El parc de Can Sis Rals.

Avui em permetreu (em permetré) la petita llicència de retre homenatge a un prodigi de la imaginació, perquè el laberint, el parc de cabanes d'Argelaguer desapareix. Per si algú no el coneix, us puc explicar que es tractava d'un lloc encisador impregnat d'un encant molt particular. Creat per un sol home, Josep Pujiula, aquesta meravella s'alçava majestuosa retallant el cel, gairebé desafiant els núvols. Així que des d'aquest bloc, m'agradaria agraïr a aquest Tarzàn d'Argelaguer les hores de diversió, els aprenentatges, les descobertes, la fascinació que he viscut en aquests petits paraisos (en les seves diferents versions) des de la meva adolescència fins a l'actualitat, que n'han pogut gaudir també els meus fills. Avui, el parc ja està en part desmuntat. Per algú que l'ha gaudit resulta un espectacle gairebé desolador, i peregrinar-hi abans que sigui tan sols un record era inevitable. En l'entrada d'avui, us intentaré ensenyar l'abans i el després d'un lloc per a somniar.

Setembre del 2009.

 

El laberint et rebia amb les seves canyes i branques, que s'alçaven a banda i banda de les pasarel·les proporcionant subjecció i sensació de seguretat.

 

A banda i banda de la zona de l'aigua s'alçaven petites construccions de pedra.

 

I l'aigua, com no. Fresca i corrent.

 

I més construccions.

 

Una de les torres. Al començament del laberint i a cada una de les torres hi havia unes paelles i algun objecte per a colpejar-les, una petita recompensa a l'esforç.

 

El laberint estava poblat de cabanes i casetes, acuradament decorades amb objectes recollits i reciclats, i ofereixen la possibilitat de reposar, descansar... i pensar quin camí escollir.

I sempre hi ha temps per a aturar-se i observar alguna cosa interessant.

 

Escollir un camí: potser el més llarg i que baixa, ens portarà a la sortida. Amb els nens petits i un temps inestable, vam fer part del recorregut amb ells carregats en braços.

Abril del 2012.

 

Clonc-clonc-clonc! Comencem!

 

Aturar-se a observar. Aquesta rodeta carregada de números, gira, i ha tingut als nens entretinguts una bona estona.

 

Com que el laberint està poblat d'esquelets i calaveres, era de calaix anar-hi vestit d'esquelet!

 

Hi ha túnels que no segueixen, la seva continuació està mutilada. Els camins, plagats d'esvorancs mostren l'antic traçat.

 

Tot i així, encara hi ha casetes on pujar.

 

Entrar.

 

Frases de gratitud que omplen el recorregut.

 

Zona d'aigua.

 

Paret frontal de la zona d'aigua.

 

Vine amb mi!

 

Equilibri.

 

Encara que sembli impossible, els nens han atravessat aquest pont. I encara que sembli impossible, crec que és el pont que apareix a la primera fotografia (vist des de l'altra banda). Gran part del laberint ja està desmontada parcialment, i ofereix un aspecte similar a aquest.

Seguir pujant. Força, perseverància, coordinació i valor.

Atresorar el que capten els ulls.

 

I abans de marxar, ens hem aturat a observar un bonic graffitti, que sembla retre homenatge al paratge.

Una vegada més, el parc de can Garrell ens ha acollit i meravellat. Ens n'acomiadem sabent que és possiblement la última vegada que ho faci. Però sempre recordarem les bones hores que hi hem passat: pujant i baixant, enfilant-nos i fent equilibris, investigant i buscant sortides. Caminant, evitant el fang, relliscant, esquivant esbarzers i branquillons. Amb unes quantes esgarrinxades més que en entrar i les sabates enfangades, només podem donar les gràcies.

Setembre del 2009 i Abril del 2012. Quasi dos anys i quatre anys i mig.