancar formes.

 

Expressió ferotge. És un monstre gegant.

 

Fa cara de pocs amics.

 

Al llarg del procés va haver d'anar repassant alguns elements perquè l'aigua s'evaporava i el dibuix s'esvaïa.

 

És el que em deia l'altre dia una persona a qui admiro profundament: l'art efímer té un valor afegit, com un plus de romanticisme. El plaer de fer per fer, sabent que és però que no serà. Però si el fotografies, el converteixes en etern.

Aquest procés és d'en Biel. Cal respectar les seves parcel·les d'individualitat, les seves preferències i el seu moment. Els meus fills són diferents, pensen diferent, creen diferent l'un de l'altre.

Agost del 2012. Quatre anys i mig.